Sílvia Marimon

19/07/2020

La fortalesa de Miravet, amb passat musulmà, ha sobreviscut a setges i guerres

A finals del 1152 els musulmans es preparaven per resistir l’últim setge. Defensaven Miravet, l’últim reducte musulmà de l’Ebre. A fora, els obstinats templers de l’exèrcit de Ramon Berenguer IV llançaven els seus crits de guerra. Els musulmans van aguantar dies, setmanes i mesos. A mitjans del 1153 van defallir. Després d’una sagnant batalla, el castell va caure en mans cristianes i els templers es van escarrassar a construir una autèntica fortalesa templera. No volien que quedés cap traça del castell andalusí. Tanmateix, la història musulmana no es va acabar el 1153, perquè la població morisca va seguir sent majoritària al lloc fins a l’expulsió del 1610.

Poc s’imaginaven els templers que 154 anys més tard ells també serien víctimes d’un setge i haurien de fer front a les tropes de Jaume II. Tampoc sospitaven que els arqueòlegs, segles més tard, desenterrarien aquest passat musulmà que havien volgut esborrar amb noves pedres i una nova arquitectura. Avui Miravet mostra la seva arquitectura militar i templera, però també deixa entreveure el llegat musulmà. Els arqueòlegs, sota la runa, també van trobar-hi restes de construccions ibèriques.

Els monjos guerrers no van ser els últims habitants d’aquest castell. Amb els anys i les diferents guerres, Miravet ha anat mudant de pell i canviant d’amos. Quan va esclatar la Guerra dels Segadors, la fortalesa va haver d’adaptar les seves defenses a la força devastadora de les bales i els canons. El 1707, durant la Guerra de Successió que va enfrontar l’arxiduc Carles, l’home que Catalunya volia com a rei, contra Felip de Borbó, el castell va ser expugnat per l’exèrcit felipista. Durant les guerres carlines va anar passant de mans carlines a mans liberals i viceversa. El castell de Miravet tampoc ha estat aliè al conflicte més sagnant del segle XX: durant la Guerra Civil el castell va ser ocupat per les tropes franquistes l’abril del 1938. Un exhaust exèrcit republicà el va poder recuperar i el va perdre poc després, al novembre. Al segle XXI va continuar sent escenari de fets històrics: s’hi van reunir els polítics per redactar l’Estatut de Miravet (2006). A partir del 2002, el castell, que fins al 1990 va estar en mans privades, va ser objecte d’una important restauració i ara el visitant pot fer-hi una lectura de les diferents fases constructives al llarg dels segles.

La torre del tresor

Des de l’exterior, el castell és imponent. La fortalesa templera s’aixeca sobre la roca, protegida per l’espadat del riu i amb unes muralles de 25 metres d’alçada que, en alguns trams, recobreixen una muralla anterior d’origen andalusí. Els murs pràcticament no tenen obertures, però a l’oest, al costat de la torre del mig, encara es poden veure les restes d’un matacà, un voladís de pedra que, en cas d’atac, servia per llançar projectils directament sobre els enemics que passaven per sota. A l’interior del castell hi havia magatzems, cavallerisses, corrals, tallers, una cisterna d’aigua i fins i tot horts. Els espais més emblemàtics són, entre d’altres, la sala del comanador i l’església. La seva empremta perviu malgrat que els espais es van modificar posteriorment per convertir-se en caserna militar. L’església, d’una sola nau, no té elements decoratius però la documentació conservada constata que disposava d’objectes litúrgics de gran valor.

Al darrere s’aixeca la torre del tresor, que reforçava les defenses del costat nord. Els templers hi guardaven la documentació de l’orde corresponent als territoris de Catalunya i Aragó. No era l’únic tresor. Quan els templers els van lliurar el castell, els homes de Jaume II hi van trobar 650 florins d’or, 5.463 tornesos d’argent, 2.487 sous jaquesos i 663 sous barcelonins, a més d’altres objectes.
Un altre espai que es pot visitar és el refetor, el menjador de la comunitat templera. Miravet, com molts altres castells, té la seva pròpia llegenda immortal. Diuen que al març o al desembre l’ànima del mestre templer que va escollir fa molts anys la fortalesa com a llar eterna, crida, es passeja i treu el nas des de la torre de l’homenatge, per tornar a desaparèixer poc després. Està trist per la desaparició, fa centenars d’anys, de l’orde templer.

...i demà, ruta per Montblanc.