Sílvia Marimon Molas

22/07/2020

La serralada del Montsant amaga la primera cartoixa de la Península i l’últim reducte sarraí

A principis del segle XIII, la cartoixa d’Escaladei dominava els pobles de la Morera de Montsant, Gratallops, Torroja, Porrera, Poboleda i la Vilella Alta. Així va néixer el Priorat. Una de les etapes més fructíferes del monestir va ser al llarg dels segles XVII i XVIII, quan es va convertir en un important centre artístic i va acollir l’escola de pintura Escaladei. El 1835, amb la desamortització de Mendizábal, els cartoixans van ser expropiats i van haver d’abandonar a cuita-corrents aquest indret del Priorat. L’endemà mateix de la seva fugida, la cartoixa va ser saquejada i dies després incendiada. Moltes de les seves pedres van servir per construir cases que encara es poden veure als pobles de l’entorn. Amb el foc van desaparèixer la majoria de documents que podien haver donat algunes pistes sobre com era abans del 1835.

Tanmateix, els últims anys les restes d’aquesta important cartoixa han anat emergint de la runa gràcies a un llarg procés de restauració. No han deixat de sorprendre als arqueòlegs, perquè cada troballa ha servit per reescriure la història d’aquest monestir. Actualment se’n poden veure les estructures: són els ressons antics de la primera cartoixa de la Península. La visita permet fer un recorregut exterior pels tres claustres (un dels quals reconstruït), l’església, el refectori i una cel·la també reconstruïda. Les pedres són el passat visible dels 600 anys d’història d’un monestir que va ser fundat el 1163, a petició del rei Alfons I el Cast, amb la intenció de colonitzar i cristianitzar la Catalunya Nova als musulmans.

Un passat carregat d’història

L’entrada a la cartoixa, on els monjos seguien un model de vida marcat pel silenci i l’oració, és força espectacular. Hi ha una àmplia portalada d’arc de mig punt que donava a un vestíbul on hi havia la porteria i la cel·la del monjo porter –encara són visibles les restes d’una pica i de la llar de foc– i, a la dreta, l’accés a l’hostatgeria. L’església de Santa Maria, començada a construir el 1203-1204 i enllestida el 1228, és l’únic element de la cartoixa primitiva que conserva l’estructura inicial. Es pot visitar també una cel·la reconstruïda amb tots els elements que hi havia quan els monjos vivien una vida apartada en aquest racó del Priorat. Fins i tot hi ha una petita lleixa on el monjo deixava notes quan necessitava alguna cosa. Construïdes al voltant del claustre, cada cel·la tenia un petit jardí.

Molt a prop d’Escaladei hi ha Siurana. Va ser, amb Miravet i Prades, l’últim enclavament musulmà al Principat. La seva conquesta per part de les hosts de Ramon Berenguer IV va ser el final de l’Al-Àndalus en l’espai que més tard seria Catalunya.

A la cresta de la muntanya, a mig camí del Montsant i de la serra de Prades, sobreviuen les restes del castell de Siurana. La conquesta d’aquesta fortalesa per part de Ramon Berenguer IV es va planificar abans que les de Tortosa i Lleida, però no va caure fins després, el 1153. La llegenda diu que Abdelazia, filla del valí de Siurana, abans de veure’s sotmesa als cristians va preferir estimbar-se per un cingle amb el seu cavall. L’animal, abans de caure definitivament, va deixar sobre la roca, marcada per sempre més, la petja de la seva ferradura. El cingle, que es coneix com el Salt de Reina, s’aboca al buit. A sota s’estanquen les aigües del riu Siurana.

Un poble de conte

Passejar per Siurana és com fer un viatge en el temps. El nucli de cases és petit, delicadament empedrat, i s’articula al voltant de la plaça Vella. El carrer Major desemboca als afores, prop de l’església de Santa Maria, envoltada de xiprers. Es tracta d’un edifici de l’època romànica conservat íntegrament. Va ser construït entre els segles XII i XIII, amb l’arribada de les tropes de Ramon Berenguer IV.

...i demà, ruta pels canals d’Urgell