Sílvia Marimon

03/07/2020

A les ribes del Segre i la Noguera encara es conserven les restes d’un dels últims fronts de la Guerra Civil

La primavera del 1938, la nova línia de front de la Guerra Civil es va situar en terres pallareses i va seguir els cursos dels rius Segre i Noguera Pallaresa, travessant la comarca de sud a nord. Avui es poden visitar els esquelets de pedra que van deixar nou mesos de combats aferrissats. A les dues ribes van perdre la vida 8.000 soldats i molts continuen allà, enterrats en fosses comunes. El front començava a l’estret de Terradets i després es dirigia cap a les serres del Cucut i de la Campaneta, el mont de Conques, Sant Corneli, el Roc de Pessonada i la Llania.

En aquests indrets encara hi ha els rastres de la batalla. El poder d’evocació de les terres pallareses, envoltada de massissos muntanyencs, és enorme. “Els antics comtes de Pallars dominaren un país tan meravellosament dibuixat i tancat per la geografia, que degueren viure a les seves terres com aquell qui viu dins una fortalesa murallada. A base de mantenir una porta militar a l’estret de Terradets, tenien una seguretat completa”, va escriure Josep Pla. L’inici d’aquest viatge per l’arqueologia dels terribles combats de la Guerra Civil pot començar, precisament, a Terradets, el lloc per on la Noguera passa completament engorjada.

A la serra del Cucut i de la Campaneta es poden resseguir les trinxeres en què els soldats resistien, durant llargs dies i nits, l’envestida de l’enemic. Al mont de Conques, a la façana de l’ermita de les Esplugues, encara avui s’hi veuen els forats dels projectils. La visita al mont de Conques permet fer un itinerari a peu per un dels conjunts més ben conservats del front franquista: es poden veure diversos búnquers i defenses connectats per diferents trams de trinxeres. A la serreta de Figuerola sobreviuen vuit búnquers que circumval·len el promontori. Aquesta segona línia del front va garantir el control de la carretera que comunicava Tremp amb Artesa de Segre.

Isona, un poble de soldats

A prop hi ha el poble d’Isona, que va quedar pràcticament abandonat quan el front es va traslladar al Pallars, l’abril del 1938. Aquella primavera pràcticament els únics habitants del poble eren les companyies de soldats republicans destacades a la zona. Durant nou mesos aquest petit poble del Pallars va formar part de la línia de front i els efectes van ser devastadors. Al final del conflicte es va comprovar que els bombardejos d’artilleria pràcticament havien destruït el centre urbà; un 75% de les edificacions van quedar enrunades o bé va ser necessari acabar d’enfonsar-les i reconstruir-les. Actualment hi ha un itinerari senyalitzat que recorre alguns dels espais que van ser reconstruïts a partir dels anys 40.

A Llimiana es pot visitar la Casa Bonifaci - Museu de Llimiana. En aquesta casa van viure diverses generacions de metges i s’hi relata el recorregut vital de Josep Bonifaci Mora. Les seves vivències a la Guerra Civil i a l’exili il·lustren molt bé quin va ser el destí de molts dels intel·lectuals i científics que van lluitar en el bàndol republicà. Bonifaci va ser membre del Sindicat de Metges de Catalunya i va militar a Estat Català. Quan va esclatar la Guerra Civil es va afiliar al PSUC i va ser el metge personal de José Díaz, secretari general del Partit Comunista. Va treballar al Kremlin i va ajudar a crear l’Hospital de Varsòvia a la població francesa de Tolosa, que va acollir molts exiliats. El van deportar a Còrsega en una operació anticomunista del govern francès en plena Guerra Freda. Va viure a Praga i a París i va tornar a Barcelona el 1971.

Una altra parada en aquesta ruta pel front del Pallars pot ser l’Hostal-Roig, actualment abandonat. Allà, enmig d’una gran nevada, hi van passar la nit del 23 de desembre del 1938 les tropes rebels, abans d’iniciar l’ofensiva final sobre Catalunya. Poc més d’un més després, la matinada del 26 de gener, entrarien a Barcelona.
Molt a prop de l’Hostal-Roig encara perdura la petja que van deixar els soldats: hi ha gran quantitat de trinxeres, búnquers i barraques. La ruta pot acabar al cim de Sant Corneli amb unes vistes impactants i una posició privilegiada, que aviat van conquerir els rebels. Els soldats republicans van intentar apoderar-se’n i molts homes hi van deixar la pell: la majoria eren de la Lleva del Biberó.

...i demà, la ruta dels dinosaures