Valèria Gaillard

30/06/2020

De Begur a Torredembarra, les cases senyorials ens parlen d’un llegat sumptuós

Els edificis que van fer construir els aventurers d’ultramar estan disseminats per tot Catalunya, però la seva presència es fa més evident al litoral català, en la franja que va del Baix Empordà al Baix Ebre, amb una concentració notable a les viles marineres del Maresme i el Garraf. Els principals municipis indians –que s’han aplegat en una xarxa sense ànim de lucre– són Arenys de Mar, Begur, Calonge i Sant Antoni, Lloret de Mar, Palafrugell, Sant Pere de Ribes, Sitges, Torredembarra i Tossa de Mar, sense oblidar el barri de Sant Andreu de Barcelona. La majoria d’indians es van construir cases arran de mar perquè els recordaven les terres exòtiques que havien deixat enrere. Cases, masos i palauets, moltes d’aquestes construccions incorporen torres de vigilància per albirar el mar.

En general, l’arquitectura indiana es caracteritza per una certa sobrietat de les façanes –no exempta de magnificència, com la del Palau Gener, a l’Arboç– i una exuberància decorativa a l’interior, amb un ric mobiliari fabricat a base de fustes nobles procedents dels territoris d’ultramar, a banda dels patis, les galeries porticades i els murals amb motius caribenys. La vegetació també era un element fonamental, i sovint es plantaven palmeres, buguenvíl·lees, xicrandes i bellaombres. De fet, no hi ha un únic estil colonial, sinó que és una barreja de gustos variats segons les èpoques i els indrets. L’Escola Antoni Roig, a Torredembarra, per exemple, és una de les mostres més significatives de l’estil colonial d’aires senyorials. En aquest municipi se celebra cada setembre una fira dels indians que recupera l’esperit de l’època.

Ara bé, no tots els indians van triomfar a ultramar, tal com recorda el monument situat a la platja de sa Caleta de Lloret de Mar i que es va erigir el 1978 per iniciativa de l’escriptor Esteve Fàbrega i Barri. A aquests indians se’ls deia amb sornegueria que “havien perdut la maleta a l’Estret”. A l’altre extrem hi ha figures polèmiques com ara l’indià més famós de Catalunya, Joan Güell i Ferrer, que va sortir de Torredembarra i es va fer ric amb el mercadeig d’esclaus, o el càntabre Antonio López y López, marquès de Comillas i fundador de la Compañía Transatlàntica Española, gràcies al qual Verdaguer va viatjar a les Amèriques, on va inspirar-se per escriure L’Atlàntida. López va comprar el Palau Moja de Barcelona, un exemple més d’aquesta arquitectura opulenta.

Amb les butxaques plenes

Els indians van contribuir a desenvolupar el país mitjançant obres de mecenatge amb la construcció d’hospitals, com el d’Arenys de Mar, finançat per Josep Xifré i Casas i que avui acull les dependències municipals; centres escolars com ara el Col·legi Samà, a Vilanova i la Geltrú, o culturals, com el Casino Cultural de Begur, creat el 1870. De Begur es calcula que en van marxar uns 500 vilatans durant el segle XIX empesos per la crisi de la fil·loxera i la de la indústria del corall. A banda dels indians comerciants, molts veïns de Palafrugell es van veure embarcats per participar en la guerra de Cuba el 1895. L’important llegat dels americanos que Palafrugell i els seus nuclis de Llofriu, Calella i Llafranc van anar rebent entre els segles XVIII i XX tenia finalitats filantròpiques d’ajut als ancians –asils i hospitals–, als nens –escoles– i a les ànimes de tots plegats –l’Església. A més, municipis com Calonge es van transformar gràcies a la indústria surera promoguda pels indians. Un dels llegats d’aquest passat esplendorós és el Teatre Mundet, que porta el nom de l’empresari i filantrop Artur Mundet.

No cal oblidar tampoc que d’aquest impuls en va néixer el primer trajecte de ferrocarril de l’Estat, que va unir Barcelona amb Mataró el 1848, una línia promoguda pel mataroní Miquel Biada i Bunyol. A més, algunes de les empreses que es van fundar aleshores perduren encara avui dia, com ara Bacardit o la fàbrica de tabacs Partagàs, a l’Havana, com ressegueix Tate Cabré al llibre Cuba a Catalunya. El llegat dels indians (Cossetània, 2008).

...i demà, ruta pel Pirineu Comtal