Valèria Gaillard

01/08/2020

Una ruta convida a seguir els indrets rurals del Baix Camp on Joan Miró va obrir els ulls a l’art

Mirar el paisatge i veure quadres. Això és el que li passava a Joan Miró quan era a Mont-roig del Camp, i aquí va ser on de ben jove va decidir que seria pintor. Els seus pares hi van comprar un mas el 1911 i, des d’aleshores, la vida de l’artista va quedar lligada a aquest tros de terra de la comarca del Baix Camp, que s’aboca a la Costa Daurada.

Daurats, blaus, verds, vermells... Els colors intensos d’aquesta zona dominada pel sol van captivar la imaginació de Joan Miró, considerat un dels màxims representants del surrealisme. “Tota la meva obra és concebuda a Mont-roig. Tot el que he fet a París és concebut a Mont-roig”, afirmava l’artista.
El mas, catalogat com a Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN), està integrat per una sèrie d’edificis de diverses èpoques que van del segle XVII al XX. Actualment es conserva el taller de l’artista, que es pot visitar. Darrere del taller, transversalment, hi ha el mas i, al davant, la casa dels masovers. Va ser després d’una malaltia que va patir el 1910, quan el jove Joan Miró –aleshores treballava a disgust com a administratiu a la drogueria Dalmau i Oliveres de Barcelona– va instal·lar-se al mas per recuperar-se. Tenia 17 anys.

En aquest indret envoltat de cultius i escombrat per l’aire marí va trobar la seva vocació i la força per tirar-la endavant, malgrat els riscos que comportava dedicar-se plenament a l’art. Els estudiosos assenyalen la seva fusió amb el paisatge i l’estil de vida rural que tantes satisfaccions proporcionava a un jove que havia nascut a Barcelona el 1893. “Mont-roig m’infon un gran entusiasme i pinto com un foll”, confessava sense embuts.

Mont-roig dona nom a moltes de les seves obres primerenques, com ara Mont-roig, el poble (1916), Platja de Mont-roig (1916) o Paisatge de Mont-roig (1916), que troben en la cèlebre La masia (1921-1922) una síntesi del seu amor per aquesta terra. L’anècdota és que Hemingway es va enamorar d’aquest quadre i l’hi va comprar. Miró el va començar in situ i el va acabar a París però amb el cor a Mont-roig, descalç i trepitjant herbes portades del mas. Avui es conserva a la National Gallery of Art de Washington DC, després que Mary Hemingway en fes donació el 1987. “Volia posar tot el que estimava del camp en aquell quadre”, deia Miró.

A partir dels anys vint Miró viu entre París, Barcelona i Mont-roig, tot i que els estius els passa sempre al mas familiar. No serà, però, fins al 1951 que construirà un taller on poder treballar l’escultura. Als anys 50 s’estableix a Mallorca, amb estades a l’estranger. Actualment el mas es visita i ofereix la ruta El paisatge emocional de Miró, que transcorre per alguns dels espais que va immortalitzar en les seves teles.

Mont-roig, el model

Entre els punts que configuren aquest recorregut pels indrets que Joan Miró va pintar en els seus quadres hi ha el bell paratge de la Roca, font d’inspiració de Mont-roig, Sant Ramon (1916). Hi retrata l’ermita de Sant Ramon a base de formes cúbiques que copsen la tensió entre els volums. Gairebé sembla que caigui al buit, enfilada al capdamunt d’una roca. També va pintar la platja de Mont-roig, on tot sovint anava a nedar i fer exercici físic baixant pel barranc de la Pixerota. A banda, la platja li suposava un lloc ideal per recollir diferents objectes naturals –pedres, troncs, etc.– que després dibuixaria.
El poble de Mont-roig, que avui compta amb uns 12.000 habitants, és un altre dels punts de la ruta. Està format per dos nuclis: l’antic, a l’interior, i la població de la Platja, a la zona costanera. En el quadre Mont-roig, el poble sobresurt el perfil de l’església nova i unes cases apinyades al cantó dret amb tot de conreus circumdants. Els edificis presenten tot un estudi de les ombres, que es projecten en les façanes coronades per un blau rabiós. Des del turó de les Creus, Miró també va pintar el casc antic, que sembla vibrar de moviment, com en el quadre Poble i església de Mont-roig (1919).

...i demà, ruta del paper i el cuir. D’Igualada a Capellades