Valèria Gaillard

22/08/2020

La catedral travessa els segles emmotllant-se a diferents estils, des del Romànic fins al Barroc

La capital de la comarca del Solsonès llueix sense complexos la seva arquitectura ufanosa, que evoca un temps en què va ser una rellevant seu episcopal, posició que va obtenir en detriment de Manresa i Balaguer. La seva situació geogràfica al bell mig de Catalunya la feia idònia per contenir l’expansió dels protestants hugonots a l’altra banda dels Pirineus. Segura rere la protecció de les muralles, Solsona permet fer un viatge a l’època medieval i contemplar, per exemple, els grans portals que es tancaven al vespre, per protegir la població, i s’obrien de matinada.

L’entrada principal de la ciutat és el portal del Pont, al Vall Calent, que es va començar a construir al segle XVIII i es va acabar el 1795. És una bella mostra de l’art del Renaixement, equilibrat i sobri, amb l’escut de la ciutat com a colofó. També es conserven els antics portals de Torà, Llobera i el Castell. Una curiositat és que la planta de la ciutat és triangular, amb tres vèrtexs de pes: el castell -avui col·legi de la Companyia de Maria-, el monestir i la Torre Grossa. En l’època de màxima esplendor, la ciutat havia arribat a tenir fins a vint-i-una torres i nou portals.

Solsona, que també va patir la dominació sarraïna, va consolidar-se al segle X al voltant del castell, que pertanyia al duc de Cardona, i de l’església, que va anar adquirint amb el temps prestigi i poder. De fet, durant la Reconquesta, Solsona va jugar un paper ben actiu per recuperar zones com la Segarra i el Penedès. Per això, el seu monestir era famós i els mateixos comtes d’Urgell hi volien ser enterrats. Un cop va aconseguir ser seu episcopal el 1593 -gràcies a la intervenció de Felip II de Castella, que va fer la petició al papa Climent VIII-, l’església es va convertir en catedral. El monarca va atorgar, a més, l’etiqueta de ciutat a la vila, en un moment en què a Catalunya només n’hi havia deu. A finals del segle XVIII, la ciutat bull de prosperitat i es construeixen el convent de les monges, el col·legi dels escolapis, els ponts de la ciutat, el mateix portal del Pont i el palau episcopal, obra de Francesc Pons i actual Museu Diocesà de Solsona.

La catedral de Santa Maria de Solsona, declarada Bé Cultural d’Interès Nacional, integra en el seu recinte edificis d’èpoques diferents, en una mostra de l’evolució de l’estètica dels diferents períodes. Si bé per fora pot semblar una església gòtica, a l’interior conserva restes de la preromànica, consagrada el 1070, sobre la qual es va construir la gòtica actual. Per exemple, els tres absis circulars de decoració llombarda, dues figures de la porta d’accés, un finestral o la base del campanar de planta quadrada remeten a aquest període primerenc del segle XII. També es va preservar la virolada rosassa romànica, que van traslladar al mur que tanca la nau gòtica en una de les ampliacions efectuades en l’edifici.

Pel que fa a les parts barroques de la catedral, destaca la capella de la Mercè, situada a l’esquerra del transepte, amb un retaule barroc probablement obra de Carles Morató. A la dreta hi ha la capella de la Mare de Déu del Claustre, del 1727, ampliada més tard amb el cambril i que va fer l’arquitecte August Font. La marededeu romànica està catalogada com una de les escultures més importants del Romànic català, obra de l’escultor tolosà Gilabert. La festa en honor a la patrona -que se celebra els dies 7,8 i 9 de setembre- perpetua una de les tradicions més antigues del Principat. Per la part exterior de la catedral, la façana del cambril segueix una línia noucentista, amb alguns elements modernistes que acaben d’arrodonir l’estil híbrid del conjunt.

A la plaça Font de l’Església es pot veure la portalada tardobarroca de Sant Agustí, que era titular de l’antiga canònica de Solsona. Aquí també hi ha una de les tres fonts gòtiques de la ciutat. La de Sant Isidre, a la plaça del mateix nom del segle XV, subministrava aigua al castell. Altres elements històrics interessants de visitar en el recinte medieval són el pou de gel, al costat del portal del Pont, que data del 1683 i obté l’aigua del riu Negre; els antics safaretjos del segle XVIII situats fora muralles, i les restes del fossat i les muralles medievals, al pati del Palau Episcopal.