Aure Farran Llorca

16/08/2020

Minairons i encantades poblen les llegendes arrelades a aquest territori de l’Alt Urgell

El municipi de les Valls d’Aguilar abraça diversos nuclis de població d’un territori carregat d’història i envoltat de paisatges ideals per practicar activitats com el senderisme, l’excursionisme, la BTT, la pesca o l’observació d’ocells, entre d’altres. Està poblat de rutes i camins per descobrir paratges feréstecs típicament prepirinencs, però també els molts vestigis del seu passat històric: des de monuments megalítics fins a un bon mosaic d’ermites i esglesioles romàniques, passant per poblets de gran autenticitat rural. Del seu patrimoni destaquen les esglésies romàniques de Santa Elena de Trejuvell, Sant Esteve de la Guàrdia i Sant Martí de Taús, així com els dòlmens de la Guàrdia d’Ares i el de Biscarbó. Una bona manera de fer-se una idea completa de les Valls d’Aguilar és recórrer l’anomenat camí vell, un circuit circular de poc més de 50 quilòmetres que passa per tots els pobles del municipi resseguint els antics camins.

Però les Valls d’Aguilar són, especialment, unes terres plenes de màgia i llegendes que recullen bona part de la mitologia pirinenca. Podem començar a fer ruta a Noves de Segre, la població més gran de la vall i cap del municipi. A la plaça Major hi trobarem la primera de les ceràmiques que fa referència, a mode de presentació, a l’imaginari popular pirinenc, que té un dels seus màxims exponents a la Guàrdia d’Ares i el seu tarter dels minairons. Diu la llegenda que aquesta extensió coberta per pedres la van crear els minairons, aquests éssers petits, entremaliats i molt treballadors que neixen de l’herba menaironera, anomenada també herba de Sant Joan, ja que floreix la nit del solstici d’estiu. Uns éssers ben particulars que s’amaguen en canuts d’agulles i que presenten un comportament dual. Poden beneficiar el seu propietari a l’hora de fer feines, però també el poden castigar si no els en dona prou. És per això que diu la creença popular que al Pallars tenien una ampolleta amb centenars de minairons que quan els obrien només repetien “Què farem? Què direm?”

A poca distància de la Guàrdia d’Ares hi ha el nucli de Taús, on, segons conta la llegenda, hi va viure l’últim moro del país. Vivia en una torre tot sol, sempre amb l’ai al cor. Vigilat i perseguit, havia de matar i robar si volia continuar vivint. S’havia tornat tan agressiu i desconfiat que si algú del país s’hi atansava el matava. Només s’amansia quan veia una dona, i aquesta debilitat li va costar la vida. Un dia els de Taús van decidir que un hereu jove del poble es disfressaria de dona i aniria a veure’l a la torre. El moro, quan va veure que s’acostava aquella dona tan bonica, va córrer a abraçar-la. A l’instant va notar una fredor estranya i tot seguit va caure rodó, amb un ganivet clavat al ventre.
Per les Valls d’Aguilar hi corren altres llegendes. A Biscarbó, per exemple, s’explica que el dolmen de la Llosa del Corralet indica el punt on hi ha enterrat un rei anglès que havia mort en una gran guerra que tingué lloc al poble; un rei, però també un tresor que encara ningú no ha trobat.

Les encantades
Minairons, moros, tresors, reis enterrats i encantades. A Castellàs del Cantó podreu descobrir qui eren les encantades, uns éssers fantàstics relacionats amb l’aigua. Eren dones molt i molt petites que passaven els seus dies amagades al fons dels tolls d’aigua i que només s’atrevien a sortir-ne per Sant Joan. Sortien per rentar roba i la llegenda diu que qui aconseguia una d’aquelles peces de roba deixava enrere la misèria.

L’últim poble per visitar pot ser Argestues, a la vall del riu de Pallerols, on podeu visitar l’església de Santa Coloma i des d’on podeu gaudir d’unes vistes meravelloses. Conta la llegenda que el món era ben pla quan Déu va decidir posar-hi les muntanyes. Va agafar un sac ple de rocs i allà on li semblava en deixava anar un, que es convertia en muntanya. Els rocs d’aquell sac pesaven tant que el sac es va trencar. Tots els que hi quedaven van anar a parar de cop a terra, entre l’Atlàntic i la Mediterrània. Quan Déu va arribar al cel va contemplar aquelles muntanyes i es va sentir tan captivat per la seva bellesa que es va posar a plorar. Aquells rocs són les muntanyes dels Pirineus; i les llàgrimes de Déu, els llacs que hi ha escampats per la serralada.

...i demà, ruta Pau Casals al Vendrell