Valèria Gaillard

08/07/2020

El Solsonès, la Segarra, l’Anoia i el Bages és on millor s’ha preservat aquest llegat

Entre les joies de l’arquitectura barroca catalana hi ha la Universitat de Cervera, fundada pel Borbó Felip V el 1717, després de la victòria en la Guerra de Successió. Aquí es van començar a impartir els estudis de filosofia, cànons i lleis el 1714, mentre que a Barcelona només van quedar obertes les facultats de medicina i gramàtica, que impartien els jesuïtes.

Posteriorment, i per decret reial, es van unificar a Cervera els ensenyaments universitaris el 1717. D’aquesta manera, el monarca volia premiar la fidelitat d’aquest municipi de la Segarra a la seva causa, alhora que castigava Barcelona. La seva façana, d’aires militars, té una planta rectangular i torres als angles. L’espai més significatiu d’aquest imponent edifici situat prop de l’antic call jueu de Cervera és el paranimf, que inclou una capella. A l’altar es pot contemplar un retaule barroc obra del mestre Jaume Padró, i hi ha un petit absis amb escultures d’alabastre de Sarral envoltades de marbres de colors.

A l’església de Santa Maria de Cervera també es pot veure un altre retaule del mestre Padró, reconegut arquitecte i escultor del segle XVIII. Un altre dels focus d’interès barroc de Cervera és la Paeria, que presideix la plaça Major. L’obra original va ser projectada pel cerverí Francesc Puig el 1679 i posteriorment se’n va fer una ampliació dissenyada per Padró el 1786. Una de les curiositats és que a dins hi ha el pou de gel, on es recollia la neu a l’hivern des del segle XVI fins a finals del XVIII.

A la mateixa comarca de la Segarra es poden trobar altres esglésies barroques ben originals, com la de Vergós Guerrejat, a Estaràs, construïda l’any 1720 i que acull un insòlit retaule pintat, o bé el santuari de Santa Maria d’Ivorra, antigament centre de pelegrinatge dels creients que anaven a veure les relíquies de sant Dubte. Sense oblidar l’església del santuari de Sant Ramon Nonat, que té un gran retaule on són representats sant Ramon i altres sants. No és, però, el retaule original, que va ser cremat a la Guerra Civil.

Del cantó de l’Anoia destaca la basílica de Santa Maria d’Igualada, una mostra de l’arquitectura recarregada del Barroc i que respon a la voluntat de mostrar un art ric i poderós. El retaule està considerat un dels millors de Catalunya del seu estil. La imatgeria és de Josep Sunyer i Raurell, de Manresa, mentre que l’arquitectura és de Jacint Morató i Soler, de Vic. A la Pobla de Claramunt hi ha l’església de Santa Maria, d’estil barroc. L’altar major està presidit per la talla romànica de la Mare de Déu de la Llet, patrona del poble, que data del segle XIII, procedent del castell del poble i que va ser entronitzada el 1230.

L’apogeu barroc a Solsona

El Solsonès, atès el seu caràcter marcadament rural, és un dels indrets on s’ha preservat més l’art Barroc català. A Riner fins i tot han obert un espai dedicat a aquest període, a la Casa Gran del Miracle. En aquesta localitat hi ha el santuari del Miracle, construït arran de l’aparició de la Mare de Déu a dos pastors l’any 1458. L’actual església data del segle XVII. Sobresurt el retaule barroc del segle XVIII situat l’interior de l’església, obra de Carles Morató i el daurador Antoni Bordons.

L’església parroquial de Sant Llorenç de Morunys, que data del segle XII, inclou dues obres majors del Barroc català: la capella dels Colls i el retaule de Sant Miquel. El conjunt escultòric d’aquesta capella és obra de l’escultor de Folgueroles Josep Pujol. A banda hi ha el retaule de Sant Miquel, que va desaparèixer durant la Guerra Civil però es va recuperar i restaurar, i l’any 1996 va ser tornat al bisbat de Solsona. Des del 1998 torna a lluir a l’església de Sant Llorenç de Morunys. Complementen la ruta barroca pel Solsonès l’església de Sant Pere de Matamargó, on es conserven quatre dels retaules esculpits per mestres de la prestigiosa nissaga dels Pujol, o l’església de Santa Maria de la Molsosa, que conserva un retaule d’autor desconegut però que s’atribueix al taller manresà de Joan Grau.

...i demà, ruta pels vestigis de l’art rupestre.