Sílvia Marimon Molas

11/08/2020

A Esparreguera i a Santa Coloma de Cervelló centenars d’obrers van conviure i treballar en autèntics pobles fabrils

Al llarg del segle XIX i principis del XX, al curs del riu Llobregat van anar sorgint les colònies industrials. Hi havia força diversitat però en pràcticament totes s’hi podia reconèixer la fàbrica, l’església, la casa de l’amo presidint-ho tot, i la filera dels habitatges obrers. La majoria –la Colònia Güell és una excepció perquè s’alimentava amb vapor– depenien directament de la força del riu. Conèixer la Colònia Sedó, on es fabricaven sobretot teixits de cotó de pana –i que va arribar a ser la més important de Catalunya amb 2.000 treballadors–, és endinsar-se en alguns dels episodis més convulsos de la industrialització del país. La majoria de colònies es van construir a un o dos quilòmetres dels nuclis urbans per evitar els conflictes que es produïen a la ciutat. A Esparreguera, la Colònia Sedó, que Miquel Puig va fundar el 1846, al costat del molí fariner de Can Broquetes, no va ser una excepció. “Situar la fàbrica fora de l’aglomeració no arrossegarà els inconvenients que representen, per a la salut, la moral i la tranquil·litat pública, les grans masses de treballadors”, va escriure Puig. Tanmateix, l’industrial, obsessionat per treure el màxim profit de l’energia de l’aigua, amb nous ginys i comprant nous salts d’aigua, anava errat si creia que la distància física garantiria la docilitat dels treballadors. Hi va haver protestes, vagues amb alguns lideratges femenins –a la fàbrica la majoria eren dones–, represàlies i amenaces amb pistoles i ganivets.

A la colònia hi va arribar a haver de tot: cafeteria, fleca, escoles, botigues... La vida allà tenia algunes semblances, però també diferències, amb els pobles. Hi havia més dones soles o famílies monoparentals. A les mares solteres no els preguntaven d’on venien, quan hi arribaven per escapar de les mirades malicioses d’alguns pobles més tradicionals. Tot i així, les dones eren les que tenien les pitjors tasques i les més mal pagades. Al Museu de la Colònia Sedó, a la sala de la turbina, es pot veure la maqueta de la colònia on s’explica la seva història a través d’un muntatge de llum i so, i dins el tub de conducció de l’aigua de la turbina es projecta un audiovisual. La turbina és espectacular: amb 1.400 cavalls de vapor, és la més gran construïda mai a Espanya.

Quan Gaudí va tenir carta blanca

No gaire lluny, a Santa Coloma de Cervelló, es pot visitar la Colònia Güell i la cripta que Antoni Gaudí va dibuixar –els dibuixos que mostren la façana i l’interior de l’església són al MNAC– però mai va poder acabar. Eusebi Güell, el fundador de la Colònia Güell, va continuar l’obra econòmica del seu pare, Joan Güell, enriquit a Cuba. Güell va ser un dels grans mecenes d’Antoni Gaudí i, quan va fundar la Colònia Güell, d’on sortien panes i velluts, va encarregar a l’arquitecte que construís una església a la colònia. Textualment li va dir: fes el que vulguis. Va ser el 1898 i, com que Gaudí no tenia cap límit de pressupost ni cap calendari, va realitzar diversos estudis previs que van culminar en una maqueta de l’església, instal·lada en el seu propi taller, situat en el mateix turó on s’havia d’edificar el temple. Tanmateix, l’ambiciós projecte, que preveia una església amb dues naus, inferior i superior, rematada per diferents torres laterals i un cimbori central de 40 metres d’altura, no es va poder culminar, perquè l’any 1914 els fills d’Eusebi Güell van dir a Gaudí que no continuarien finançant les obres. Tan sols es va poder acabar la cripta.

La fàbrica, el cor de la Colònia Güell, es va començar a construir el 1890, quan va tancar el Vapor Vell de Sants. El motiu de fer-la allunyada de Barcelona va ser el mateix que va impulsar la creació de la Colònia Sedó: intentar (sense èxit) garantir la docilitat dels treballadors. Cada edifici tenia una funció: l’edifici de filatures, els telers, el tint, l’assecador, el tallador... I el material es transportava en raïls i vagonetes que recorrien tot el recinte fabril.

Mentre es passeja pels seus carrerons no és difícil imaginar com devia ser la vida en aquesta colònia, on, a les cinc del matí, es despertava els obrers amb una campana de la fàbrica. Qui podia, anava a esmorzar a casa seva a un quart de nou, i despertava els fills per anar a l’escola. Els habitatges eren força dignes, sobretot comparats amb els dels obrers de les ciutats. Eren unifamiliars, adossats, i conformaven illes de cases. Hi ha alguns edificis modernistes força destacables com Ca l’Espinal (1910), obra de Joan Rubió i Bellver, amb una balconada a la cantonada, que recorda una torrassa medieval; i Ca l’Ordal (1894), que s’assembla a la masia típica catalana i on abunden els elements modernistes amb el maó com a element decoratiu.

...i demà, ruta per la Vall Fosca.