Valèria Gaillard

15/07/2020

Així va parlar Eugeni d’Ors de Terrassa per indicar el pes cultural d’una ciutat mil·lenària

Hi ha nou museus per a una població de 215.000 habitants, cosa que deixa clar d’entrada que estem davant d’un pol cultural de primer ordre. Terrassa s’identifica sovint només amb el seu esplendorós passat industrial i tèxtil. És cert que s’hi troba el Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC), així com el centre de Documentació i Museu Tèxtil. Però hi ha un altre patrimoni històric de gran valor i que relliga la ciutat amb el seu passat més gloriós, primer ibèric, després romà i seguidament visigòtic i medieval, un conjunt arquitectònic que talla la respiració.

Preservat com un miracle dels aleas de la història, el conjunt monumental conté restes ibèriques i romanes, un temple funerari (Sant Miquel) i la catedral d’Ègara. Les esglésies de Sant Pere i Santa Maria constitueixen un dels llegats del Romànic català més destacats i compten amb una col·lecció de retaules gòtics del segle XV. L’origen del conjunt és l’antic bisbat d’Ègara, fundat a mitjans del segle V i que va perviure fins a finals del segle VIII. Va acabar desapareixent amb la invasió carolíngia del 801 i la restauració de la seu barcelonina nou anys més tard.

A l’església de Santa Maria es conserven unes pintures romàniques que recorden el martiri de Sant Tomàs Becket, arquebisbe de Canterbury. Va ser assassinat per homes armats del rei Enric II d’Anglaterra el 29 de desembre de 1170 i el papa Alexandre III el va canonitzar, cosa que va provocar la ràpida difusió del seu culte, també en terres catalanes. També s’hi conserven pintures encara més antigues, dels segles V al VIII, que aspiren a ser reconegudes per la Unesco.

Situat a l’est de les esglésies de Sant Pere hi ha el Castell Cartoixa de Vallparadís, que data del segle XII i que es va convertir en cartoixa entre els segles XIV i XV. Els cartoixans van abandonar el castell al segle XV i es van traslladar a la nova seu de Montalegre de Tiana, al Maresme.

També forma part del patrimoni medieval la Torre del Palau, un dels pocs elements que es conserven de l’antic Castell Palau de Terrassa, construït al segle XII i símbol de la ciutat. Es considera que, precisament, el topònim de Terrassa hi està directament relacionat, ja que la primera vegada que apareix documentat, en una Carta Capitular de 844, escrita a Tolosa de Llenguadoc per Carles el Calb, es parla dels habitants del Terracium Castellum. Es va relacionar el topònim amb la torre pel fet que significa “lloc on hi ha un castell”. Actualment la Torre del Palau és un Bé Cultural d’Interès Nacional i una de les seus del Museu de Terrassa.

Un festejador i un mar de maons

Terrassa està esquitxada d’edificis modernistes que evoquen el seu passat industrial, ric i glamurós. La ciutat va ser un dels centres de la Revolució Industrial a Catalunya i la burgesia terrassenca es va construir cases senyorials seguint el corrent estètic imperant a Europa en aquell inici de segle, el Modernisme. Molts d’aquests edificis els va signar l’arquitecte municipal Lluís Muncunill i Parellada, que va transformar la fesomia de la ciutat introduint formes virolades i orgàniques a les façanes. Entre els edificis més vistosos hi ha la Casa Joaquim Freixa (1894), la Casa Joan Barata (1904), la Casa Baltasar Gorina (1902), la Casa Concepció Monset (1907) o bé d’altres com la Casa Jacint Bosch, de Josep Ros i Ros (1912), i la Confiteria Vídua Carné (1908), de Joaquim Vancells i Vieta.

Pel que fa al patrimoni industrial, Terrassa conserva un dels més importants de Catalunya. Destaca per la seva originalitat la Masia Freixa, a la plaça Josep Freixa. Va néixer com a fàbrica de fils però es va convertir en la residència del propietari. Muncunill n’és l’arquitecte, que es va preocupar perquè no hi hagués cap línia recta. S’hi conserva un tocador original i uns bancs de ceràmica vidriada de la paret, que és un festejador, un espai reservat al flirteig. També es recomana visitar la fàbrica El Terrat, que presenta un “mar de maons”, una indústria que ens els moments àlgids va acollir fins a 400 obrers que treballaven 11 hores al dia. El mes de maig se celebra una festa modernista que permet reviure aquest període.

...i demà, la ruta dels ibers