Valèria Gaillard

21/07/2020

Granollers, Cardedeu i la Garriga conserven una arquitectura feta de torres i pèrgoles

La burgesia catalana noucentista, en el seu desig de canviar d’aires i relaxar-se en les èpoques de més calor, va construir cases d’estiueig a prop de Barcelona. Si bé primer seguien la moda d’anar a passar l’estiu a Miramar, Sarrià o Sant Gervasi –aleshores poblacions separades–, a mesura que els mitjans de transport es desenvolupaven es van anar endinsant en el país. El Vallès Oriental va ser una de les zones que, per la seva proximitat amb el Montseny i pel tren, va tenir més bona acceptació. Els paisatges, la tranquil·litat i la puresa de l’aire van ser-ne esquers fonamentals. Ciutats com Granollers i viles com l’Ametlla, Cardedeu, Figaró-Montmany i la Garriga van anar creixent a mesura que la demanda de segones residències augmentava.

Gràcies a la seva situació estratègica, Granollers ha estat de sempre una ciutat dinàmica i de tradició comercial. Però l’impuls definitiu el va rebre justament al principi del segle XX amb la instal·lació dels estiuejants barcelonins, que li van donar l’empenta definitiva i la van convertir en una urbs de mida considerable. Aquest llegat modernista està molt ben conservat i traçat en una ruta d’una hora de durada. Parteix de l’Hospital Asil (1923), un edifici auster però singular que consta dels elements típics modernistes com ara el totxo a vista. L’itinerari inclou la plaça Porxada –una gran estructura coberta concebuda com a llotja de gra– i la Casa de la Vila (1904), d’estètica modernista dins els corrents estètics neogòtics. A la mateixa plaça hi ha la Casa Clapés, obra de Raspall.

Deixeble de Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch, Manel Joaquim Raspall (1877-1937) es va adaptar a les demandes dels seus clients i va oscil·lar del Modernisme cap al déco incipient. D’estil més geomètric, destaca la Casa Sebastià Costa del 1928. La façana, de maó vist, és característica de l’estil modernista. A la plaça de les Olles, la Casa Josep Tardà (1903), construïda per Adolf Rou, llueix una delicada franja de ceràmica blava. Altres punts del recorregut són la Sala Tarafa, que formava part d’un antic hospital gòtic reformat per Raspall i convertit després en biblioteca, i la façana de la Casa Blanxart (1904), un dels edificis més singulars del Modernisme.

Indispensable, la torre mirador

“Una llotja al Liceu i una torre a Cardedeu”. Els burgesos sabien què volien, i Cardedeu va veure créixer com bolets cases amb golfes, terrasses i –element indispensable– les torres mirador. No només oferien bones vistes, sinó que també eren l’indret on s’instal·laven els dipòsits d’aigua perquè l’habitatge disposés de pressió per gravetat. Entre les més vistoses hi ha l’Alqueria Cloèlia (1904), de Raspall, amb tres fonts decorades amb trencadís de ceràmica; la Torre Montserrat (1911-12), de l’arquitecte barceloní Balcells i Buïgas, amb una tribuna de planta triangular ben original, i la Casa Viader (1917-22), de Raspall, amb una imponent torre de les aigües que vigila l’entrada principal.

La Garriga, on les aigües termals permetien combinar l’esbarjo amb les cures de salut, va ser un altre dels llocs d’estiueig més cobejats. D’aquest passat modernista se’n conserven una trentena d’edificis que es poden visitar en una ruta de tres hores de durada. Cal no perdre’s la Casa Mercè Mayol, el primer projecte de Raspall, i l’anomenada Illa Raspall, on tots els edificis que la integren són de l’arquitecte: són quatre cases d’estiueig construïdes entre el 1910 i el 1912 amb una certa unitat estilística. Un d’ells, la Bombonera, és una disbauxa creativa de Raspall.

A l’Ametlla hi sobresurt Can Xammar de Dalt, una masia de grans dimensions remodelada al gust modernista per Raspall: capcer decorat amb trencadís, torre d’aigües, finestres de dintell, etc. En un altre estil més sobri, Vil·la Lola (1911), de Ramon Ribera, conserva la seva torre en punxa, mentre que la planta és octogonal. De Figaró-Montmany val la pena no perdre’s les Escales de l’Àngelus (1928-1934), d’Amadeu Llompart i Vilalta, que es van construir per unir la finca de Can Mestre amb l’estació de ferrocarril, pensant en el servei domèstic. Els murs combinen granit vermell i blanc i estan coberts per pèrgoles de fusta tropical.

...i demà, ruta per les joies del Priorat.