Un impacte econòmic de 18.000 milions d’euros

Els Jocs Olímpics van deixar a la ciutat un important llegat d’obres d’infraestructura, no només esportiva, sinó també de transport, mobilitat, habitatge, telecomunicacions, energia i hotelera, entre d’altres. És difícil calcular quin va ser l’impacte econòmic de l’organització i celebració dels Jocs.

El professor d’economia aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Ferran Brunet en va fer un detallat estudi i va arribar a la conclusió que l’impacte econòmic va superar els 3 bilions de pessetes, que equivalen a uns 18.000 milions d’euros de l'època, sense actualitzar amb l'IPC. L'impacte inclou les despeses d’organització i esportives, les inversions en equipaments esportius, transport i mobilitat, habitatges, hotels i altres infraestructures, així com el consum dels visitants estrangers i l’impacte induït.

Imatge del peveter i de l’antiga Porta de la Marató a l’estadi de MontjuïcXAVIER BERTRAL

Segons els càlculs que va fer aquest expert, es van destinar més de 1,1 bilions de pesetes (6.700 milions d’euros sense actualitzar amb l'IPC) a organitzar els Jocs. Les rondes van ser l’obra més emblemàtica de la febre constructora. Del total de despesa olímpica, els recursos aplicats a obres van representar el 85,5%, mentre que la resta, el 14,5%, van ser recursos destinats purament a l’organització.

El professor Brunet destaca que les inversions en infraestructures van ser claus en la transformació urbana de la ciutat i en l’augment de l’activitat econòmica, de la renda i del benestar. En aquest sentit, destaca que els Jocs van deixar com a llegat un canvi en l’estructura econòmica de la ciutat: més terciarització, internacionalització, atractiu, productivitat i competitivitat.

No tot va ser fàcil, recorda un dels constructors d’aquestes obres. De fet, alguna construcció –no directament lligada als Jocs– no va arribar a temps, com l’Hotel Arts. D’altres van fer patir molt, com el nus de la Trinitat. El que era president de HoldingOlímpic SA (Holsa), Santiago Roldán, assegurava que es despertava a la nit neguitós i anava a veure com avançava aquesta obra. Roldán, que va ser l’home clau de les obres, va fer l’impossible aquells anys i va morir el maig del 1997. El nus de la Trinitat es va inaugurar oficialment el 16 de maig del 92, només dos mesos abans de la inauguració dels Jocs. Era clau, perquè enllaçava la ciutat amb la Vila Olímpica de Montigalà, on residia la premsa, i amb les principals autopistes que donaven accés a moltes de les subseus.

L’estructura tubular que havia de cobrir el Palau Sant Jordi es va construir arran de terra per ser elevada posteriorment.SERGIO LAINZ / EFE

Si Roldán va ser el gran executor de les obres olímpiques, Romà Cuyàs en va ser el gran ideòleg. En un informe de l’any 1982, ja posava les bases de per què Barcelona havia d’organitzar uns Jocs. Un informe en què ja es destacava l’impuls a les infraestructures i s’apostava clarament per la participació público-privada en el finançament mitjançant els patrocinis. Cuyàs tenia clar que els Jocs havien de ser un motor de modernització i dinamització de la ciutat.

Qui va pagar?

Una de les claus de l’èxit dels Jocs va ser el finançament. Els precedents de Munic i Mont-real feien témer deixar una ciutat hipotecada. De nou Santiago Roldán va ser clau. Era un socialista molt proper a Felipe González, aleshores president del govern espanyol. La seva feina va ser determinant per “greixar” les relacions entre les administracions, amb el PSOE a Madrid, CiU a la Generalitat i el PSC a l’Ajuntament, recorda un responsable del sector de la construcció a Catalunya de l’època.

Més de la meitat dels recursos (59,7%) van tenir un origen comercial. Un concepte que inclou per exemple els drets de televisió (325 milions d’euros), el patrocini en efectiu o en espècies (604 milions), els recursos captats amb rifes especials de la loteria espanyola (121 milions) i les inversions que van fer empreses espanyoles i estrangeres. Les inversions de les empreses privades espanyoles (18,3% del total de recursos) i de les empreses públiques espanyoles (11% dels recursos) superaven la inversió de les empreses estrangeres (9,7%).

L’erari públic, comptant totes les administracions –inclosa Holsa, que era una empresa pública participada per l’Estat i l’Ajuntament–, va aportar 2.711 milions d’euros, el 40,3% dels recursos. D’aquesta aportació pública, una quarta part la va fer Holsa. A més, l’Estat va aportar directament un 10,4% del total de recursos, la Generalitat un 12,7% i l’Ajuntament de Barcelona un 2%. Altres administracions, com la Diputació de Barcelona i els ajuntaments de les subseus, van aportar un 3,2% del total de recursos i la Unió Europea un 0,7%.

El negoci perdut dels catalans

La transformació de la Vila Olímpica del Poblenou es va endur molts recursos públics. Els terrenys, la majoria industrials, els va anar adquirint o expropiant l’Ajuntament. Catalana de Gas i Electricitat, la Societat General d’Aigües de Barcelona, Indústries Folch, Titán, Crédito y Docks o la Maquinista Terrestre y Marítima ocupaven gran part de la zona. Foret y Motor Ibérica van ser els primers a vendre a l’Ajuntament, una setmana després de la nominació, un total de 53.000 metres quadrats per 818 milions de pessetes, gairebé 5 milions d’euros. La resta els va comprar o expropiar l’Ajuntament, per gairebé 3.000 milions de pessetes (18 milions d’euros).

Per fer el nou barri es va crear l’empresa mixta Nova Icària, participada en un 40% per Vila Olímpica SA (VOSA), un 20% pel Banc Exterior i un 40% per promotors privats, que havien de fer el negoci venent després els pisos. Qui va ser conseller delegat de VOSA, Ramón Boixadós, explicava que el negoci es va oferir a empresaris catalans, com Núñez, Figueras, Chicote, Marsá i altres promotors, que pensaven que si no ho feien ells no ho faria ningú, i van fer una oferta molt baixa, de 20.000 pessetes el metre quadrat. Va valorar altres ofertes i finalment el 40% per als promotors privats va anar a mans d’empreses amb seu a Madrid: Vallehermoso, Urbasa, Gaviel i Bami.

15 empreses es van endur
el 90% de les obres

Les constructores espanyoles encara no havien fet el gran salt a l’exterior. Fins i tot hi ha qui creu que les obres olímpiques les van posar en el mapa. Però eren bàsicament les mateixes que ara, malgrat que des del 1992 s’ha produït un procés de consolidació en el sector.

L’abast de les obres i la urgència de temps van fer que les grans empreses fossin les més beneficiades. En total, un centenar d’empreses van participar en les obres, però 15 van fer el 90% del total. La que va obtenir més adjudicacions va ser Fomento de Obras y Construcciones (Focsa), controlada aleshores per les germanes Koplowitz, i que un temps després es va fusionar amb Construcciones y Contratas per crear FCC. Aquesta empresa va obtenir obres per valor de més de 41.000 milions de pessetes (més de 246 milions d’euros), un 30% de les adjudicacions.

Altres empreses que es van endur una part important del pastís van ser Cubiertas y MZOV, amb un 15% del total. Aquesta empresa va acabar al grup Entrecanales, ara Acciona. Entrecanales y Távora, també d’Acciona, es va endur més del 7% de les obres, un percentatge superat per Dragados, del grupACS, de Florentino Pérez (9%), i Construcciones Miarnau (9%).

L’impuls de la construcció associada als Jocs va tenir un efecte immediat –malgrat que temporal– en l’economia de Barcelona. Josep Maria Coll, investigador associat del Cidob, indica que en el període del 1986 al 1992 l’atur a Barcelona va passar del 18,4% al 9,4%, mentre que en el conjunt d’Espanya la reducció va ser molt inferior, i va passar del 20,9% al 15,5%.

La pressa en les obres va generar alguns problemes, com la demolició, per part dels promotors de l’Hotel Rey Juan Carlos I, de la masia de Torre Melina sense permís municipal. Altres problemes van ser la desviació pressupostària d’Holsa, que va provocar tensions entre el hòlding i l’Ajuntament i el retard en el pagament a les constructores per uns sobrecostos que van superar els 125 milions d’euros.