Vaig caure de cul intentant rematar però vaig acabar marcant el gol

”

Francisco Miguel Narváez, 'Kiko'Va marcar el gol més cantat dels Jocs Olímpics. El davanter andalús, que havia de ser el suplent de Manjarin i va acabar de titular per la lesió de l’asturià, va decidir la final del Camp Nou en l’últim minut marcant el 3-2 definitiu amb què Espanya va derrotar Polònia.

Com recorda aquell gol?

Doncs va ser un gol ben lleig. Era un córner i estàvem atacant com bojos. El va treure el Xapi Ferrer i jo vaig intentar rematar d’una forma estranya, mig de xilena. Total, que vaig caure de cul. I just quan m’aixeco, em cau la pilota, que venia d’un xut de Luis Enrique. I sense temps per pensar, la controlo, aixeco la vista, veig el porter mal situat i un forat ben gran per on marcar.

Que va significar aquell or?

Doncs mitja vida. Després vaig poder guanyar coses amb l’Atlètic de Madrid, però llavors jo no era ningú. Aquell any havia jugat la promoció amb el Cadis per no baixar, contra el Figueres. I de sobte tenia un or olímpic, el rei em felicitava i em sentia l’amo del Camp Nou, envoltat de gent com Guardiola, que era campió d’Europa. Va ser increïble. Anava dient a tothom que el gol era meu, que jo havia marcat. No m’ho creia.

Va ser una sorpresa, el triomf?

Llavors Espanya no guanyava mai, al futbol. No era com ara. I anàvem veient com els altres esportistes guanyaven medalles. Sentíem la pressió de no fallar, però després d'eliminar Itàlia als quarts, amb gol meu a centrada de Solozábal, vam veure que la podíem fer grossa.

Vostè havia de ser suplent...

El titular era Manjarin! Però van confiar en mi. Ens entrenava Vicente Miera, que era molt seriós, ajudat per Kubala. Era increïble, parlar amb Kubala. Ell sempre em deia que com que jo era gadità, havia de donar alegria dins i fora del terreny de joc, però jo em sentia com el becari del grup. Kubala ens va ajudar quan Miera no ens deixava anar a la inauguració, era un bon home.

Van amonitar-se per poder anar a la inauguració?

Gairebé. Nosaltres no vam poder viure gaire l’ambient dels Jocs, ja que ens va tocar jugar la primera fase a València, i no era el mateix. Així que vam demanar poder anar a la inauguració, però Miera no ens deixava. I n’hi va haver una de grossa. Al final, Solozábal, que era el líder, va aconseguir negociar-ho. I vam poder anar a la inauguració, on ens vam poder fer fotos amb els jugadors del Dream Team.

Hauria sigut dur no viure-ho.

I tant, anava perseguint Magic Johnson o Larry Bird com un nen. Amb aquell barret que ens van donar. Estava embogit. Com un nen.

Edició: Georgina Ferri i Francina Bosch / Disseny: Ricard Marfà / Programació: Idoia Longan, Marc Funollet i Marc Camprodon / Vídeos: Alba Om, Marta Masdeu, Jordi Castellano i Laura Arau