Vaig veure un forat i vaig tenir clar que havia d’atacar si volia guanyar

”

Fermín Cacho(Ágreda, Sòria, 1969) va guanyar la medalla d’or als 1.500 metres amb una última volta memorable. Quatre anys després, va aconseguir la plata a Atlanta. Ara viu a Andújar (Jaén), la terra de la seva dona, on va ser conseller del PSOE a l’Ajuntament i president del club de futbol local.

Com recorda la final? Ja era bastant favorit...

Venia de fer bronze als Mundials del 1988 i havia aconseguit bons resultats en pista coberta. Però d’aquí a guanyar l’or… hi havia corredors espectaculars, com Noureddine Morceli, a qui respectava molt. Però és cert que el mig fons estava de moda, a Espanya, i el fet d’haver pujat a podis joves m’havia donat confiança.

Com et prepares per a una final així?

Doncs intentes que tot sigui normal. Arribar a l’estadi, comprovar l’equip, passar els controls. Crear una rutina, concentrar-te en la cursa, no en les altres coses.

Quan va entrar a la recta final de la cursa, es va fer un fart de mirar cap a la dreta, per si l’atrapaven...

No recordo quants cops vaig fer-ho. De fet, quan ho vaig veure per televisió, vaig adonar-me que ho vaig fer molt. No ho recordava, perquè anava mirant a la dreta, i després cap amunt, perquè als videomarcadors es veia la cursa i podia veure on tenia els rivals. En els metres finals jo sabia que seria campió si aguantava el ritme.

Deien que vostè volia una final dels 1.500 amb un ritme molt ràpid. Però la va guanyar amb un ritme lent.

M’havia preparat per a tots els escenaris, però és cert que va ser una cursa molt més lenta del que primer semblava ideal. Però vaig instal·lar-me molt bé a la corda, a la part interior, per on fas menys distància. Són tres metres menys per volta, poden ser claus. Joseph Cheshire va tirar del grup, però sabia que al final era lent i el van avançar Raixid el-Bassir i Mohamed Suleiman. Però molts cops, quan s’avança, es fa per la dreta, obrint-se, i es deixa un passadís just per dins, per on vas millor. Vaig veure que deixaven un forat i que, si atacava, seria campió. I així va ser.

Va ser especial guanyar a Barcelona?

Molt. Saber que tindríem uns Jocs a Barcelona va ser clau per esperonar-me els anys anteriors. L’ambient va ser preciós. En acabar, els meus pares van fer-me petons, abraçades. I la meva mare em va donar una bandera espanyola, molt vella i descolorida, que havia comprat l’any que vaig néixer. Amb ella vaig saludar al rei. No tenia gaire clar com li havia de parlar. Em va posar més nerviós que la cursa mateixa.

Edició: Georgina Ferri i Francina Bosch / Disseny: Ricard Marfà / Programació: Idoia Longan, Marc Funollet i Marc Camprodon / Vídeos: Alba Om, Marta Masdeu, Jordi Castellano i Laura Arau