Els dies abans de les proves no podia ni menjar ni dormir pels nervis

”

EFE

Jordi Calafat(Palma, 1966) tenia 26 anys quan va arribar en plena forma als Jocs de Barcelona. Formant parella amb Kiko Sánchez, el mallorquí va guanyar la medalla d’or d’una de les proves més dures de la vela, el 470. Calafat, que amb 15 anys ja guanyava títols mundials, ha consagrat tota la vida a la vela i ha participat en voltes al món.

Vostè va començar de ben jove, a guanyar...

Els meus inicis són a la Colònia de Sant Jordi, fent optimist. Era fàcil de practicar, llavors. Al meu entorn tothom es feia a la mar, i uns amics tenien un vaixell. I un cop vaig començar a competir ja vaig veure que la cosa m’anava bé. El 1983 vaig guanyar el Mundial d’optimist i vaig anar fent el salt a embarcacions més complicades i grans.

Quan arriba Barcelona, el 1992, ja era favorit.

Però havia fallat a Seül, on no vaig anar. Va ser motivador saber que els Jocs eren a casa, a Barcelona, on vaig anar a viure. Aquells anys les coses van anar bé i quan es van fer les travesses, la gent consideraven que la nostra medalla estava assegurada.

Com recorda aquells dies? Malgrat que era dels joves, tothom donava per fet que havia de guanyar...

Doncs sí, la pressió era terrible. Tothom recorda amb una rialla els Jocs, però els dies anteriors ho vaig passar malament. No podia ni menjar, ni dormir. Havíem aconseguit bons resultats en els campionats anteriors i hi havia la sensació que si no es guanyava l’or del 470 seria un fracàs.

Com la va portar, la pressió?

Com vaig poder. Per sort, un cop entres a l’aigua et toca estar concentrat en tot i t’oblides de la majoria de coses. Però com que Barcelona és una ciutat on he viscut i la coneixia, me n’anava als llocs que podia sentir més meus, on podia estar tranquil, per escapar-me de la bogeria de la Vila Olímpica. Teníem clar que podíem guanyar. Sabíem com estàvem, el recorregut, els rivals. Però quan saps que pots tocar una cosa amb els dits, et poses nerviós. I teníem ganes d’esborrar el mal record del 1988, en què vam quedar fora dels Jocs.

La vela no és un esport mediàtic, però gràcies a aquell or va convertir-se en una estrella...

Però tot passa, van ser uns dies, després et toca viure com sempre. Tu i el mar. Però fa 25 anys teníem la casa reial, que sempre ha sigut de vela, esperant al moll, a l’arribada. I el meu germà. Va ser bonic. Uns Jocs a casa et permeten tenir la teva gent a prop.

És veritat que ha perdut la medalla?

No, no, l’he trobada. Bé, la va trobar la meva mare. Jo l’havia perduda. M’he canviat de casa uns quants cops i no tenia clar on era. Ara la tinc en un lloc segur, un record bonic per als meus.

Edició: Georgina Ferri i Francina Bosch / Disseny: Ricard Marfà / Programació: Idoia Longan, Marc Funollet i Marc Camprodon / Vídeos: Alba Om, Marta Masdeu, Jordi Castellano i Laura Arau