Els Jocs van demostrar que quan un poble va junt té força i no hi ha qui el freni

”

Joan Font(Olesa de Montserrat, 1949) va ser un dels fundadors de Comediants el 1971, un grup que va donar una nova vida al teatre de carrer i a la cultura popular. Van ser els responsables de la cloenda dels Jocs Olímpics en un espectacle sobre l’origen de l’Univers protagonitzat pels planetes, les bèsties mitològiques, els diables i el foc.

Antoni Bassas — Qui éreu els Comediants i qui eres tu l’any 92?

Joan Font — Érem un col·lectiu d’artistes que tocàvem moltes branques. Molts estils i maneres de treballar. Érem una comuna, vivíem junts i treballàvem junts. Per això es va aguantar tant temps, teníem un objectiu final, fer uns bons espectacles. Vivíem a Canet de Mar, a la mateixa seu que tenim ara, la Vinya Soledad. Allà s’hi podia treballar, s’hi podia somiar, fer realitat els somnis. Era un lloc utòpic. El 92 crec que és l’explosió final, com els mateixos Jocs, d’una manera de fer i de viure. L’any 93 ja es desfà la comuna, i hi ha un canvi radical. Fins al 92 és la pujada. 'Dimonis' és un espectacle que han vist milions de persones a tot el món, una cosa insòlita.

Vista general de l’espectacle de Comediants en la cerimònia de clausura dels Jocs.EFE

A.B. — ¿Per a la cerimònia us van venir a buscar o us vau presentar a algun concurs?

J.F. — Ens van venir a buscar. Hi havia tres nuclis: Bassat, Casanovas amb el diari 'Sport', i Ovideo. Per sort es van ajuntar. Curiosament a Comediants ens van trucar tots tres. Volien un esperit mediterrani, festiu, que hi hagués color. I nosaltres vam decidir que només faríem la cloenda.

A.B. — Com va anar, això?

J.F. — Volíem continuar la idea del foc. Estàvem obsessionats amb la idea que 'Dimonis' tenia la possibilitat d’acabar una obra. El foc crema i era la idea de fer un homenatge a les festes més bèsties de la Mediterrània: Sant Joan, les Falles, la Patum... I volíem la cloenda perquè necessitàvem la nit.

A.B. — Qui era el teu interlocutor de l’organització?

J.F. — N’hi havia diversos. L’últim va ser el Manuel Huerga, però abans era directament el Pepo Sol, el Quique Camín, el Lluís Bassat. Era molt important fer la cloenda i teníem llibertat absoluta. Ens van donar els diners i havíem de produir la història. Vam fer el guió nosaltres.

A.B. — Recordes crisis, esbroncades, pors, nervis...?

J.F. — Por sí. Com havíem d’assajar? Ho fèiem per parts, a diferents llocs. I els dies abans no vam poder assajar a l’Estadi Olímpic. Un desgast intel·lectual gran era com solucionar totes les mancances de l’estadi, que en tenia moltes. Les portes són petitíssimes i volíem entrar-hi coses enormes. Hi havia truc, tot s’inflava. Quan vam acabar, vam marcar una diferència. Una manera de fer original. Autèntica.

Cerimònia de clausura dels Jocs, el Cobi marxa i s’acomiada de la ciutat olímpica. Deixaria pas a la Petra, la mascota dels Paralímpics.Jacques Lange / Getty

A.B. — Els planetes, les estrelles..., ¿tot això també era del vostre univers?

J.F. — Era la creació del món. Hem jugat amb coses sempre aparentment molt elementals. Jo volia començar d’una manera mitològica i festiva. I ara fem un viatge al centre de la Terra per anar a l’Univers. Baixem, i de cop i volta pugem. A sobre nostre hi ha foc. A dintre nostre hi ha foc. I què hi ha al cor? Foc. Sense passió no val la pena viure. Per tant, és un conte. Una història molt profunda. I el foc. Era la primera vegada que el foc envoltava un estadi olímpic. Estava tot en contenidors segellats amb el foc a dintre, però hi va haver un moment que em vaig espantar molt, perquè el rei i tothom s’aixecava i em mirava. Vaig pensar que ens havíem passat una mica. No hi havia cap perill perquè estava controlat. Però els de protocol estaven amb el telèfon mirant-me, i jo desitjava que s’acabés. Era brutal.

A.B. — Vas tenir alguna sensació de buit, després?

J.F. — No. Ja estava fent la cavalcada de l’Expo. Era diària i movia 300 persones. L’endemà de la cloenda vaig agafar un avió i cap a Sevilla.

A.B. — Aquest sentiment d’orgull, de voler-hi participar, de voluntariat, de voler deixar la teva empremta... Aquell bon rotllo. Què creus que ens va passar?

J.F. — Penso que ens vam veure capacitats. Amb mitjans, amb responsabilitat i amb exigència. Anàvem avançant. I de cop i volta ens vam envalentir perquè vèiem que els altres jugaven al mateix joc. Ningú es guardava res, tothom anava donant i rebent, i donant solucions. Tots ens trobàvem i col·laboràvem. Això et fa veure que si ho fem junts tenim molta força. Quan un poble va junt, no hi ha qui el freni. L’aparador d’uns Jocs és molt fort, és una responsabilitat. I una altra cosa que m’agrada remarcar és la professionalitat del nostre país quan ens posem les piles. Vam quedar bé.

Edició: Georgina Ferri i Francina Bosch / Disseny: Ricard Marfà / Programació: Idoia Longan, Marc Funollet i Marc Camprodon / Vídeos: Alba Om, Marta Masdeu, Jordi Castellano i Laura Arau