Diari dels Jocs Olímpics del 92

31 de juliol de 2017

Un campió recordat només perquè va ser desqualificat

MARTÍ MOLINA

L’atleta català Valentí Massana.Andreu Dalmau / EFE

Valentí Massana creuava la línia de meta i aixecava els braços. No era un somni, era ben real. Acabava de penjar-se l’or als 20 quilòmetres marxa. No va poder contenir les llàgrimes. Era l’estiu del 1993, als Mundials d’Atletisme de Stuttgart, només un any després que el desqualifiquessin poc abans d’entrar a l’Estadi Olímpic quan tenia el podi dels Jocs Olímpics de Barcelona 92, els de casa, a la butxaca.

L’atleta de Viladecans es podia treure, per fi, una espina que tenia clavada. I que feia molt de mal. A Massana li va poder més l’ambició que la raó en un diumenge de juliol calorós i amb una humitat asfixiant. "A Barcelona em van desqualificar, però vaig aprendre molt de cara a la meva carrera. Sense allò, potser no hauria pogut arribar a guanyar tot el que vaig guanyar".

Tot va anar molt ràpid. Ell i Dani Plaza lideraven un grup de marxadors que cada vegada era més reduït. Als nou quilòmetres ja s’havia fet una primera selecció. La prova avançava li ja només quedaven cinc atletes optant a la medalla d’or. La humitat era del 88% i pocs podien aguantar un ritme constant de quatre minuts per quilòmetre. El xinès Li va caure desplomat, l’italià Dailano es quedava sense gasolina i el canadenc Leblanc no podia aguantar l’atac al començament de l’ascensió a l’estadi. Només en quedaven dos, els dos catalans. Havien de ser or i plata. O plata i or.

Plaza era lluny, però Massana només pensava a guanyar. Hi havia un pendent del 6%, però tot i així va començar a córrer. Ja tenia dues amonestacions prèvies. Va desenganxar els peus del terra i un dels àrbitres el va desqualificar. S’acabava la partida a dos quilòmetres de la meta. L’estadi, que mirava el tram final per les pantalles gegants, va emmudir de cop.

"En atletisme, sobretot, s’aprèn dels errors. Va ser un punt d’inflexió". Feia només un any, Dani Plaza havia sigut desqualificat quan ja celebrava el tercer lloc al Mundial de Tòquio. Aquesta vegada podia celebrar la medalla d’or. En canvi, Massana tastava el regust amarg d’un esport cruel.

Valentí Massana es retiraria de la competició una dècada després, el 2002. Avui treballa en una empresa de raigs X i assegura que no troba pas a faltar la competició. Però sí l’esport. Per això dedica les tardes a fer d’entrenador de futurs marxadors. Té dos fills: la gran competeix en marxa i el petit llança javelina.

Parla amb orgull del seu passat i només lamenta que tot els mèrits esportius posteriors hagin quedat camuflats, per a alguns, per aquella desqualificació a Barcelona. No li falta raó, perquè té un palmarès envejable. A banda de l’or a Stuttgart, als 20 quilòmetres marxa, va ser bronze a l’Europeu d’Hèlsinki 94 i plata al Mundial de Göteborg 95. I té una medalla olímpica, el bronze a Atlanta 96, en aquest cas als 50 quilòmetres marxa. Ningú li pot treure cap mèrit només perquè aquell 31 de juliol del 1992 cometés un pecat de joventut.

També aquell dia...

Ridícul del bàsquet espanyol

La selecció masculina va caure contra una semiprofessional Angola (63-83) i va quedar sense opcions de passar de fase.

Primer or femení espanyol

Miriam Blasco va aconseguir, en judo (56 kg), la primera medalla d’or de l’esport femení espanyol en uns Jocs Olímpics.

Darnyi, sense rival en els estils

Tamás Darnyi revalida els ors de Seül en els 200 i 400 m estils, i es converteix en el primer nedador que ho aconsegueix.

Perkins, sol en els 1.500 m

L’australià va batre el seu propi rècord del món en els 1.500 m lliure nedant sense oposició. Va sumar l’or a la plata dels 400 m.

I al món passa...

Sarajevo és bombardejada

Sarajevo estava patint els bombardejos més violents dels últims mesos, i que a aquestes alçades ja s’havien endut la vida d’onze persones i havien deixat 78 ferits. Les Nacions Unides van assegurar que investigarien l’atac. Es tractava d’una reactivació dels bombardejos serbis després que no fructificar els diàlegs entre serbis, musulmans i croats a Londres.

Els 70 anys, el límit pels professors

El Consell de Ministres va aprovar endarrerir cinc anys, dels 65 als 70, l’edat de la jubilació obligatòria del professorat universitari. A partir dels 65, la jubilació seguia sent voluntària. L’objectiu d’aquesta mesura era no desaprofitar la capacitat intel·lectual de molts professors que no sentien ganes de retirar-se i satisfer una demanda en augment per la creació de noves titulacions.

El danés Ekelund fitxa pel Barça

El Barça va anunciar el fitxatge d’un danès de 19 anys, Ronnie Ekelund, recomanat pel segon de Cruyff, Toni Bruins. Ekelund va participar amb la selecció danesa als Jocs, i arribava com el sisè estranger del club (Koeman, Laudrup, Stòitxkov, Eitschge, Vucevic i ell). Malgrat jugar 66 duels amb el filial, només en va jugar-ne un amb el primer equip.

Edició: Georgina Ferri i Francina Bosch / Disseny: Ricard Marfà / Programació: Idoia Longan, Marc Funollet i Marc Camprodon / Vídeos: Alba Om, Marta Masdeu, Jordi Castellano i Laura Arau