Al meu pare el va fer feliç el canvi en l’autoestima que ens van portar els Jocs

”

Joan Antoni Samaranch(Barcelona, 1959) és empresari però, com en el cas del seu pare, la seva vida està lligada a l’olimpisme. Des del 2016 és un dels quatre vicepresidents del Comitè Olímpic Internacional i també presideix la Fundació Special Olympics Espanya. “Han passat 25 anys i continua sent una emoció difícil de contenir”, explica.

Antoni Bassas — Què va fer durant els quinze dies dels Jocs?

Joan Antoni Samaranch — Per a mi van ser unes vacances meravelloses. Era a casa dels meus pares i ells no hi eren. Vivien a l’Hotel Princesa Sofía, amb el COI, i vaig omplir la casa d’amics estrangers i ens vam dedicar a gaudir cada dia dels Jocs Olímpics. Jo estava a punt de tornar dels Estats Units, treballava en un banc i no era ni part del COI, ni del COE, ni del COOB. Era un privilegiat, amb accés gairebé il·limitat a tot arreu i cap obligació. Era un no parar en tot el dia. I el dia acabava amb alguna celebració amb atletes que havien acabat la competició a l’Up&Down.

A.B. — En quins termes recordava el seu pare els Jocs de Barcelona?

J.A.S. — Amb allò dels millors Jocs de la història. Ell va ser el primer a dir-ho. I amb l’orgull que fossin a la seva ciutat i amb la seva gent, i el que va aconseguir que representessin de canvi per a la ciutat. Ja no dic les rondes i tot això, sinó com som els catalans, barcelonins i espanyols després d’aquell gran èxit. Hi va haver un abans i un després en l’autoconsideració que tenim de nosaltres mateixos. Allò el va fer feliç. El meu pare ho tenia al cap i part del seu projecte olímpic era aquest.

El president del Comitè Olímpic Internacional (COI), Joan Antoni Samaranch, portant la torxa olímpica al seu pas per Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès).EFE

A.B. — Dins el COI, quina imatge ha quedat dels Jocs de Barcelona?

J.A.S. — Imbatible. Uns Jocs en què la gent va ser feliç. Hi ha una entitat que es diu World Olympians Association, que agrupa tothom qui ha participat en uns Jocs, i el record més important que tenen és Barcelona. Una vila olímpica amb una platja per a ells, amb una alegria de ciutat, no ha estat superat.

A.B. — ¿Algun dia Barcelona ha de tornar a aspirar a organitzar uns Jocs?

J.A.S. — Sí. Ara, al COI estem a punt de revisar dràsticament el procés de com es decideix la ciutat organitzadora. Passarem d’un procés competitiu i espectacular com ara a un projecte molt més col·laboratiu. Flexibilitat és la paraula. Objectivar coses com què interessa al moviment olímpic: si els Jocs han d’anar a una part del món, si interessa al disseny a llarg termini de la ciutat... Això significa que hi haurà competència, però no estarem a Lausana esperant que desfilin tots i fer un gran xou.

A.B. — I votaran els mateixos que ara?

J.A.S. — S’han dit moltes coses: que si no responem a ningú, que si votem en secret i fem el que ens dona la gana... Però quina és l’alternativa? No som tan ximples per no pensar que som en un món polític, però intentem no ser unes Nacions Unides que depenen de vetos i aliances de poder. Si obríssim el vot als estats, qui votaria? Si ens truca el nostre govern i ens diu que per raons d’estat és important que guanyi aquell, què fem? No ens ho podem permetre. Tenim el sistema de vot menys dolent i que protegeix millor el moviment olímpic dins d’una independència amb límit. Admeto que no som sants, però som una part de la societat, i si a la societat hi ha corrupció i gent honesta, entre nosaltres igual. Més de la meitat han sigut atletes olímpics, tenim gent de l’administració de l’esport, de la indústria, de l’economia, amb experiència de govern, i atletes en actiu, i creiem que el sistema està funcionant.

El president del Comitè Olímpic Internacional (COI), Joan Antoni Samaranch (al centre de la imatge), presenciant una competició dels Jocs.GETTY

A.B. — I la lluita contra el dopatge?

J.A.S. — La primera pregunta que ens vam fer va ser si podíem sobreviure amb el dopatge. I no. El moviment olímpic no és organitzar una gran festa cada quatre anys. És una filosofia d’inspirar a la joventut les ganes de viure una vida més sana a través de l’esport. Si la gent que transmet el missatge són tramposos, bandarres i drogats, estem morts. Així doncs, encara que cada vegada que destapem un cas de dopatge tirem a terra un heroi de molta gent i ens fem molt mal al moviment olímpic, seria pitjor si no ho féssim.

A.B. — Vol repetir els passos del seu pare?

J.A.S. — Encara tinc la meva carrera professional orientada a l’economia i a la banca de negocis, que vaig començar fa 26 anys, i és del que viu la meva família. Però sí que era molt emocionant veure que el teu propi pare, un senyor de Barcelona, pogués estar en aquesta gran jugada mundial, influint en tants temes. Les poques coses que vaig poder sentir o veure van ser molt inspiradores.

Edició: Georgina Ferri i Francina Bosch / Disseny: Ricard Marfà / Programació: Idoia Longan, Marc Funollet i Marc Camprodon / Vídeos: Alba Om, Marta Masdeu, Jordi Castellano i Laura Arau