El millor anunci per a Barcelona

Quan es complien 20 anys dels Jocs de Barcelona, preguntaven a Pasqual Maragall en una entrevista què hauria sigut de la ciutat sense aquella cita olímpica del 1992. Després de rumiar-s’ho una estona, va respondre que era “impossible” saber-ho. I l’única cosa que s’aventurava a dir l’antic alcalde de Barcelona i expresident de la Generalitat és que difícilment seria com és avui, pel que fa a infraestructures i, sobretot, a popularitat.

Pepe Encias

Aquest dimarts es compleix un quart de segle d’un dels reptes més importants que ha tingut mai la ciutat de Barcelona: acollir els vint-i-cinquens Jocs de l’era moderna. Un esdeveniment multitudinari i una oportunitat daurada de promocionar-se com a ciutat. De deixar enrere el blanc-i-negre i presentar-se com un territori modern i mediterrani que no tenia res a envejar a ningú. I si bé els Jocs duraven més de dues setmanes amb els millors esportistes del planeta, totes les mirades estarien posades a l’Estadi Olímpic de Montjuïc a les vuit del vespre d’aquell 25 de maig del 1992: a la cerimònia inaugural.

EFE

El publicista Lluís Bassat, encarregat de la cerimònia, recordava que per preparar-la va fer un qüestionari a diferents països del món per preguntar sobre Barcelona, Catalunya i Espanya. Les respostes van ser diverses, però destacaven, principalment, pel desconeixement. De Barcelona i Catalunya no se’n sabia gran cosa. I de l’Estat, que alguns amb prou feines situaven al mapa, en va sortir una “llista de tòpics” inacabable, com que “el vi és barat, és un país amb sol, ballen flamenc, maten toros, fan la migdiada i sempre arriben tard”. Bassat tenia la missió de donar-hi la volta: projectar una imatge al món que servís per “sumar els valors” que la gent desconeixia. I, a més, fer-ho d’una forma atractiva, amena. Amb el poder de la televisió i la complicitat dels 65.000 espectadors que omplien Montjuïc, aquella cerimònia inaugural es va concebre com un gran anunci de quasi quatre hores que veurien uns 3.500 milions de persones en directe arreu del planeta. “I crec que ho vam fer bé”.

La trampa de la cerimònia

Feia sis anys de l’elecció a Lausana, on Joan Antoni Samaranch, aleshores president del Comitè Olímpic Internacional, pronunciava el mític “À la ville de… Barcelona”. I molts més que la capital catalana aspirava a acollir uns Jocs, sense oblidar la fallida Olimpíada Popular del 36, suspesa per l’esclat de la guerra just un dia abans de la inauguració. De l’elecció el 1986 a l’estrena, el 1992, la ciutat va fer un canvi radical per posar-se al dia. Però als organitzadors els rosegava un neguit, el de la trampa de la posada en escena. “És que si la vesses a la cerimònia d’inauguració perquè no agrada, i ja no diguem si tens un incident, ja pots fer-ho bé els 16 dies següents, que no aixeques el cap”, explicava Josep Miquel Abad, el conseller delegat del Comitè Organitzador Olímpic (COOB 92). Però s’havia de provar.

Barcelona sabia que no podia fallar. I no ho va fer en una cerimònia que encara molts recorden com un model a seguir. Començava amb puntualitat estricta. A les vuit es donava el tret de sortida a una representació que començava amb la salutació al món, un “Hola” gegant al centre de l’estadi, per seguir amb els anells olímpics formats a ritme de sardanes, cantades per Josep Carreres i Montserrat Caballé. La Fura dels Baus va representar l’escena mitològica d’Hèrcules separant els continents d’Europa i Àfrica per crear el mar Mediterrani. Apareixien els castellers, els timbalers d’Aragó, les bandes musicals, el flamenc, les sevillanes i la jota. A més d’una representació de pintura i arquitectura i una desfilada de moda. I tot, sota l’atenta mirada del Cobi, la mascota dels Jocs ideada per Mariscal. “Calia explicar-ho tot”, diu Bassat. Explicar-ho tot i complir amb el protocol.

Des de Catalunya es va exigir que el català fos un dels idiomes de la inauguració, conjuntament amb el castellà, el francès i l’anglès, tot i que aquest problema era menor comparat amb el que es podia produir quan el rei Joan Carles I entrés a la llotja. La solució, per evitar una eventual xiulada, va ser que sonessin primer uns compassos d'Els segadors per, just després, seguir amb la Marxa reial. O, en el parlament, que el rei comencés en català –“Benvinguts tots a Barcelona”– per seguir amb la proclamació d’obertura, ja en castellà.

La icona de l’obertura

Encara que, esclar, la imatge d’aquell 25 de juliol va ser la famosa fletxa en flames que va llançar Antonio Rebollo. Una paràbola al cel de Montjuïc de gairebé tres segons en què l’estadi va emmudir. Quan la flama olímpica va il·luminar el peveter, tothom va esclatar d’alegria. I Barcelona podia respirar tranquil·la. “Ara sí, ja està”.

Aquella icona també va ser la més delicada de dur a terme. Ideada pel dissenyador Carles Riart –que encara recorda amb rancor que no va ser convidat a la inauguració–, es va estar provant al fossar del castell de Montjuïc durant mesos. Es feia de nit i passava que les fletxes, a més de desviar-se, s’apagaven gairebé a l’instant. Va fer falta modificar-ne el disseny, usar un combustible especial i realitzar milers de llançaments. Fins i tot, amb l’ajuda de ventiladors de cinema per recrear les pitjors condicions possibles. El dia de la inauguració, al matí, hi havia una xarxa de protecció per si la fletxa es desviava i anava a parar als espectadors. Josep Miquel Abad la va fer treure. “Calia córrer el risc”. On no es va córrer, però, va ser amb els arquers. A banda de Rebollo n’hi havia un altre, Joan Bozzo. Tots dos en igualtat de condicions. Expliquen que un sorteig, sols unes hores abans, va decantar la balança cap al madrileny.

Barcelona s’havia fet gran i tot el món ho va veure. “He vist moltes inauguracions i recordo que la de Pequín (2008) va ser un prodigi de la tecnologia. Però la gent em diu que d’emocionant com la nostra, cap”, comenta Bassat. La ciutat pot presumir d’uns Jocs que van ser considerats pel president del COI com “els millors de la història”.