Diari dels Jocs Olímpics del 92

04 d'agost de 2017

Quan el més important és creure en un mateix

NURIA GARCÍA

El tenista barceloní Jordi Arrese durant els Jocs de Barcelona 92.GETTY

Tal dia com avui del 1992, JordiArrese s’assegurava una medalla als Jocs de Barcelona després d’haver aconseguit ser el primer tenista espanyol que assolia una final masculina olímpica. Després que des de les "altes esferes", com ell diu, es dubtés de la idoneïtat que ell competís als Jocs (s’ho havia guanyat i, per tant, havia entrat en la convocatòria), fins i tot el secretari d’estat per a l’Esport, Rafael Cortés Elvira, va arribar a dir, després dels Jocs, que la d’Arrese va ser l’única medalla que no havien previst.

Arrese creia en ell mateix, més que ningú. Eren uns Jocs a casa seva, sobre terra batuda, amb calor i amb partits a cinc sets. Tot l’afavoria. I no ho va dubtar, s’hi va llançar de cap. O tot o res. Va hipotecar l’any per arribar en plena forma a la cita olímpica: es va oblidar dels diners i de la classificació del circuit professional i va fer una pretemporada de més de quatre mesos. Així, qui no entrava en els plans va ser qui es va acabar penjant el metall. No va ser ni Sergi Bruguera ni Emilio Sánchez Vicario, va ser ell. I quan Arrese va assegurar-se la medalla després de superar als quarts de final el mexicà Leonardo Lavalle per 6-1, 7-6 (8-6) i 6-1, el seu gest amb els dits índex i polze fent un nus sobre el pit va fer la volta al món.

El seu cap sabia feia dies que tenia una medalla assegurada. La clau va ser el partit de segona ronda contra el suec Gustafsson, a qui va guanyar després d’un cinquè set agònic que va acabar 9-7. "Fa poc l’Àlex Corretja em deia que recordava que quan vaig sortir de la pista aquell dia li vaig dir: «Tinc medalla segur». I era el segon partit", recorda Arrese. Però aquell partit li va fer creure que ho podia aconseguir tot.

Després d’un torneig una mica atípic, en què la majoria de favorits van anar marxant cap a casa abans d’hora, la final també va ser una mica inesperada. Arrese, després de superar el rus Andrei Txèrkassov, va disputar-se l’or amb el suís Marc Rosset, que havia deixat pel camí Emilio Sánchez Vicario. Poc conegut, va començar dominant el partit. Els dos primers sets van ser per a ell, però quan pensava que la final seria un camí de roses per a ell i gairebé ja es veia amb l’or al coll, Arrese va començar a remuntar:va igualar els dos sets d’avantatge i va forçar el cinquè set i definitiu.

Rosset, menys acostumat que Arrese a la xafogor de Barcelona, va veure com la calor li feia minvar les forces. Malgrat haver de demanar que l’atengués el fisioterapeuta, Rosset va continuar sense perdre el seu servei, la seva millor arma. Arrese va igualar un 4-1 al set decisiu, però només va aguantar fins al 14è joc, quan Rosset s’havia recuperat de les molèsties i, amb el seu potent servei, va rematar el partit (en total va aconseguir 33 punts de servei directe). El suís va guanyar per 7-6 (7-2), 6-4, 3-6, 4-6 i 8-6, però a Arrese, quan va veure’s la plata penjada del coll, li va semblar d’or, igual que a l’afició que es va aplegar a la Teixonera. La medalla era sinònim de sacrifici i autoconfiança a parts iguals.

També aquell dia...

L’hoquei femení, finalista

La selecció espanyola d’hoquei herba va tombar Corea del Sud en un partit que va decidir Barea amb un gol a la pròrroga (2-1).

L’or en tir es queda a casa

L’equip de tir amb arc espanyol va vèncer Finlàndia en una final amb desenllaç sorprenent, ja que es va decidir en l’última fletxa.

Skah i el cisma africà

Tot i les protestes de Kènia, la IAAF va tornar l’or al marroquí, a qui havien desqualificat per una ajuda d’un compatriota.

Una exclusió per dopatge

El primer cas de dopatge va ser de la xinesa Wu Dan, jugadora de voleibol, que va donar positiu en estricnina, un estimulant.

I al món passa...

Enterrament sota les bombes

L’enterrament de dues nenes de Sarajevo que van morir quan l’autobús en què viatjaven va ser atacat per franctiradors de Sèrbia es va celebrar sota un bombardeig de granades de morter. A Bòsnia no s’aturaven els bombardejos i el Consell de Seguretat de l’ONU va demanar que la Creu Roja pogués visitar els camps de presoners, on vivien unes 4.000 persones.

No a la moció de censura a González

El PP va anunciar que no presentaria cap moció de censura contra Felipe González, en part per la por de quedar-se sols en el moment de la votació.L’estratègia del partit de José María Aznar, segons van dir, passava per transmetre un missatge d’il·lusió, que les dificultats del país es devien a la mala gestió dels socialistes i que Espanya podria superar els problemes amb un canvi de govern.

El finançament econòmic preocupa

Jordi Pujol va endarrerir uns dies les seves vacances per analitzar amb els consellers econòmics les mesures de política econòmica aprovades pel govern central. La Generalitat va fer arribar al govern la seva preocupació per una desena de projectes de llei que, segons Pujol, podien "retallar molt substancialment alguns aspectes de l’autonomia".

Edició: Georgina Ferri i Francina Bosch / Disseny: Ricard Marfà / Programació: Idoia Longan, Marc Funollet i Marc Camprodon / Vídeos: Alba Om, Marta Masdeu, Jordi Castellano i Laura Arau