Nuria García Entrevista a

Jordi Arrese

Extenista

Vaig arriscar molt per poder aconseguir aquella medalla

Francesc Melcion

Jordi Arrese (Barcelona, 1964) és dels esportistes que sap on guarda la medalla olímpica que va aconseguir a Barcelona 92. El metall li va canviar la vida després d’arriscar molt per jugar la final dels Jocs Olímpics de casa. I això que va estar a punt de quedar-se’n fora a l’últim minut.

Què recorda d’ara fa 25 anys?

Va ser un canvi en la meva vida. Jo havia guanyat sis tornejos, eren molt importants, però guanyar una medalla olímpica i a més a casa teva sempre provoca un gran rebombori. Va ser una cosa molt important, però vaig arriscar molt per poder aconseguir aquella medalla.

Clar, va estar quatre mesos i mig sense competir per preparar els Jocs. Va ser un tot o res.

Sí, vaig fer molta pretemporada. Saps què passa? Jo a la Copa Davis havia tingut molt poques oportunitats, i crec que me n’hauria merescut més, sobretot perquè aguantava molt bé la pressió en un moment en què la majoria de jugadors no ho feien. Llavors, quan se’m va donar aquesta oportunitat, a sobre a casa i en uns Jocs Olímpics... Es donaven totes les condicions ideals per creure que podia aconseguir alguna cosa. Vaig agafar un preparador físic, el Paco Seirul·lo, que era el millor de l’època i crec que encara ho és; també vaig agafar un psicòleg, el Joan Corominas, que venia amb mi de l’atletisme; i també una dietista, per veure si aconseguia muscular i engreixar-me, però això no ho vaig aconseguir.

Això en el món del tenis, que tot és a nivell individual, és una gran inversió.

I més en aquella època, en què guanyàvem molt menys diners i en què els preparadors físics i els dietistes no es tenien en compte. I els psicòlegs ja ni t’ho explico. Vaig pensar que era una cita molt important per intentar donar el màxim de la meva part.

I malgrat l’esforç, va estar a punt de quedar-se fora de la convocatòria, al final...

L’any 1991 ens van dir a l’agost que els tres que acabessin millor l’any serien els que jugarien els Jocs Olímpics. I vam acabar sent el Sergi Bruguera, l’Emilio Sánchez Vicario i jo. I va ser quan vaig decidir estar quatre mesos i mig fent pretemporada. Però quan va arribar l’any 1992 el Carles Costa, amb qui a més érem companys d’equip, es va situar en el top ten; estava jugant molt bé, i va ser quan es va comentar el canvi. Però el Carles havia vist la pretemporada que jo havia fet, tot el que m’havia matxacat... Jo vaig ser qui més en forma va arribar, ja que no vaig ser ni a la cerimònia d’inauguració perquè estava jugant la final d’un torneig! No sé fins a quin punt es va comentar, però sí que sé que el Carles va dir que si era pel meu lloc ell no s’hi posava.

Nervis fins a últim minut, doncs.

No sé fins a quin punt es va comentar, era una cosa de les altes esferes. Jo en aquells tres mesos anteriors, que vaig estar jugant molt bé, vaig patir febre en dos tornejos. Jo, que mai tinc febre! Els meus pares em trucaven i em deien que es comentava això, que potser hi havia un canvi... I jo havia arriscat tota una temporada pels Jocs. A més, era una temporada en què hauria pogut agafar millor rànquing i no em va importar arriscar per arribar al meu millor nivell.

El secretari d’Esports de l’època va dir que la seva era l’única medalla inesperada.

Va dir que era l’única medalla que no s’esperaven. Suposo que els altres estaven entre els set o vuit favorits i tenien possibilitats de guanyar, i jo no.

Vostè sí que se l’esperava, per això.

Sí, estava molt ben preparat. Vaig tenir la mala sort d’una eliminatòria de la Copa Davis entre Espanya i Àustria que vam perdre, i sempre em va quedar a la memòria. Era ideal per a mi, ja que jo, a cinc sets, tenia un físic que aguantava molt, era molt valent, tenia molta decisió, i vaig tenir molt poques oportunitats. I jo sabia que aquí, si tenia una mica de sort, aconseguiria alguna medalla.

Quina va ser la clau?

El segon partit. Jugava contra Gustafsson, un jugador que era una bèstia i que sobre terra era dels favorits. El vaig guanyar 9-7 en el cinquè set després de més de quatre hores i mitja. I fa poc l’Àlex Corretja em deia que recordava que quan vaig sortir de la pista li vaig dir ‟Tinc medalla segur”. I era el segon partit. Però tenia molta confiança, aguantava molt bé la calor, la capacitat de sacrifici que tenia era brutal... Es van donar les condicions ideals per guanyar una medalla.

I de la final, què en recorda?

Van ser cinc hores, van acabar posant llum artificial. El tenia ofegat, va demanar que vingués el metge. Vaig tenir molt mala sort. Vaig tenir alguna bola de break en el primer set i ell no en va tenir cap, però em va guanyar el primer set i el primer joc del segon set. En deu minuts se me’n van anar dos sets perquè a mi el que més em costava era restar i ell treia molt bé. Vaig començar a remuntar i en el cinquè set el tenia ofegat, i al final se’l va emportar ell. Va ser millor. Sí que és cert que si hagués guanyat el primer set, ell, havent de remuntar, no me n’hauria guanyat tres, però no s’hi pot fer res. Evidentment, no m’agrada perdre, sobretot quan veus la medalla d’or a tocar.

Quina sensació va tenir quan li van penjar la plata al coll?

Aquell havia sigut un any molt complicat, per tot el que he explicat. Recordo que als quarts de final, quan em vaig assegurar la medalla, vaig anar cap a la meva família i vaig celebrar amb ells que ja havia fet realitat el meu somni, guanyar una medalla, tant és quina fos. La medalla la vaig viure molt amb la família, soc molt familiar, i el seu suport havia sigut vital.

El que va fer aquell any, renunciar a la temporada pels Jocs, creu que algú ho faria, ara?

Difícil, molt difícil. Jo ara, si ho tornés a fer, faria tres mesos o tres mesos i mig, no quatre i mig com vaig fer.

Edició: Georgina Ferri i Francina Bosch / Disseny: Ricard Marfà / Programació: Idoia Longan, Marc Funollet i Marc Camprodon / Vídeos: Alba Om, Marta Masdeu, Jordi Castellano i Laura Arau