Albert Llimós Entrevista a

Toni Jiménez

Exporter de futbol

Tenia por de fer el ridícul davant del món sencer, però vaig fer un salt mortal de 10

EFE

Toni Jiménez(la Garriga, 1970) va ser el porter titular de la selecció espanyola de futbol que va penjar-se l’or al Camp Nou. Es va mantenir imbatut en els primers cinc partits del torneig i va deixar Santiago Cañizares a la banqueta.

Per a un futbolista acostumat a estar sempre sota el focus, uns Jocs tenen la mateixa dimensió que per a un altre esportista?

En el meu cas, el fet d’estar a la selecció espanyola ja era un somni. Ara potser fins i tot hi dono una mica més de valor, al que vam aconseguir, però en aquell moment, de joventut, estar allà, a casa teva, a Barcelona, va ser molt important. En els anys que vaig jugar a futbol vaig aconseguir algun ascens, però no vaig tenir la sort d’obtenir títols. Amb 22 anys, ara que en tinc 46, puc dir que els Jocs de Barcelona van ser el triomf més important de la meva carrera.

Van guanyar Polònia a la final amb un gol de Kiko al minut 90. ¿Es recorda d’algun jugador polonès?

Sí! Els dos davanters, Juskowiak i Kowalczyk. El primer va jugar a Alemanya i el segon a la lliga espanyola amb el Betis. Eren dos grans davanters, és normal que acabessin a l’elit.

Vostè va fer un salt mortal quan Kiko va marcar el 2 a 1.

Ho havíem parlat durant la setmana: si ell marcava el gol a la final, jo faria aquella tombarella i l’hi dedicaria a ell. Però no et creguis que no tenia por de fer el ridícul davant de 100.000 persones, del món sencer. Em va sortir perfecta: ¡un salt mortal de 10! L’ideal hauria sigut que aquell fos el gol del triomf, però vam donar-hi una mica de suspens: ens van empatar i va arribar el gol final de Kiko, quan ja no em vaig atrevir a repetir-ho perquè no tenia forces.

Quantes medalles va guanyar la delegació espanyola aquell dia?

De l’únic que me’n recordo és que Fermín Cacho havia guanyat l’or. No sé si va ser perquè va entrar el rei a l’estadi o era el moment que va aconseguir la medalla, però el Camp Nou sencer, sense que passés res especial en el partit, va començar a aplaudir.

El Camp Nou, aquell 1992, va rebre amb els braços oberts la selecció espanyola...

Sí, és evident que no es pot comparar amb el moment actual, però llavors els que érem de Catalunya no teníem cap dubte que tothom es bolcaria amb Espanya. Va ser impressionant, estava tot ple de banderes espanyoles i catalanes. Va ser molt emotiu.

La nit va anar bé?

Va ser una temporada molt dura. Estava jugant a Segona Divisió, vaig jugar amb el Figueres la promoció contra el Cadis, on hi havia el Kiko, i just acabar la temporada em vaig acoblar a la concentració de Pisuerga i després a València. Tenia tantes ganes d’estar amb la família que, després del sopar de l’equip, me’n vaig anar cap a casa. Volia compartir l’èxit amb els meus. No vaig seguir la festa, tot i que després vaig saber que va ser espectacular.

Aquells dies van servir per fer alguna amistat especial?

Amb el Kiko, amb qui vaig coincidir després a l’Atlètic de Madrid. Vam iniciar una relació molt estreta, fins al punt que soc el padrí de la seva primera filla.

Edició: Georgina Ferri i Francina Bosch / Disseny: Ricard Marfà / Programació: Idoia Longan, Marc Funollet i Marc Camprodon / Vídeos: Alba Om, Marta Masdeu, Jordi Castellano i Laura Arau