Veure tants alemanys i indis per Terrassa era espectacular

”

Arxiu Família Escudé

Nani Escudé(Terrassa, 1964) Un gol anul·lat contra Holanda i una sonada derrota contra el Pakistan a la fase de grups van privar la selecció espanyola d'hoquei herba d'unes semifinals en què feia anys que somiava. En aquella època, Nani Escudé va compartir Jocs amb el seu germà Xavi, però no van poder passar de la cinquena posició. Malgrat la perspectiva del temps, encara és vigent el regust agredolç d'uns Jocs en què van tenir a prop penjar-se un metall.

Quins records té d’aquells Jocs, 25 anys després?

Jo en diria tres. Primer, el fet de jugar-los a casa. Tenir entre el públic familiars, amics, va ser el gran fet diferencial respecte a altres Jocs Olímpics. A Los Angeles no hi havia pràcticament afició, i menys a Seül, on gairebé tot el públic que hi havia eren escoles convidades que no sabien res d’hoquei. Aquí, en canvi, era gent molt entesa, ja que van venir molts europeus que hi entenien d'hoquei, a més de la gent d’aquí Terrassa, que ho coneixia molt. El fet d’arribar de la Vila Olímpica, de Barcelona, a Terrassa, i veure totes les avingudes plenes de gent (a prop de l’estadi hi vèiem indis, alemanys, estrangers que viuen l’hoquei), i nosaltres anant a jugar a casa, era espectacular. El segon record és la llàstima de no poder accedir a les semifinals. Vam fer mèrits per ser-hi, i no vam tenir probablement la sort per entrar-hi. Ens van anul·lar un gol contra Holanda que segurament estava ben anul·lat, però que dius, ostres, si en aquell moment l’àrbitre hagués pres una altra decisió, hauríem tingut tots els números d’entrar a les semifinals. Vam fer un bon paper, perquè no és gens fàcil entrar en unes semifinals d’uns Jocs, però ens vam quedar a les portes. I el tercer record és per l’or de les fèmines, van fer un torneig espectacular. Van treballar molt bé i van tenir la sort que es necessita per guanyar. La van fer grossa, sí.

Sobre la gespa es notava el component emotiu de jugar a casa?

Quan comences un partit, a Terrassa, a Seül o on sigui, ho dones tot i ho intentes fer tan bé com pots. Fas el que et demana l’entrenador i treballes a fons, però és evident que hi havia un plus de concentració i ànim, no de pressió. Jo almenys hi arribava amb 28 anys, ja tenia l’experiència, potser per als joves significava més pressió que no pas per als veterans. Jugar a casa va ser un afegit molt important, tot era positiu.

Amb quines perspectives arribaven?

Ja sabíem que hi havia Alemanya, Austràlia, Holanda, que sempre arriben molt forts als Jocs. En aquell moment Bèlgica no era gaire forta, però en canvi el Pakistan sí, i la Gran Bretanya també, que venia de ser or a Seül. Vam lluitar amb ells pel cinquè lloc i els vam guanyar. Vam arribar als Jocs molt bé de forma. El que passa és que jugues contra seleccions molt potents i pots tenir algun moment en què et falti sort, o en què hi ha alguna errada teva o algun encert important d’ells que fa que un partit que pensaves guanyar l’acabis perdent. No era fàcil. Les expectatives eren arribar a semifinals i, un cop allà, tornar a obrir objectius i anar a totes al següent partit i lluitar per aconseguir medalla. No diré que quedar cinquens fos un fracàs total, però, amb perspectiva, dius, quina llàstima, haver-ho tingut tan a prop i al final no haver-hi pogut accedir.

En el cas de les noies, van estar l’any previ als Jocs centrades en la preparació i només entrenant-se, deixant fins i tot la feina. Com va ser la vostra preparació?

La nostra preparació va ser molt forta, amb molts entrenaments. Era més difícil demanar dedicació exclusiva, ja que hi havia gent veterana que no podia. L’staff de la Federació ens ho va preguntar, però hi havia jugadors que ja estàvem treballant, i molts, si els haguessin posat en la disjuntiva de triar… Segur que el seleccionador, abans de plantejar-ho, s’ho va rumiar i va pensar que preferia fer molts entrenaments i no demanar un 100% de dedicació, perquè si no s'hauria quedat amb la meitat de l’equip. En canvi, les noies van dir totes que sí, i perfecte. Si de les noies més importants, moltes haguessin dit que no podien o no volien, el seleccionador hauria canviat de sistema, amb altres tipus de concentracions. Nosaltres vam fer moltes concentracions i tornejos, però no dormíem a l’Hotel Don Candido de Terrassa. Per petites decisions, petites errades, o manca d’encert (ja que no només eren errades defensives), tot plegat no ens va permetre accedir a les semifinals. El moment com arribàvem als Jocs era l’adequat.

¿El partit més decisiu va ser el de la fase de grups contra Holanda?

Sí, sabíem que allà hi havia bona part de les opcions de passar. Holanda, en preparació dels Jocs, ens havia guanyat a gairebé tots els partits. Tenia un equipàs, molt bon penal. I arribar als últims minuts amb la possibilitat d’empatar el partit ens hauria donat gairebé totes les opcions per accedir a les semifinals. Va ser el partit decisiu. Després també van ser-ho els dels encreuaments contra l’Índia i el de la Gran Bretanya, ja que, tot i que ja no teníem opcions d’accedir a les semifinals, volíem arribar al màxim de lluny possible.

¿La cinquena posició va ser un premi insuficient pels mèrits i talent d’aquella generació?

Jo crec que sí. Havíem treballat fort i dur, jugàvem a casa i això ens havia de donar un petit plus per entrar a semifinals. Havíem fet molt i volíem més, no érem conformistes. No en teníem prou amb el que vam aconseguir. L’objectiu era entrar a les semifinals, però un cop caus, no pots fer-hi res, has d’aixecar el cap i el dia de la Gran Bretanya guanyar per quedar en la millor posició possible.

Edició: Georgina Ferri i Francina Bosch / Disseny: Ricard Marfà / Programació: Idoia Longan, Marc Funollet i Marc Camprodon / Vídeos: Alba Om, Marta Masdeu, Jordi Castellano i Laura Arau