No recordo qui va demanar-me llegir el jurament olímpic

”

EFE/Elvira Urquijo A.

Luis Doreste(Las Palmas de Gran Canaria, 1961) va convertir-se a Barcelona en el primer espanyol amb dues medalles d’or, sumant la que va aconseguir el 1984 a la classe Flying Dutchman amb Domingo Manrique.

Quina evolució va notar entre els Jocs del 1984 i els de Barcelona?

Va haver-hi molts canvis. El 1984, quan vam anar a Los Angeles, havíem de gastar-nos diners de la nostra butxaca per tenir una vela de primer nivell, com la que tenien els nord-americans. No rebíem suport i no oblido que en pujar al podi, a les Canàries, la meva terra, van haver de mirar la cerimònia per una cadena del Marroc, ja que a Espanya no es va fer en directe, sinó que vam pujar al podi dos dies després d’haver guanyat. En arribar els Jocs de Barcelona, per sort, també van arribar diners i més millores: ajudes, beques, més opcions.

Vostè va llegir el jurament dels esportistes a la inauguració...

Però no recordo qui m’ho va dir. És sorprenent, però no ho recordo. Estava emocionat de tenir uns Jocs a casa, l’ambient era una meravella. Va venir algú del Comitè organitzador i em va dir que jo havia sigut escollit per llegir el jurament olímpic a la cerimònia inaugural perquè tenia una medalla. Va ser preciós, però va agafar-me tant per sorpresa que no sé qui era aquella persona. Encara soc l’únic espanyol que ha llegit un jurament olímpic. No va ser fàcil llegir-lo davant de tanta gent. I mira que me l’havia après de memòria.

Com recorda la seva medalla del 1992?

Vam tenir sort, ja que el nostre vaixell no ens agradava, però uns italians ens van deixar el seu. Havíem estat entrenant amb ells, però no es van classificar. Amb quatre retocs a la seva nau, vam competir millor, tot i que l’últim dia gairebé se’ns escapa el triomf, perquè va bufar molt de vent. Ens havíem entrenat i havíem competit amb menys vent, i en la l’última regata va tocar patir. Si els nord-americans ho haguessin fet millor l’últim dia, no hauríem guanyat l’or. Però tot va sortir bé.

Va ser la medalla més especial?

Totes ho són, però als Jocs de Los Angeles i Seül hi havia pocs amics i familiars. A Barcelona hi era tothom, la nostra gent. I hi va haver molta germanor. El destí va voler que un canari fos feliç al Mediterrani, i va ser una manera de dedicar la medalla al meu germà José Luis, que no va poder ser a Barcelona competint per una norma restrictiva de la Federació tot i que ell tenia bons temps. Ell ja vivia a Barcelona llavors, treballant a la Dexeus, i li feia molta il·lusió poder ser als Jocs. Tota la família coneixia la ciutat per aquest motiu.

Hi ha poques famílies tan esportistes com la seva...

Dels sis germans, quatre ens hem dedicat a la vela. És una tradició familiar, ja ens ve dels nostres avis i pares.

Edició: Georgina Ferri i Francina Bosch / Disseny: Ricard Marfà / Programació: Idoia Longan, Marc Funollet i Marc Camprodon / Vídeos: Alba Om, Marta Masdeu, Jordi Castellano i Laura Arau