El quart dia, el Pasqual em diu: «Quin esport vols anar a veure?» No tenia cap reunió. Tot estava bé

Antoni Bassas — 25 de juliol del 1992. Quins records té del dia de la inauguració?

Diana Garrigosa — Que estava més preocupada pel meu vestit que per cap altra cosa. Jo no tenia cap responsabilitat, amb l’excepció de saludar la gent, cosa que no costa. Ens van fer entrar quan l’“Hola! Hola!” ja havia començat. No estàvem veient com estava l’estadi, ens tenien en un passadís molt llarg, al rei i la reina, el Samaranch, el Pujol i la Marta, el Felipe González i la Carmen, i el Pasqual i jo, i quan vam entrar i allà hi havia Mandela, Mitterrand, Castro... va ser... Amb paraules em costa molt encertar-ho, però va ser una satisfacció. No va ser una sorpresa. Va ser un “Ja hi som tots, i som molts”. Recordo que en un dinar vaig tenir assegut al costat Fidel Castro: revolucionari, mascle, militar, era d’una cortesia increïble. Va parlar amb tothom de la taula.

A.B. — Quines preocupacions recorda que tenia Pasqual Maragall, aquell dia?

D.G. — La por principal que tenia eren les xiulades que hi pogués haver quan entrés el príncep. Estava molt preocupat. Ja havien treballat perquè no n’hi hagués, però mai saps què pot passar. Quan va entrar la delegació espanyola, amb el príncep Felip al davant amb la bandera i el barret una mica de costat, la gent va aplaudir. Hi va haver xiulades, però hi va haver tants aplaudiments que va ser un esclat d’alegria. I ens vam relaxar. Ho vaig notar. Tota la fila va notar que ja estava. La infanta Helena va plorar...

A.B. — I durant els quinze dies dels Jocs?

D.G. — M’agradaria explicar una cosa del tercer dia. A les 8 del matí hi havia diverses reunions de coordinació, per veure quins problemes hi havia hagut el dia anterior i què s’havia de fer per arreglar-los. El primer dia va passar allò dels autobusos, que els conduïa gent que no coneixia els carrers. Es va arreglar fàcilment, posant un guia al costat, i el segon dia ja no es va perdre ningú. El tercer dia van dir si podien començar les reunions una mica més tard, perquè no havia passat res. I el quart dia, el Pasqual em diu: “Quin esport vols anar a veure?” No havia d’anar a cap reunió. Tot estava bé. Tenia un telèfon a sobre per si de cas i prou. I recordo que vam anar a veure el tenis. I així va anar durant gairebé tots els Jocs. Ah, i una d’increïble: el Pasqual va estar a punt de no veure com s’encenia el peveter.

A.B. — Què m’està dient!

D.G. — Hi havia el president Mitterrand, que no es trobava gaire bé però que va voler ser a Barcelona perquè li feia il·lusió. Ja ens havien advertit que hauria de sortir de tant en tant. De cop i volta, quan la flama ja s’acostava cap al Rebollo i estava fent els primers moviments, el Mitterrand s’aixeca i diu que se’n va, i el Pasqual s’aixeca darrere seu. Va ser l’únic que el va seguir, perquè la resta estaven pendents de la fletxa. El va acompanyar fins al cotxe, li va tancar la porta, va sortir corrents i va arribar just quan la fletxa passava per sobre el peveter.

A.B. — L’alcalde de la ciutat organitzadora pronuncia un discurs a la cerimònia inaugural. Recorda com el va preparar?

D.G. — Recordo que se’l va preparar molt. Tots els seus discursos, encara que els fes un altre, passaven per ell, i a vegades no quedava res de l’original. Però aquest el va fer ell. Suposo que, després, va passar tots els controls, com ara el temps que dedicava a cada idioma, que estava molt calculat. El Pasqual estava molt impressionat de parlar en català i que se sentís a tots els països del món, al mateix moment, a la mateixa hora. Això m’emocionava molt, perquè hi havíem arribat bé, allà, amb tranquil·litat.

A.B. — Si li sembla, ara el veurem. [Diana Garrigosa agafa amb les mans un iPad en què fem ‘play’ al discurs de Maragall, que dura quatre minuts. S’emociona en silenci]

D.G. — Ja me’l sé, però sempre m’emociona. La seva capacitat d’expressar-se en diferents idiomes és una qualitat natural en ell, i no són coses gaire habituals.

A.B. — Són quatre minuts, però són molt densos.

D.G. — Quatre minuts, només?

A.B. — Parla d’Europa com “la nostra nova gran pàtria”. Naturalment parla de Barcelona, de les altres subseus catalanes, de tot Espanya. Però de noms propis només en diu quatre: Companys, Serra, Abad i Samaranch.

D.G. — Només?

A.B. — Només.

D.G. — És curiós. Bé, Pujol, una mica, no podia sortir.

A.B. — Per què?

D.G. — Perquè no va ajudar mai. Va posar bastons a les rodes constantment. El Pasqual el tractava com a president però no tenia res a agrair-li. El Narcís Serra és qui ho havia impulsat. El Pasqual se’ls va trobar, els Jocs. No volia ser alcalde ni sabia que ho seria quan es va decidir presentar la candidatura. Va ser cosa del Narcís. A Abad el menciona perquè va fer la feina molt ben feta, i per a ell era un orgull. Era un comunista que va aconseguir que un feixista treballés juntament amb ell. Això és fort, no? I Companys, perquè va organitzar l’Olimpíada Popular.

A.B. — A Felipe González tampoc no el menciona.

D.G. — Tampoc va ajudar. Felipe González li va fer un parell de trampes importants, al Pasqual. Primer, la història de l’AVE. El Felipe li va dir que si es feia primer el tram entre la frontera francesa i Madrid, el tram Madrid-Sevilla no es faria mai. Que s’havia d’aprofitar i fer-lo. I el Pasqual va dir que sí, convençut que quan acabessin aquell tram començarien l’altre, i van trigar més de 20 anys! És una promesa que el Felipe li va fer i no va complir.

A.B. — I l’altra?

D.G. — L’actitud era aquesta, que si no es canviaven cromos no hi havia solidaritat. Jocs per AVE i Expo. No va parar fins que aquell mateix any hi hagués l’Expo a Sevilla i allò de Madrid... Madrid, Capital Europea de la Cultura. Això és molt lleig.

A.B. — Com vivia Pasqual Maragall aquests enfrontaments?

D.G. — Els portava dins. El Pasqual no sap fer una cosa sola, ha d’anar fent. I el que fa ho porta amb ell. I una escena que m’encanta és quan en aquesta època anàvem a Rupià, on tenim una piscineta. La seva posició preferida era assegut al davant, però no dins la piscina, amb l’ordinador a la falda i els nens voltant per allà tirant-se a l’aigua. Ell sentint els nens i fent. Necessita soroll per treballar.

A.B. — La idea va ser de Samaranch, Serra la va impulsar, l’execució va ser d’Abad. Què hi va posar l’alcalde?

D.G. — Segur que totes les novetats van venir del Pasqual, sobretot l’aprofitament dels Jocs per a la ciutat. El Pasqual era treballador contractat de l’Ajuntament al gabinet de programació de l’alcalde Porcioles. Mai va ser funcionari, perquè tenia antecedents per mala conducta política. Dit d’una altra manera, tenia un paperet en què hi deia que era “dolent” i no es podia presentar a les oposicions. El cas és que va entrar a treballar a l’Ajuntament i feia propostes d’inversions; per exemple, ja a principis dels 70 van dibuixar les rondes. Ja ho tenia al cap, això. El Pasqual és de donar l’ordre, no d’executar-la. I als Jocs, igual: una acció tan gran i que depenia d’ell, el que havia de tenir era bons peons en cada punt, que no calia que fossin del seu partit, sinó els millors.

A.B. — Com ho feia, per atreure gent que no era del seu partit?

D.G. — El que proposava era interessant. Estàvem en una situació d’avorriment total, al final del franquisme. No passava res. Els més creatius es reunien al Bocaccio, i els més catalanistes, a la Cova del Drac. Nosaltres no érem de la Gauche Divine. Coneixíem els que hi anaven, però ens organitzàvem la vida d’una altra manera, perquè el Pasqual sempre va portar a dins una vocació política. I aquesta vocació no hi era al Bocaccio. Anava a reunions al Bon Pastor o Sant Andreu.

A.B. — I si tenia vocació política, per què no volia ser alcalde?

D.G. — No m’ho he plantejat mai, però suposo que no volia ser alcalde perquè no s’ho havia plantejat mai. Tot va anar molt ràpid. Ell estava estudiant als Estats Units i jo m’hi havia de reunir més tard, i el Narcís em va venir a veure i em va dir que tot just arribar a Baltimore li donés una carta al Pasqual. Quan vaig arribar, la va obrir i me la va ensenyar. El Narcís li proposava anar amb ell, perquè va dir que era l’únic que el podia ajudar, perquè el Pasqual era l’únic que coneixia l’Ajuntament per dintre. I va dir-li que sí. En aquell moment no es podia imaginar que al cap de dos anys el Serra fos ministre de Defensa i ell es quedés com a alcalde. El Pasqual era més de reunions clandestines. Fixa’t que la primera vegada que va haver de fer un discurs al Saló de Cent va ser quan va prendre possessió com a alcalde. I parlava fluixet, com es parlava a les habitacions plenes de fum, mirant el paper i en veu baixa. I tots els de primera fila li feien gestos perquè aixequés el cap. Mai s’havia plantejat què havia de fer per fer un discurs ni mirar la gent. Va aprendre’n ràpidament. És molt orgullós amb aquest tipus de coses, no el pots corregir però t’ho has de muntar per fer-li veure que hi ha maneres de fer les coses.

A.B. — Pot agafar el Cobi? [Diana Garrigosa agafa de terra un Cobi metàl·lic i pesant que té a casa seva, on es fa l’entrevista]

D.G. — Tinc una anècdota. Era una reunió de tots els partits i hi havia el Josep Lluís Vilaseca, el secretari d’Esports de la Generalitat, i quan va veure el dibuix que havia fet el Mariscal va dir que als nens els faria por. Va haver-hi una gran riallada. Ja era l’època que els nens jugaven amb monstres verds i espases i aquestes coses. ¿I el Cobi els havia de fer por!? Va haver-hi una riallada general. No sé si gràcies al Vilaseca, però va guanyar el Mariscal. I aquí tens el Cobi, que tenim gastadet. El fem servir per aguantar la porta. A Rupià en tenim un altre. Van bé perquè pesen molt. Amb el Mariscal, abans dels Jocs, no hi teníem relació. Després, molta. És un tio fantàstic.

A.B. — Va ser l’època del “Dissenyes o treballes?” Barcelona semblava que era la ciutat del disseny.

D.G. — Ho era. Va esclatar la capacitat de molta gent que fins a aquell moment no havia tingut oportunitats en el món del disseny. Va ser com una florida de talent que estava per descobrir però que ja hi era, perquè no et converteixes en dissenyador de cop. El Mariscal ho era des de feia temps. I també va ser l’època de posar escultures als barris.

A.B. — Quina relació van tenir Samaranch i Maragall?

D.G. — Es necessitaven l’un a l’altre. Eren dos galls que havien fet una treva. Recordo que el Samaranch va parlar al Pasqual d’uns terrenys del Prat de Llobregat i li va dir que volia que hi construïssin una seu important, potser la Vila Olímpica. I el Pasqual va dir que no, i s’ho va haver d’empassar. No sé com va poder fer-ho. Igualment, també em va impressionar molt que el Pasqual hagués de despatxar dos responsables de l’organització perquè va detectar que havien fet o estaven a punt de fer corrupció. No sé com ho va poder saber, algú l’hi devia dir, perquè el Pasqual sempre tenia un coixí de gent que l’adorava, disposats a tot. El cas és que va anar a parlar amb ells i un va plegar, va deixar córrer l’organització. L’altre, més llest, va dir que no ho faria més i que tornaria el que havia aconseguit a canvi de poder seguir. I així va ser.

A.B. — Continua a la vida pública?

D.G. — Està jubilat, ja, però està en una fundació important i se’l coneix.

A.B. — Qui era?

D.G. — No et diré qui era.

A.B. — Si el Pasqual estava envoltat de gent que l’adorava, ¿l’única persona que li feia la crítica en profunditat era vostè?

D.G. — Vejam, tothom li parlava clar, però amb respecte. Jo li parlava com es parla de marit a muller.

A.B. — A la biografia de Pasqual Maragall, quin pes tenen la línia que diu que va ser alcalde de Barcelona i la que diu que va ser president de la Generalitat?

D.G. — No pesen igual. Els tres anys de la Generalitat van ser un infern. A més, la conseqüència que els Jocs anessin tan bé és que la legislatura i mitja que li va tocar d’alcalde va ser meravellosa. Podíem viatjar, teníem amics per tot arreu del món, els nens ja eren més grans...

A.B. — I encara devia ser millor després, quan van anar a viure a Roma.

D.G. — Exacte. I la tornada. Els primers anys, que va guanyar les eleccions però no va ser president, va ser una etapa maca, perquè van organitzar el Parlament, que era un lloc que tancava a les sis de la tarda, com una escola. Els diputats gairebé no tenien despatx. Va ser una altra etapa creativa en un nivell diferent, van donar ordinadors a tothom. Els veies pels passadissos, tan amples, del Parlament, passejant amb l’ordinador obert i caminant. Sempre em feien pensar en les noies dels cinemes amb una safata penjada al coll venent coses. Quan va entrar a la Generalitat va crear una sèrie d’enemics i va ser molt dur.

A.B. — Va ser un error, acceptar ser candidat?

D.G. — No. Ho va fer molt millor que els que van venir.