El logo havia de dir que Barcelona estava fent un salt

”

Josep Maria Trias(Barcelona, 1948). D'ell en coneixem més l’obra que no pas el nom. És el dissenyador de logotips emblemàtics com el del RACC, la UB, TV3 o, el més emblemàtic, el dels Jocs Olímpics de Barcelona.

Antoni Bassas — Recorda quan es va imaginar el logotip?

Josep Maria Trias — Perfectament. Va ser el primer dia que m’hi vaig posar. Era a la meva taula, al despatx de Sant Just Desvern, en un silenci sepulcral, amb el brífing que ens havien donat al davant, i vaig tenir una idea. Jo crec en les idees. Si no hi ha una bona idea, no hi pot haver un bon disseny.

Logotip dissenyat per Josep Maria Trias.

A.B. — I quina era, la idea?

J.M.T. — Una idea formada per diverses de petites. D’una banda, volia que Barcelona tingués una identitat que no estigués basada en cap element nacional: ni la sardana, ni la barretina, ni la Sagrada Família. Moscou ja va fer l’edifici amb l’estrella. Los Angeles, les estrelles i les barres. I la primera obligació d’un bon creatiu és no fer el mateix que els que t’han precedit. Què era l’important de Barcelona? La gent. Barcelona havia de mostrar la seva capacitat d’emocionar. D’altra banda, el logo havia de ser simple. Això ho vaig aprendre del meu mestre, Josep Pla Narbona. Deia que un logo l’havia de poder fer amb una mà i que havia de poder cabre en un segell de correus. Si no, no és bo. I, finalment, tenia la idea que Barcelona havia de fer un salt. Si no feia un salt, es quedava en la ciutat que, quan anava amb el meu pare al port, amb les golondrines, es veia grisa i bruta. Una figura humana, dinàmica i fent el salt de Barcelona, amb la pretensió de símbol universal.

A.B. — ¿I el primer que va sortir de la seva mà van ser aquests tres punts?

J.M.T. — Sí. A mà. En aquell temps no teníem ordinador. El mateix matí vaig adonar-me que aquests tres traços em permetien configurar els pictogrames dels esports. No podia ser tan bonic en tan poc temps. Ho vaig deixar reposar, vam fer un test intern, a cegues, posant-t’hi altres dissenys. Va sortir 100% guanyador aquest i vam preparar la presentació al COI i al jurat.

A.B. — Els colors que va triar són el vermell, el groc i el blau. Per què?

J.M.T. — El blau és el color del mar, però també de la racionalitat. Per això el cap de l’atleta és blau. I el groc i el vermell són els de les banderes de Catalunya i Espanya, són colors de passió.

A.B. — Per què no té nom, el logo?

J.M.T. — Un logo mai té nom, perquè representa de manera universal, encara que jo mateix, en algun moment, en vaig dir “l’atleta mediterrani”.

Uns esportistes passejant per la Vila Olímpica amb el Cobi, la mascota dels jocs, durant el juliol del 1992. EFE

A.B. — En popularitat, el Cobi va guanyar el seu logo?

J.M.T. — Una cosa és el símbol i l’altra és la mascota, que té un paper lúdic i de marxandatge. El Cobi és una gran mascota, costarà superar-lo. En general, les harmonitzacions de logo i mascota són bones, tot i que alguna al Mariscal em consta que no li agrada.

A.B. — Opinava que el logo sobre la pell del Cobi nu era com marcar un animal amb un tatuatge.

J.M.T. — Una cosa és el nivell simbòlic i una altra l’anecdòtic. Un il·lustrador fa representacions més o menys anecdòtiques d’escenaris i personatges. L’anècdota és més fàcil d’interpretar. En canvi, un logo té un nivell de simbolisme més complicat.

A.B. — Què va aportar aquest logo a la imatge de Barcelona?

J.M.T. — Hem de ser justos: a Barcelona, ja des de l’acabament de la Guerra Civil, el disseny era un element molt important d’expressió de la indústria tèxtil, metal·lúrgica...Tot el cinturó industrial necessita un disseny. Un país sense disseny no funciona. Avui han tancat centenars d’estudis de disseny. Un exalumne meu de l’Escola Massana, dissenyador de prestigi, avui és taxista.

A.B. — Si Barcelona es presentés als Jocs d’Hivern, es presentaria al concurs del logo?

J.M.T. — Si m’hi convidessin, sí. També és cert que els meus desitjos estan acomplerts. He fet el que volia fer. Com per exemple el logo de TV3. Ara li tocaria a altra gent, equivalents als que vam participar en aquest concurs fa 25 anys. Les persones tenim somnis. Ma mare sempre em va dir que no se’m notés gaire, que hi ha molts envejosos.

Edició: Georgina Ferri i Francina Bosch / Disseny: Ricard Marfà / Programació: Idoia Longan, Marc Funollet i Marc Camprodon / Vídeos: Alba Om, Marta Masdeu, Jordi Castellano i Laura Arau