Van ser uns dies tan màgics que encara vivim d’aquell rèdit

”

Conxita Piñerotenia 26 anys el 1992 i feia sis mesos que s’havia casat quan va fer de voluntària olímpica.

“Quan me’n vaig fer no tenia ni nòvio”, explica. “Em vaig fer voluntària per un tema anecdòtic. No estava gens pel tema olímpic ni de la candidatura, però resulta que em vaig treure el carnet de conduir l’any 86 i vaig veure que tots els cotxes portaven un adhesiu que posava “Sóc voluntari, participo”. Un dia, passant per la plaça Catalunya, hi havia un autocar que feia promoció de la candidatura. Si donaves les teves dades, cosa que potser ara no faria, et donaven l’adhesiu. Hi vaig entrar, em van fer quatre preguntes i vaig omplir un document. No sabia ben bé què era allò, però vaig posar l’adhesiu al 127 de segona mà que tenia, ben orgullosa. La qüestió és que després que concedissin la candidatura, em van trucar per si volia continuar. Em vaig entusiasmar. Ni em vaig imaginar que em portaria fins on em va portar”.

Conxita Piñero va fer de voluntària a la Vila Olímpica com a assistent de la delegació d’esportistes de Gàmbia.Conxita Piñero

I explica que aquell rampell la va portar després a treballar durant 15 dies a la Vila Olímpica, com a assistent de delegació, en el seu cas d’atletes de Gàmbia. “Dins del grup de voluntaris érem els enxufats. Teníem el vestit de color mostassa, podíem treballar directament amb els representants de les delegacions, i vam poder accedir a llocs normalment restringits, com les llotges VIP”. La seva funció, explica, era donar suport i informació a la delegació assignada. “Els de Gàmbia eren molt bona gent i ens van tractar molt bé. Molts d’ells s’havien format als Estats Units, devien ser l’elit del país”. De les anècdotes recorda que els esportistes de la Confederació d’Estats Independents facilitaven de sotamà productes de la Unió Soviètica, com rellotges de Lenin, i que el dia de la cerimònia, mentre esperaven que comencés la desfilada, va conèixer l’actual rei, que llavors era l’abanderat de la delegació espanyola. “Uns quants parlàvem de qui s’atrevia a demanar-li una foto. Ens hi vam acostar, els responsables de seguretat es van alterar, i ell, molt amable, va dir que res, i encantat de fer-se la foto. És una fotografia que, de fet, conservo bastant com la meva història dels Jocs”.

Piñero amb el príncep Felip moments abans que la delegació espanyola desfilés a l’Estadi en la cerimònia inaugural.Conxita Piñero

Té la sensació, diu, que va poder viure moments màgics. “Era una ciutat on tothom estava content. Feia sol, era estiu, i hi havia molt bon ambient a tot arreu. No veies mals rotllos, va ser tot molt positiu per l’ambient de la ciutat. Avui en dia les meves filles em diuen que encara vivim de la màgia d’aquells dies, però les noves generacions no s’imaginen el que van representar els Jocs per a Barcelona. Va ser tan màgic que encara vivim d’aquell rèdit”.

Edició: Georgina Ferri i Francina Bosch / Disseny: Ricard Marfà / Programació: Idoia Longan, Marc Funollet i Marc Camprodon / Vídeos: Alba Om, Marta Masdeu, Jordi Castellano i Laura Arau