CRÒNICA DE XAVIER THEROS
La rambla del Raval
CAPÍTOL 8
Al Raval hi va haver molts enderrocs. A la imatge, del 1991, solar buit davant del carrer Sant Ramon que avui ocupa en part la plaça Pieyre de Mandiargues.PERE VIRGILI
Tots els barris de la ciutat van experimentar canvis i transformacions pels Jocs Olímpics. Potser l’indret on això es va fer més evident va ser a Ciutat Vella, un espai que les autoritats municipals volien pacificar i esponjar, en el llenguatge d’aquella època. Als anys 80, llocs com el Raval o la part baixa de la Rambla patien problemes relacionats amb la delinqüència, el tràfic d’estupefaents i la prostitució. Calia recuperar el centre i dignificar aquells barris, molt degradats. La manera escollida per fer-ho va ser per la via de les transformacions urbanístiques, amb els PERI (plans especials de reforma interior). Aquests plans tenien per objectiu la creació d’espais públics, la construcció d’equipaments, la millora dels habitatges, la implementació de serveis i la modernització de les infraestructures.
Dos anys abans dels Jocs, l’ajuntament havia dividit administrativament la ciutat en 10 districtes. En aquesta nova divisió, el popular Barri Xino es convertia en part del Raval. El 1986, uns dies abans que Barcelona fos designada seu olímpica, la Generalitat de Catalunya va aprovar una ARI (Àrea de Rehabilitació Integrada) per al districte de Ciutat Vella, que incloïa la Barceloneta, la Ribera, el Barri Gòtic i el Raval. S’hi plantejava enrunar 400 edificis en un termini de 15 anys, amb intervencions entre els carrers de Sant Pere més Baix i Princesa, al carrer Comerç, a l’entorn de la plaça Reial, entre el carrer de Sant Pau i el de Nou de la Rambla, entre Valldonzella i el carrer del Carme, i a la Barceloneta dins de la remodelació integral del Port Vell. El 1987 qui era responsable del districte, Joan Clos, el va posar en marxa.
A la Ribera, aquest pla va significar tirar a terra un bloc de finques, l’any 1992, entre els carrers de Vermell i d’Allada, i la creació d’una via amb el doble d’amplada que les dels voltants, batejat com a Allada Vermell. La segona fase preveia més enderrocs als carrers de Carders, Jaume Giralt, Metges i Sant Pere més Baix, per fer-hi la plaça del Pou de la Figuera, rebatejada després com el Forat de la Vergonya.
Les baralles entre bandes africanes i gitanes pel mercat de l’heroïna, el 1988, va afavorir la rehabilitació de la plaça Reial i dels voltants del carrer d’Escudellers, i la reforma de l’abandonat Frontó Colom, on anaven els heroïnòmans a punxar-se. Així mateix, el desembarcament de la Universitat Pompeu Fabra al costat del desaparegut carrer del Gínjol, la creació de la plaça George Orwell i del Centre d’Art Santa Mònica, va desplaçar la prostitució d’aquell tram final de la Rambla.
Amb el suport veïnal inicial
No obstant, el sector més afectat pel PERI de Ciutat Vella va ser el Raval. El 1988 es va crear la societat Promoció Ciutat Vella SA (Procivesa), que es va encarregar de la major part dels enrunaments. La primera intervenció va tenir lloc aquell mateix any, a l’Illa Sant Ramon, coneguda també com la prostibulària Illa Negra. L’acció va comptar amb el suport inicial de l’Associació de Veïns del Raval, sota l’argument de lluitar contra les bandes que controlaven el tràfic de droga, i que havien transformat els seus carrers en un camp de batalla.
Va seguir l’entorn del carrer dels Àngels i de Montalegre, on Christian Cirici va dissenyar la plaça de les Caramelles, el 1991. Helio Piñón i Albert Viaplana van rehabilitar la Casa de la Caritat, transformada en el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), el 1994. I Richard Meier va ser l’autor del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba), el 1995. A l’altre extrem del barri, l’any 1992 es va fer el Parc de Sant Pau del Camp, que va acabar amb una altra àrea de prostitució com era el carrer de les Tàpies. No obstant, la principal obra d’aquell pla va ser l’última que es va dur a terme. En part, per la crisi econòmica que va seguir als Jocs Olímpics. Es tractava d’unir, amb una rambla, l’àrea de la Casa de la Caritat i la remodelada avinguda de les Drassanes.
La construcció de la rambla del Raval va escombrar 62 finques, entre les quals la casa modernista de Can Buxeres i la farmàcia Sastre Marquès, del 1855, decorada per Josep Puig i Cadafalch. Va provocar tota mena de conflictes amb els veïns, va esborrar els carrers de la Cadena i de Sant Jeroni, i va obrir el barri, reclòs i marginat, al turisme. Com escriu Miquel Fernández a 'Matar al Chino': “Les associacions de veïns coincideixen que, encara que fossin certes les exigències d’obrir espais perquè entressin la llum i l’aire al barri, això no requeria la destrucció majúscula que es va dur a terme en nom de la rambla del Raval”.
Edició: Georgina Ferri i Francina Bosch / Disseny: Ricard Marfà / Programació: Idoia Longan, Marc Funollet i Marc Camprodon / Vídeos: Alba Om, Marta Masdeu, Jordi Castellano i Laura Arau