En 25 anys, ni una sola acusació de corrupció pels Jocs

Antoni Bassas — ¿Com va arribar a ser conseller delegat del COOB?

Josep Miquel Abad — Després d’haver sigut conseller delegat de la candidatura i haver-la conduït a guanyar. Esclar, parlar en primera persona d’aquestes coses és molt neci, perquè és una feina d’equip. A la candidatura hi va haver persones clau que malauradament ja no ens poden acompanyar, com Leopoldo Rodés, Carlos Ferrer, Ignasi Masferrer o el mateix Juan Antonio Samaranch. Sense ell no hauríem guanyat, encara que pesi dir-ho. ¿I com vaig arribar a ser delegat de la candidatura? Era conseller delegat de la Fira de Barcelona, i un dia em va trucar el Pasqual Maragall, alcalde i president del Comitè de Candidatura que ja existia. El Samaranch havia estat parlant amb el rei, amb Pujol, amb Felipe González i amb el mateix Maragall per dir-los que la candidatura no anava bé i se li havia de donar una empenta. Entre tots van decidir que jo doblaria la feina pel mateix sou. Fira i Comitè de Candidatura.

A.B. — ¿I després de l’“À la ville de Barcelona” de l’octubre del 86?

J.M.A. — Vaig posar el càrrec a disposició i em van dir que la meva feina es consideraria finalitzada quan presentés els estatuts del Comitè Organitzador dels Jocs, que van negociar la secretaria d’estat per a l’Esport, la Generalitat, l’Ajuntament i el Comitè Olímpic Espanyol. La constitució del COOB es va celebrar el 12 de març de l’any 87, i van firmar-la Javier Solana, Jordi Pujol, Pasqual Maragall i Carlos Ferrer Salat. L’endemà hi va haver la primera reunió del Comitè Organitzador, ja constituït el dia abans. Sense previ avís, Pasqual Maragall va proposar el meu nomenament. Amb el Pasqual les coses anaven així. Jo no sabia què em proposaria. La gent es va posar dreta i va aplaudir. El secretari de la reunió va llegir l’acta i havia escrit que el meu nomenament s’havia efectuat per unanimitat, i jo, no sé si per amor propi o per vanitat, vaig anar a parlar amb ell i li vaig dir que em perdonés, però que era per aclamació. I va dir que sí, però que, legalment, l’expressió 'per aclamació' no existia.

A.B. — Al llibre ‘Pasqual Maragall: pensament i acció’, escrit fa poc per quatre col·laboradors de Pasqual Maragall, Jaume Badia diu: “Abad va ser una aposta personal de Maragall. No va agradar gens ni mica al president del COI, ni al sector privat que li feia costat”. I el mateix Maragall va comentar: “Durant els primers anys, vaig haver de defensar a mort el conseller delegat del COOB”. ¿Quin problema tenien amb vostè?

J.M.A. — Que no en deixàvem passar ni una. ¿Per què en 25 anys no hi ha hagut ni una sola al·lusió, denúncia, rumor o comentari sobre una mala administració dels diners dels Jocs? Perquè no n’hi ha hagut. En 25 anys. Podríem parlar d’altres esdeveniments de l’època, en els quals hi va haver gent processada. I dels Jocs no se n’ha dit mai res. Érem molt estrictes amb el tema de la contractació, i érem absolutament impermeables a pressions, recomanacions, etc. I en això el Pasqual Maragall i jo anàvem absolutament de bracet. Ell va haver de defensar el conseller delegat perquè estava defensant una posició conceptual de manera de fer, que era la nostra.

A.B. — Però això és com dir que la gent que va tenir en contra esperava sucar.

J.M.A. — Sucar no ho he dit. He parlat de recomanacions, i això forma part de la normalitat de les coses. No he parlat de suborns.

A.B. — Diana Garrigosa ens va dir que Samaranch va fer pressió perquè es construís en uns terrenys del Prat de Llobregat, i que l’alcalde va dir que no. I ens va parlar de dos casos de corrupció tallats d’arrel. Què en sap?

J.M.A. — Samaranch va proposar fer una Vila Olímpica en uns terrenys del Prat que em consta que no eren seus i li vam dir que no perquè no era una zona urbanísticament considerable. A part que nosaltres vam tenir clar des del principi que la ciutat necessitava fer la Vila Olímpica al Poblenou. Per tant, dir que no al Prat va ser aguantar una certa insistència, però no parlàvem de 3%. I d’aquests casos de corrupció que em parla, un el vaig fer fora abans que es produís, quan sonava, i no em va constar que arribés a produir-se. De l’altre no en tinc coneixement, quan vegi la Diana ja l’hi preguntaré.

A.B. — Sobre pors de la cerimònia inaugural, tothom coincideix que n’hi havia dues: una de política i una d’artística. La política eren xiulades dels independentistes. ¿Fins a quin punt el 25 de juliol del 92 vostès estaven amb el cor encongit per aquesta amenaça?

J.M.A. — No. Nego la major. Mai hi va haver aquesta presumpció. Vejam, tres anys abans vam tenir la caòtica inauguració de l’estadi, amb pluja i inundació. Com va dir el Pasqual Maragall, tot moll, quan ens vam quedar sols a la tribuna: “Xaval, l’hem cagat ben bé”. Va passar un conseller del COI, i ens va dir que no ens preocupéssim, que tothom ens posaria a parir l’endemà, però que teníem la immensa sort que això passava tres anys abans i teníem tot el temps per reconduir les coses i despertar-nos. Passat el tràngol, es pot dir sense cap cinisme que ens van fer un favor...

A.B. — Però durant els mesos previs als Jocs hi va haver una gran discussió política sobre la simbologia catalana que hi hauria.

J.M.A. — Bastant falsa. Pujol exigia el català com a llengua oficial de candidatura i un dia li vaig dir: “Mira, Jordi, ja està bé. S’ha dit des del primer dia que el català serà llengua oficial, i ja ho va ser de la candidatura”. Va ser molt més complicat incorporar la bandera i l’himne. I s’ha de dir, en honor a la veritat, que qui ho va resoldre dient que deixéssim estar aquestes tonteries va ser el rei Joan Carles. El rei va ser qui menys problemes tenia amb 'Els segadors' i la bandera catalana. A la cerimònia estaven preocupats per altres coses, però per aquesta segur que no.

A.B. — Per la fletxa?

J.M.A. — Sí, per possibles fallades tècniques. Imagini’s que el Rebollo, volent afinar molt, en comptes de fer passar la fletxa per damunt del peveter, el toca. Vam patir perquè tot funcionés bé, cap cosa concreta.

A.B. — ¿Per si alguns actuants portaven a sota alguna samarreta amb algun eslògan de Freedom for Catalonia?

J.M.A. — Minuts abans de començar em ve el cap de seguretat a explicar-m’ho, el Pasqual ho va veure i em va dir que m’acostés a veure els de la Fura. Hi vam anar sense córrer, perquè imagini’s que veuen el conseller delegat dels Jocs corrent minuts abans de començar la cerimònia. Vaig parlar amb ells i els vaig dir que l’únic que demanàvem era professionalitat, que no volíem escorcollar ningú. I van dir que què els dèiem, que de cap manera. I tranquils. Quan vaig tornar a la llotja, corrent sense córrer, el Pasqual em va mirar i li vaig fer un gest dient que no hi havia res.

A.B. — Com va ser la seva relació amb Pujol?

J.M.A. — Va haver d’empassar-se no ser el protagonista. Segons la Carta Olímpica, la ciutat era la titular dels drets.

A.B. — ¿I ho va fer amb esportivitat, això d’empassar-s’ho?

J.M.A. — En públic, sí.

A.B. — I en privat?

J.M.A. — No tant. Costa molt d’empassar que el protagonisme fos d’una altra persona. Res que em fes perdre la son gaire temps.

A.B. — I Felipe González?

J.M.A. — Va donar-hi llum verda des del principi, va delegar en Roberto Dorado, del qual segurament ningú ha sentit a parlar, però era el delegat del gabinet del president en aquell moment. Era amb qui es va discutir molt a fons el tema de les banderes i els himnes. El Pasqual va emparar l’organització absolutament, i el Felipe va emparar el Pasqual absolutament.

A.B. — ¿Quins flaixos li han quedat del 25 de juliol del 1992, des que es lleva fins que se’n va a dormir?

J.M.A. — No em llevo perquè no vaig al llit. No tenia son. La tensió em mantenia despert. Vaig passar per la dutxa i va començar un dia molt intens. A estones estava al centre principal d’operacions, a l’antiga Maternitat, i a estones voltant per les instal·lacions. El dia 25 vaig passar més hores a l’estadi que al despatx, sobretot a la càpsula de direcció, en un mirador sobre la tribuna. Sense fer res, perquè o ja estava fet o ja no tenia remei.

A.B. — Tothom em diu que el moment en què Rebollo va fer aquell llançament net de la fletxa i va encendre el peveter va tenir la impressió que ja estava, que els Jocs serien un èxit. ¿Vostè també?

J.M.A. — Sí, jo també. Perquè si la cerimònia surt bé, l’organització ho ha de fer molt malament perquè quedi un regust amarg. Si la cerimònia inaugural no agrada, ja pots fer una bona organització que la gent no se n’assabenta.

A.B. — El 2012, amb ocasió del 20è aniversari, vostè li va dir al Carles Capdevila que va plorar a la cerimònia de clausura, que el rei el va abraçar a la llotja i li va dir “José Miguel, ¿cómo lo has visto?” i vostè va contestar: “Como lo había soñado”.

J.M.A. — Exactament. Durant aquells anys, del 86 al 92, hi ha dies en què inevitablement penses com anirà. Quan veus que la Vila Olímpica va creixent, que els atletes arriben, que el port i l’aeroport, que ens van fer patir, funcionen... penses que sortirà bé. Però la convicció no la tens fins a l’últim moment. L’únic problema seriós va ser de transport dels atletes, el primer i segon dia, que vam patir. Hi havia 600 autobusos i autocars de tot Espanya, perquè a Catalunya no n’hi havia prou, i els conductors es perdien. Tenien mapes però al 92 no hi havia GPS. Cap equip va arribar tard a competir, però alguns van arribar tard a entrenaments i escalfaments. Fins que en un comitè algú va dir que era molt fàcil. Taxistes lliures de servei. Vam fer una crida als que voluntàriament volguessin fer de guia al conductor. Hi va haver una reacció esplèndida des del col·lectiu de taxistes i es va acabar el problema al cap de pocs minuts.

A.B. — Si li pregunto pels voluntaris, s’emociona?

J.M.A. — Sí. No em pressionis gaire, que puc plorar. És la part més generosa i sensible de l’organització. Eren allà perquè volien. No cobraven. S’emportarien el xandall i para de comptar. I, en canvi, l’entrega va ser monumental. Tenir gairebé 40.000 voluntaris, la majoria joves, amb aquella professionalitat i rigor va ser, és encara, molt emocionant. I la gent del carrer. Hi ha l’anècdota de la NBC, que retransmetia els Jocs per als Estats Units. Hi havia un càmera i un acompanyant en una cantonada de la Gran Via amb cara de despistats. Va parar un cotxe particular, els va preguntar si s’havien perdut, els va fer pujar al cotxe i els va portar al lloc. I no va voler donar el nom als de la NBC. Volien fer-li algun regal i no va voler. El president de la NBC em va dir que tenia la gent entusiasmada, i que si això era sempre així. Li vaig dir que tant de bo. Estàvem vivint uns dies màgics.

A.B. — ¿Recorda les seves reunions amb Maragall, aquells dies?

J.M.A. — Puc plorar també parlant d’ell. Portàvem uns quants anys a l’Ajuntament, i érem amics. Ell va ser alcalde amb els meus vots quan Narcís Serra va ser nomenat ministre de Defensa. Vam arribar a ser amics personals. La Diana és testimoni que quan havíem de fer un viatge i havíem de matinar, l’anava a buscar a casa seva i el treia del llit.

A.B. — ¿Què li sembla la frase de Diana Garrigosa “Abad era un comunista que va aconseguir que un feixista treballés amb ell”?

J.M.A. — Tenia un passat de militant al PSUC. Però al congrés del 81, que van guanyar els prosoviètics, vaig dir públicament que fins allà havia arribat. I vaig deixar la política. No vaig deixar l’Ajuntament perquè m’ho van demanar. Això són com llufes que portes a sobre tota la vida. El Samaranch potser em veia com això que dius, però què hi farem.

A.B. — I vostè com veia Samaranch? Com un feixista?

J.M.A. — Al principi sí, després ja no. Sempre he pensat que no sé si tenia ideologia. Tenia les coses molt clares. No tenir una ideologia precisa no vol dir que no tinguis idees, les tenia absolutament precises. Tenia molt clar què volia a la vida: estar a l’esport al màxim nivell, i ho va aconseguir. I aquests eren els seus objectius. Tota la resta era transitori i objecte de possible canvi. Al final li vaig agafar molt afecte. Un gran mestre del pragmatisme.

A.B. — A l’època de la Transició en deien “chaqueteros”.

J.M.A. — I ara també. La llista de 'chaqueteros' d’ara és més llarga que la de llavors.

A.B. — Quines jaquetes han canviat últimament?

J.M.A. — Això formaria part d’una altra entrevista.