Encendre el foc amb una fletxa era la idea més maca que podíem tenir, però si fallava quedàvem com uns 'cutres'

Antoni Bassas — Com vas començar a treballar per als Jocs?

Manuel Huerga — M’agrada explicar-ho d’aquesta manera, que ho fa més romàntic: el dia que va néixer la meva filla, em va trucar el Pepo Sol, conseller delegat d’Ovideo, per felicitar-me. Li vaig dir que era el tio més feliç del món però que no tenia feina. I l’endemà jo formava part del 'think tank' de l’equip que preparava la candidatura per al concurs públic de propostes de producció de la cerimònia olímpica. En aquest grup ja hi havia gent de La Fura, el Mariscal i el Bigas Luna, que havia de ser el director de cerimònies. Vam guanyar associats amb Bassat i Sport, en un matrimoni de conveniència. Per dir-ho d’una manera suau, Ovideo representava la rauxa i Bassat-Sport representava el seny. Al cap d’un any, el Bigas va deixar el projecte per anar a dirigir 'Jamón, Jamón', la pel·lícula en què començarien el Bardem i la Penélope. I el Pepo va dir que m’hi posés jo. I així vaig acabar sent director de cerimònies.

A.B. — ¿Però el Bigas Luna no se’n va anar quan li van dir que no a idees com la paella gegant?

M.H. — No ben bé. És veritat que es va fer famós el titular “A Samaranch no le gusta la paella”. I la paella era un projecte agosarat i divertit, l’altre dia ho recordàvem amb el Mariscal. Era fer una gran paella a la gespa de l’estadi, en la qual tots els figurants i voluntaris anirien disfressats de grans d’arròs, i hi hauria cloïsses, musclos, i un helicòpter passaria tirant la sal. Eren idees brillants, que avui en dia tindrien més èxit perquè la fama de la cuina espanyola i catalana hi ajudaria. Llavors semblava una idea 'patxanguera'. Una altra idea molt brillant era fer sortir un toro sol al mig de l’estadi, i que un colom se li posés al cap. El comitè es va escandalitzar. Ningú garantia que el toro, en qualsevol moment, no es llancés sobre els espectadors. També van saltar els animalistes. Al Bigas li agradava provocar, però la veritat és que ens va deixar per fer 'Jamón, Jamón'.

A.B. — I tu, quina cerimònia vas pensar?

M.H. — Tenia 33 anys, i no hi havia un 'know-how'. Però en una cosa estàvem tots d’acord, i és que volíem fugir de l’espectacle marcial. Totes les cerimònies semblaven demostracions sindicals de l’1 de Maig. Una altra cosa que també teníem molt clara és que havíem de fer l’espectacle per a la televisió. Eren 3.500 milions de teleespectadors contra els 60.000 de l’estadi. Volíem que es veiessin les cares, els detalls dels vestuaris i les accions que estaven passant.

A.B. — I us en vau sortir?

M.H. — Això va ser una mica fracàs. Vaig ser crític amb el resultat televisiu, perquè, tot i que hi va haver un desplegament de més de 40 càmeres i realitzadors per sectors de l’estadi que enviaven el senyal de la seva unitat mòbil a la unitat mòbil central, allà hi havia un senyor caçant mosques, que és el que a mi em posava frenètic. Havien tingut accés al guió i a l''storyboard' de l’espectacle des de feia mesos, tenien en safata el que estava passant. I a l’hora de la veritat, caçant mosques. Un despropòsit.

A.B. — ¿Tu hauries fet una interpretació més cinematogràfica?

M.H. — Exactament. Explicar. Si no expliques, no fas res. I cinematogràfic vol dir fer un pla, un contrapla, explicar aquest o aquell cap on va. Tot el que passava al vaixell de La Fura, que representava un viatge que començava a Grècia i acabava a Bàrcino, tota una història dels que travessen el Mediterrani i es troben feres, malalties, onades... I una altra cosa que no s’ha arreglat mai és la incontinència verbal dels comentaristes. Hi havia un pressupost brutal per a la música de les cerimònies, però tota l’estona hi havia unes persones xerrant i comentant vestits, i que si ha vingut tal i tal; a mi m’enervava.

A.B. — Has tornat a veure la cerimònia gravada?

M.H. — Moltes vegades. I em poso nerviós pel que no veig. Perquè, al final, el que queda en la història és la gravació, i has de tenir una cura gairebé sagrada perquè allò sigui perfecte i d’acord amb un esdeveniment que va tenir lloc. I, en canvi, es queda en un 60% del que podria haver sigut.

A.B. — Sobre els continguts de la cerimònia, ¿recordes el sistema de presa de decisions?

M.H. — Quan es va fer la fusió, pràcticament el 80% de les idees ja eren les d’Ovideo. Bassat-Sport van aportar la idea de cobrir tots els atletes amb la bandera olímpica. I el Bassat era una persona capaç de convertir allò en l’espot més gran que s’ha fet mai sobre una ciutat. Ho concebia en termes d’espot. Havíem de satisfer els interessos de Barcelona, de Catalunya i d’Espanya, i encara, de propina, havia de ser europeista i mediterrani. El guió havia de tenir una quota determinada per a cadascun d’aquests conceptes. Com l’entrada de la Cristina Hoyos i tot el món flamenc, que és la part d’Espanya. Podria haver sigut Camarón de la Isla. El vam anar a veure per convence’l, i va dir que sí, però el COOB va dir que no se’n refiava. No discutien la seva qualitat, però no sabien si es presentaria o no i ningú es va voler arriscar. El Pasqual també va proposar una cosa del García Lorca, en què l’Antonio Banderas feia un poema amb una evident homosexualitat en l’escena. Això tampoc va agradar al COOB. El que havia de fer la música de l’últim rellevista de la torxa havia de ser l’Ennio Morricone. Vam anar tres o quatre vegades a Roma a explicar-li el projecte, mil·limetrant la duració per a cada relleu. Al final va presentar un pressupost i el COOB es va escandalitzar i va dir que impossible. Llavors ens ho va fer Angelo Badalamenti, que era el músic de David Lynch, de 'Twin Peaks'. Ho va fer fantàstic. És la música que més m’agrada de totes. Fins i tot el COOB va demanar una idea de cançó d''Amics per sempre'. La primera versió estava composta per Badalamenti i Lynch. Hi ha una gravació inèdita d’ells dos.

A.B. — I com sona?

M.H. — Preciosa. Però el COOB va considerar que era trista. Llavors vam pensar en l’Andrew Lloyd Webber, i vam anar a Londres a veure’l. Ens la va compondre gairebé allà mateix, amb el Pepo, i el Bassat. Érem a casa seva i va dir que què ens semblava allò. I va començar l''Amics per sempre'.

A.B. — El Carles Santos també va compondre per a vosaltres.

M.H. — Va fer les fanfares. 'L'Hola' famós és seu. Va actuar amb aquella orquestra vestida de Toni Miró, que era una mena de disfressa de Dalí. Hi havia la música del Ryuichi Sakamoto, per a La Fura dels Baus. Hi havia el Theodorakis, que va fer la música de l’arribada de la bandera olímpica amb veu d’Agnes Balzac. També és un dels grans moments. Quan el vam contractar, a Atenes, era el ministre de Cultura grec.

A.B. — A la inauguració o la clausura vau treballar amb La Fura dels Baus, Comediants, Mariscal, el Tricicle... Què hi va haver de decisió conscient que fos aquesta gent perquè representaven la nova realitat del país, i què va ser inevitable perquè era la gent que ja actuava normalment?

M.H. — Crec que hi havia una part, com a mínim per part meva, inconscient i temerària. No érem del tot conscients del que estàvem fent, i per això ens sentíem lliures de fer-ho. Per això havíem de passar comptes amb els diferents comissaris de Barcelona, Catalunya i Espanya que venien a preguntar. Ens ho preníem com un mal necessari perquè érem conscients que estàvem jugant gairebé com nens petits amb una cosa molt seriosa, com eren les cerimònies olímpiques. Volíem fer un espectacle trencador, diferent, de gran qualitat artística i que ens deixés orgullosos del que estàvem fent. A pilota passada penses que alguna cosa podria haver estat millor, però els condicionants també eren molts. Pensa que l’estadi era un desastre, el pitjor estadi possible per fer una cerimònia. Es van limitar a reconstruir tal com era l’antic estadi sense pensar en les noves tecnologies. I vam haver de superar esculls com aquells. Nosaltres vam ser els primers a tapar el tartan. Vam convertir tot el terra de l’estadi en un mar amb una tela. Era el màxim a què vam poder arribar. En aquell moment tenir el Mariscal era coherent, havia fet el Cobi, i estava present en totes les figures que hi havia a la peça d’Espanya, amb unes 'meninas' gegants. Teníem el Peret, no el rumbero, sinó el dissenyador. I els Comediants. Teníem La Fura. Més modern que La Fura no podia imaginar res.

A.B. — Durant la cerimònia, on vas ser?

M.H. — En una cabina sobre la tribuna, al costat de la policia. Des d’allà es donaven les ordres als diferents regidors dels diferents blocs de la cerimònia. I hi havia una superregidora, la Xesca Llabrés, que era la regidora del Liceu i va demanar una excedència per fer les cerimònies, i després va tornar. Una persona que en sabia.

A.B. — Vau arribar curts d’assajos?

M.H. — No. A l’assaig general se’ns va quedar encallat el vaixell de La Fura. I encara sort que va ser a l'assaig general, perquè si no hauria passat a la inauguració. Tenia excitació i no nervis. Estava convençut que faríem una cosa molt grossa, important. Malgrat tots els auguris, tenia confiança. El mateix dia 25 encara queien gotes al matí, i el cel va estar tapat gairebé tot el dia. Vam tenir l’amenaça de la pluja, però tampoc teníem pla B. No pots tenir un pla B. Si plou, plou. I si és molt poquet vas aguantant, però si no, no pots ajornar-ho per a un altre dia. Això era així.

A.B. — ¿Durant la cerimònia vas passar per diferents estats d’ànim?

M.H. — La prova de foc era l’encesa del peveter. Un cop es va fer, ens vam abraçar amb el Pepo i vam dir que ja estava, que ja ho teníem. Era la idea més maca que hauríem pogut tenir per encendre el peveter, però si allò fallava hauríem quedat com uns 'cutres'. Una idea tan senzilla i pobra, si quedava malament, era fatal.

A.B. — De qui va ser la idea?

M.H. — Del Carles Riart, un dissenyador. En un 'think tank' d’aquests, parint idees, tothom deia de tot i ell, com deixant-ho anar, va dir de disparar una fletxa. Vam tenir dos llançadors fins a l’últim dia, aquí sí que havíem de tenir un pla B. Fins a l’últim dia no vam dir quin seria. L’hi va dir el Pepo Sol.

A.B. — Per què vau triar l’Antonio Rebollo?

M.H. — Tenia una imatge molt més potent. Que un paralímpic llancés la fletxa hi donava més força, encara. No tenia cap dificultat. El problema va ser per al que feia els efectes especials, el Reyes Abades, un senyor del cine de tota la vida, que havia d’aconseguir que la fletxa aguantés en flames tot el trajecte. El Rebollo no havia de ficar la fletxa dins el peveter sinó fer-la passar per sobre i que s’encengués, com quan passes un misto per un fogó.

A.B. — Ho va semblar, per la situació de la càmera.

M.H. — Ho va semblar, sí. Estava ben parit. I aquí ens vam abraçar amb el Pepo; ara ja ens podem morir, i ja està. Ara, l’ensurt el vam tenir al final, a la clausura: "Atletas, bajen del escenario!" No pots arribar a pensar que als atletes els agafarà per pujar a l’escenari on hi ha uns cantants. Però els atletes estaven contents a la gespa. I es va començar a descontrolar la cosa. Van pujar a l’escenari i van començar a ballar. I tothom va començar a patir. Li vaig dir al Constantino Romero que els demanés que baixessin: "Athletes, please, leave the stage". I van baixar. A l’últim minut, a l’últim segon dels Jocs de Barcelona, hauríem pogut tenir un desastre monumental. Va ser un moment de pànic. Per sort, ho vam aturar a temps.

A.B. — Què t’han semblat les cerimònies dels Jocs que han vingut a continuació?

M.H. — El 2006 em van convidar a un programa en directe de dues o tres hores a la televisió xinesa, amb els directors de totes les cerimònies de després de nosaltres, Atlanta, Sydney i Atenes. Els vaig preguntar que per què començar amb nosaltres, i em van dir que Barcelona 92 representava un abans i un després. I encara que jo em sentia com un impostor, perquè m’hauria agradat que hi hagués anat el Pepo Sol, em van presentar com el director de les cerimònies que havien canviat l’estil olímpic.