Natalia Arroyo Entrevista a

Javier García Chico

Saltador de perxa

El 92, els atletes ens guanyàvem la vida bastant millor que els atletes d’ara

BARRIOPEDRO / EFE

Javier García Chicoatén la trucada del diari ARA des de Sòria, on és responsable del Centre d’Alt Rendiment i del grup de saltadors de perxa, refugiant-se d’un vent incòmode que fa difícil la comunicació. Curiosament, que faci tant de vent recorda aquella tarda màgica als Jocs de Barcelona, quan es va penjar la medalla de bronze. L’única medalla olímpica de la perxa espanyola.

Aquell 7 d’agost del 92, tampoc feia, precisament, un dia gaire còmode per al salt de perxa. 

Va fer un dia desagradable per a una competició de salt de perxa. Feia molt de vent, bufava cap a tot arreu, tot tenia un aire una mica tempestuós. Un dia així és complicat per ajustar i per fer bons salts. 

A Bubka el va descentrar.

El dia era dolent i només hi havia dos minuts per a cada salt. En una competició oficial, com uns Jocs, els dos minuts són dos minuts. Ni un segon més, ni un de menys, i ell estava acostumat que en els mítings li deixaven el temps que ell volia. I en dos minuts de temps, amb males condicions climatològiques, es va atabalar. Es va posar nerviós i no va poder saltar bé.

¿La seva desqualificació va deslluir el concurs olímpic o li ha donat més pes històric?

En aquell moment, el concurs va cridar l’atenció pels tres salts nuls de Bubka. Però si no hagués fallat ell, hauria fallat algú altre. Generalment, en aquestes competicions, sempre falla algú. Li va tocar a Bubka, podria haver-nos tocat als altres.

Us vau quedar quatre saltadors amb 5,80 m jugant-vos les medalles. I tu sabies que estaves bé.

Jo tenia clar que era el meu dia! Sabia que estaria en la meva marca. Ho sabia segur. Em trobava en un punt dolç. Quan vaig saltar 5,75 m [rècord d’Espanya], sabia que si no tenia la medalla penjada, em faltava ben poc, i Tarpenning va fallar. Vaig intentar 5,80 m, i vaig tenir-ho a prop, i al tercer intent Tradenkov va superar el llistó i va ser plata. Per cinc centímetres hauria pogut fins i tot guanyar, però em conformo amb el resultat, amb el bronze. He sigut l’únic saltador de perxa espanyol que ha aconseguit pujar al podi en uns Jocs i, pel que es veu, i per desgràcia, trigaran bastant a repetir-ho.

Va ser una fita històrica. Les conseqüències van estar a l’altura o va quedar oblidada ràpidament?

L’atletisme no és el futbol pel que fa a repercussió. Però el que n’he tret és que estic podent treballar en el que m’agrada i ja fa 12 anys que soc l’entrenador dels saltadors al Centre d’Alt Rendiment de Sòria. Si no hagués aconseguit la medalla, hauria sigut bastant més complicat de fer.

I quines generacions pugen?

Jo tinc gent bona, tinc el subcampió d’Espanya, el tercer d’Espanya absolut, la subcampiona absoluta, i campions en edats inferiors. Després de dotze anys, ve gent bona a entrenar-se amb nosaltres aquí, on es pot saltar molt bé. L’únic problema de Sòria té a veure amb els estudis, perquè la ciutat ofereix poques opcions universitàries. Quan arriben a l’edat d’escollir una carrera, han de marxar, i jo soc incapaç de dir-los que deixin els estudis per l’esport, perquè la cosa està com està.

En què ha canviat el panorama, de Barcelona 92 a l’actualitat?

Barcelona va ser un punt d’inflexió. A partir de l’any 89, que començava el cicle olímpic, va haver-hi més inversió, vam tenir moltes ajudes, tant estatals com privades. Es va crear el pla ADO i van començar a crear-se empreses relacionades amb l’esport. El cert és que a la nostra generació vam tenir, entre cometes i per ser atletisme, sort. Ens guanyàvem la vida bastant millor de com se la guanyen ara. Et podies dedicar exclusivament a entrenar-te, i no preocupar-te per la hipoteca i per dinar la setmana que ve. La crisi del 92 i 93, per molt que els Jocs haguessin anat bé, va fer que els patrocinadors comencessin a fer-se enrere i ja no han tornat mai més. Això ha anat cada cop a pitjor, i ara els nois fan atletisme més per afició que perquè esperin dedicar-s’hi professionalment.

Sembla mentida que estiguem celebrant que han passat 25 anys dels Jocs, i que les condicions no siguin millors ara.

Doncs sí. A nivell d’instal·lacions i infraestructures, s’està millor. En la nostra època, érem nosaltres els que aconseguíem les coses. Les pistes, els matalassos, són molt millors, però el que no hi ha són diners perquè els nanos que tenen condicions apostin per l’atletisme. Si un té aptituds físiques, acaba triant un altre esport en què té millors perspectives, on es pot guanyar una mica millor la vida, i en l’atletisme, la cosa està molt complicada. A Espanya, el futbol s’ho ha menjat tot. Sempre ha sigut l’esport rei, però ara estem en un moment que això és increïble. Aquí a Sòria, que és una ciutat molt esportiva, el futbol t’ho complica tot, i mira que l’equip, el Numància, ni tan sols està a Primera, està a Segona. Però s’endú la majoria de subvencions i d’ajuts. Tampoc en traiem res de queixar-nos, mirem d’aprofitar el que ens arriba, i ja està.

Això és atletisme, no és futbol”. Se’t va sentir dir això quan el públic a Montjuïc va escridassar els teus rival per les medalles.

Vaig dir-ho, sí. I recordo que en el tercer intent sobre 5,80 de Tradenkov, vaig ser jo qui va demanar que la gent aplaudís, perquè en l’esport, no només en l’atletisme, has d’acceptar que algú et guanyi perquè és millor. T’entrenes més i ja està, però no li has de fer la traveta. No crec en aquestes maniobres en l’esport.

Ets molt de recordar aquella tarda?

No, no soc gens fetitxista amb aquestes coses. Ja vaig girar full d’això fa molt de temps. Els anys següents sí que m’hi vaig recrear una mica més, però ara ja han passat molts anys. Està molt bé, són records molt bonics, i algun cop quan ens retrobem amb esportistes o estàs amb els amics en un bar, tornes a parlar-ne. Però són moments molt puntuals.

Vaig llegir que deies que vas estar un temps que no trobaves la medalla. Ja la tens ubicada?

La tinc en un calaix, a l’habitació de casa. No soc de penjar les coses i presumir-ne.

Vaja, que la gent no és el primer que veu quan entra a casa.

Ni molt menys, hi ha gent que ni tan sols ho deu saber. No vaig dient pels llocs el que he fet. No m’agrada ser tan egocèntric en això.

Us estem emprenyant molt, amb el 25è aniversari dels Jocs?

Portem uns mesos que estem sent bombardejats pels mitjans i per empreses que munten xerrades i actes, també les federacions… Aquests mesos se’ns ha girat feina!

És que van ser uns grans Jocs, no?

Esclar! I està molt bé reviure-ho tot altre cop. Probablement, mai més tornarem a veure uns Jocs a Barcelona. No hi posaria la mà al foc, però l’hi acostaria molt! I com que no es repetirà mai, val la pena recordar que bé que es van fer. A nivell esportiu, d’infraestructures, de voluntaris… Són els millors Jocs que s’han fet, molt pocs els han superat.

És la nostra visió o realment va ser així?

No, no. He viatjat molt a esdeveniments esportius així, i n’he viscut altres, de Jocs, i parlis amb qui parlis, tothom hi coincideix. No trobes ningú que digui que Barcelona no hagi sigut la millor.

Edició: Georgina Ferri i Francina Bosch / Disseny: Ricard Marfà / Programació: Idoia Longan, Marc Funollet i Marc Camprodon / Vídeos: Alba Om, Marta Masdeu, Jordi Castellano i Laura Arau