Toni Padilla Entrevista a

Daniel Plaza

Exmarxador olímpic

Em xiulaven les orelles de cansament abans d’entrar a l’estadi

Em xiulaven les orelles de cansament abans d’entrar a l’estadi

GETTY

Daniel Plaza(Barcelona, 1966) va guanyar la primera medalla d’or de l’atletisme espanyol, als 20 quilòmetres marxa, poc abans que Fermín Cacho guanyés la segona. Un cop retirat ha seguit vinculat de manera empresarial a l’esport i ha sigut conseller de l’Ajuntament de Torrevella, a Alacant, amb el PP. Va dimitir en rebre molts atacs per un cas de corrupció, però va ser declarat innocent.

Feia tanta calor com sembla, aquell dia?

Sí, sí. Era una calor molt forta, ens va portar al límit. Els últims quilòmetres, vaig patir molt. Les orelles em xiulaven, estava al límit, però un cop entres primer a l’estadi, els mals s’acaben per uns minuts.

Com recorda aquells dies?

Va ser un dels moments més emotius de la meva carrera. Poder ser campió olímpic, i fer-ho a casa, amb la meva família seguint-me... El recorregut passava per carreteres que coneixia tant, que eren tan familiars. I vaig poder donar a Espanya la seva primera medalla d’or en atletisme.

Era una manera de tocar el cel i premiar l’escola de marxa del Prat.

Cert, no hauria imaginat amb 16 anys, quan m’entrenava, poder viure una cosa així. En Jordi Llopart, el tècnic que ens va entrenar i va crear escola, em va abraçar quan vaig arribar, va ser bonic.

Una medalla et canvia la vida?

Canvia la forma com et miren. El dia abans de la prova vaig anar a acreditar-me a la Vila Olímpica, perquè jo residia al CAR de Sant Cugat. Vaig entrar, em vaig fer les fotos, vaig acreditar-me… tot en ordre. Però quan vaig tornar a la Vila amb la medalla, tothom es va voler fer fotos amb mi i vaig trigar una hora per poder-hi entrar!

Valentí Massana, que sempre competia amb tu per les medalles, va ser desqualificat a les portes de l’estadi...

És un esport cruel, a vegades. A mi em van treure un bronze als Mundials del 1991, quan ja l’havia celebrat. I no va ser l’única desqualificació dura que vaig patir. Costa d’acceptar, però forma part del nostre esport.

Edició: Georgina Ferri i Francina Bosch / Disseny: Ricard Marfà / Programació: Idoia Longan, Marc Funollet i Marc Camprodon / Vídeos: Alba Om, Marta Masdeu, Jordi Castellano i Laura Arau