Toni Padilla Entrevista a

Gaby Cairo

Exjugador d'hoquei

Gairebé ens escapem per poder anar a la cerimònia d’inauguració

EFE

Gaby Cairo(San Martín, Argentina, 1969) viu envoltat de medalles i copes. Durant la seva llarga trajectòria com a jugador d’hoquei sobre patins va guanyar de tot, però la medalla olímpica de Barcelona 1992 és ben especial: és l’única medalla d’or que s’ha donat mai per aquest esport, i la van guanyar els argentins contra pronòstic.

Que va significar la medalla d’or aconseguida al Palau Blaugrana?

És un moment inoblidable. Espanya era el favorit, amb aquella generació de jugadors catalans que anaven guanyant títols europeus. L’hoquei sobre patins s’havia inclòs en el programa olímpic, ja que és un esport important a Catalunya, però resulta que la medalla d’or ens la vam endur nosaltres, contra amics i companys d’equip. I això que van començar amb una derrota amb els portuguesos i empats. Va costar, molt, guanyar.

L’Argentina va començar el torneig a Reus, i per aquest motiu no vau poder ser a la inauguració...

Ens vam discutir molt. Mig equip considerava que l’entrenador, Miguel Gómez, tenia raó dient que ens havíem de quedar a Reus veient-ho per la televisió, perquè ens tocava jugar l’endemà. D’altres dèiem que mai més es viuria una cosa semblant i que havíem de ser a l’estadi. En un moment va aparèixer una furgoneta i la volíem agafar, gairebé ens vam fugar. Però el meu germà Pablo, al final, ens va fer entrar en raó. Va ser una llàstima no viure la cerimònia i no poder ser a la Vila Olímpica.  Nosaltres ja veníem del Mundial del 1991 molt mal organitzat i pensàvem que els Jocs permetrien millorar l’organització, però malauradament vam quedar bastant fora de l’ambient olímpic.

Però de qui era la culpa?

Nostra, nostra. Si per estalviar no ens van donar ni bon equip! A la final vaig demanar la samarreta al Carles Folguera. I ell en tenia moltes, moltes. Jo només en tenia dues per a tot el torneig i no podia donar-la a ningú a canvi. Ens van deixar fora de l’ambient olímpic, com si fos un Mundial.

Va fer mal, aquest fet?

Els amics catalans, de la selecció espanyola, ens burxaven dient que tenien fotos amb el Dream Team. Però la medalla d’or va ser nostra.

Va ser una final igualada i preciosa...

Sí, un gran partit. Nosaltres havíem començat tan malament, que un cop les coses van rutllar, ja no ens van parar. Derrotar els portuguesos a la final va ser tan bèstia, que la final la vam voler gaudir. I va ser igualada, hauria pogut guanyar qualsevol dels dos. Va ser clau reaccionar al seu primer gol, ens va permetre posar la por al cos del Palau i jugar amb més cal. El Negro Páez va jugar un dels millors partits que li recordo, però Espanya tenia tan bon equip que ens van empatar un partit que tenien perduts. A la pròrroga la sort ens va afavorir.

Sap greu que l’hoquei sobre patins no sigui olímpic?

Sí, molt. Va ser una oportunitat perduda. I crec que els partits van ser una passada, molt bons, però l’esport no ha arrelat en altres llocs i els dirigents no es van moure com calia.

Edició: Georgina Ferri i Francina Bosch / Disseny: Ricard Marfà / Programació: Idoia Longan, Marc Funollet i Marc Camprodon / Vídeos: Alba Om, Marta Masdeu, Jordi Castellano i Laura Arau