Carl Lewis respon a les crítiques amb el seu setè or

ALBERT NADAL

Carl Lewis durant la prova de saltsGETTY

Carl Lewis, nascut als Estats Units l’any 1961, va arribar als Jocs Olímpics de Barcelona del 1992 allunyat del seu millor moment de forma. Als seus 31 anys, el perseguia l’ombra allargada d’aquells esportistes que han assaborit la glòria en èpoques passades i que veuen com, amb l’inexorable pas del temps, el que havien sigut lloances passen a ser crítiques i, fins i tot, burles. El que el va convertir en el punt de mira dels comentaris negatius va ser que no aconseguís classificar-se per a una de les seves especialitats: els 100 metres llisos. Lewis no havia aconseguit superar a Nova Orleans les proves de velocitat de la selecció dels Estats Units per culpa d’una indisposició, un cop dur per a una brillant carrera esportiva en aquesta disciplina, avalada per dos ors olímpics (Los Angeles, 1984, i Seül, 1988) i tres ors en campionats del món d’atletisme (Hèlsinki, 1983; Roma, 1987, i Tòquio, 1991). A la dècada dels vuitanta, les cames de Lewis regnaven en el món de l’atletisme.

Tot i l’estocada de no classificar-se per córrer els 100 metres llisos a Barcelona, sí que ho va fer en la seva gran altra especialitat, el salt de llargada, i va contrarestar, d’aquesta manera, les veus crítiques que ja donaven la seva carrera esportiva per enterrada. I Lewis va brillar. Avui es compleixen 25 anys de la seva victòria, en què va imposar-se al seu compatriota Mike Powell, que havia arribat a Barcelona després d’haver superat amb una marca de 8,95 m al Mundial de Tòquio de l’any anterior el llegendari rècord que Bob Beamon havia estipulat en 8,90 m el 1968 als Jocs Olímpics de Mèxic. A Barcelona, però, Lewis va regnar i es va imposar a Powell en la sisena ronda per tres centímetres, superant els 8,64 m que havia aconseguit Powell, el seu etern rival i, sovint, l’etern candidat a ocupar el segon lloc.

“Em vaig sentir sense forces tota la nit. Buscava dins meu i no trobava resposta. De mica en mica tot va anar millor, però era massa tard”, lamentava Mike Powell la tarda del dijous 6 d’agost, en què, un cop més, Carl Lewis havia guanyat el duel entre ells dos.

Lewis somriu un dia més

La victòria al salt de llargada va suposar el setè or olímpic de Lewis, que també tenia una plata, abans de la cita de Barcelona. L’endemà de la victòria contra Powell, va sumar el seu vuitè or. Lewis va córrer els últims cent metres de la prova de 4 x 100 m en relleus. El fill del vent, com es coneix l’atleta, va agafar el pal del relleu a un metre de distància del cubà Jorge Luís Aguilera, que va veure com Lewis s’allunyava fins a la meta. A més, amb un temps de 37,3 segons, l’equip de rellevistes dels Estats Units va batre el rècord de la prova, que llavors estava estipulat en 37,5 segons.

Carl Lewis encara va aconseguir sumar un tercer lloc al Mundial de Stuttgart del 1993, però va ser als Jocs Olímpics de Barcelona del 1992 on va viure el seu gran comiat a una trajectòria gloriosa en el món de l’atletisme.

També aquell dia...

Peñalver, plata en decatló

El murcià Antonio Peñalver va assolir la primera medalla olímpica espanyola en decatló. Només el va superar Zmelik.

Young, el rei de les tanques

El nord-americà Kevin Young va convertir-se en el primer atleta a baixar dels 47 segons en la prova de 400 m tanques.

El Dream Team, a la final

L’equip masculí de bàsquet dels EUA va vèncer Lituània (127-76) en les semifinals per citar-se a Croàcia en la gran final.

Arrese, també finalista

El tenista barceloní va batre en quatre sets el rus Txerkàssov, i es va assegurar així un lloc a la final contra el suís Marc Rosset.

I al món passa...

Els països bàltics, contra Rússia

Lituània i Letònia van refusar les condicions que plantejava Rússia a canvi de retirar les seves tropes dels tres països bàltics. Els màxims representants d’aquests dos països, el president lituà Vytautas Landsbergis i el primer ministre letó Ivars Godmanis, van tornar a reclamar que l’exèrcit de l’antiga URSS abandonés el seu territori sense imposar condicions.

Moçambic segueix sense pau

Les esperances d’aconseguir un acord de pau per la guerra civil que Moçambic vivia des de feia 16 anys se’n van anar en orris després que, a Roma, el president del país, Joaquim Chissano, i el líder del moviment rebel Renamo, Afonso Dhlakama, tanquessin les negociacions sense cap acord. El president va proposar el cessament de les hostilitats, però els rebels van negar-s’hi.

Per al PP, el govern genera corruptes

El secretari general del Partit Popular, Francisco Álvarez Cascos, va atribuir al govern estatal presidit pel socialista Felipe González la responsabilitat política d’haver afavorit un clima d’impunitat per les “corrupteles i el tràfic d’influències”. “Estem a l’espera de si González explica si són coses casuals o si ho farà quan se senti asfixiat”, va dir Cascos.

Edició: Georgina Ferri i Francina Bosch / Disseny: Ricard Marfà / Programació: Idoia Longan, Marc Funollet i Marc Camprodon / Vídeos: Alba Om, Marta Masdeu, Jordi Castellano i Laura Arau