Com érem
i com som

Aquestes dues imatges han estat preses des de Montjuïc amb 30 anys de diferència i pel mateix fotògraf, Pepe Encinas. La primera és del 1987: Barcelona ja havia guanyat la nominació als Jocs del 92 i iniciava la seva transformació. Era encara, aleshores, una ciutat amb un front marítim industrial. La segona és de fa uns dies i mostra una ciutat d’hotels i oficines, molt densa i que ha crescut en alçada. La silueta del monument a Colom ja no sobresurt, pràcticament tampoc s’aprecia l’Estació de França i moltes xemeneies han desaparegut o han estat engolides per gratacels. En tres dècades la capital catalana ha mudat de pell a mesura que es feia un lloc al món i es convertia en un destí turístic de primera magnitud, per bé i per mal. Un canvi que durant tota aquesta setmana mostrarem gràficament amb espectaculars imatges simètriques com aquestes, separades per més de dues dècades, per 25 anys prodigiosos.

El 1990, el fotògraf Pepe Encinas va captar el seu col·lega Manel Canetti retratant el carismàtic cantant Bernardo Cortés, l’habitual músic dels xiringuitos de la Barceloneta, popularitzat com a Palomino en la paròdia que Oriol Grau en va fer al Sense títol de Buenafuente. Les taules damunt la sorra conformaven una característica peculiaritat de la ciutat preolímpica en un barri que sobrevivia tan carregat de tipisme com de males condicions de vida. En la imatge actual, també de Pepe Encinas, i amb Manel Canetti al costat de la solitària guitarra del Bernardo, mort el passat març amb 83 anys, la platja ja és d’ús públic només per a banyistes i les façanes tenen un aspecte net i sanejat. El barri, refet, corre tanmateix perill de morir d’èxit: avui la lluita veïnal és per mantenir la seva identitat enmig d’una allau diària de turistes que pot acabar expulsant els habitants de tota la vida.

El 1991, la Torre Foster es començava tot just a intuir. Ja despuntava, ja tenia ànima, ja s’enlairava a tocar del lúdic i tradicional parc d’atraccions del Tibidabo. Creixia per damunt d’una ciutat en blanc i negre que, com s’aprecia a la segona imatge, al llarg de dues dècades i mitja ha anat allargant els seus tentacles urbans tant a la plana com a les faldilles de la muntanya. L’agulla amb panxa dissenyada per Norman Foster estava destinada a convertir-se en una nova icona arquitectònica de l’skyline de Barcelona i en un símbol de l’obertura al món de la ciutat. Amb els Jocs del 92, i gràcies a aquesta torre de telecomunicacions, Barcelona es connectava al món. Una connexió que tenia la rèplica a l’altre turó de la ciutat, el Montjuïc olímpic, amb una Torre Calatrava que completava la nova era de la primera modernitat tecnològica de la capital catalana. Les dues fotos són de Pere Virgili.

Encara que sembli impossible, les dues imatges del fotògraf Robert Ramos, separades per gairebé trenta anys, corresponen al mateix indret: el carrer Marina. El 1988 era una àrea marginal de Barcelona, mig deserta i abandonada, on convivien descampats, vies de tren, pistes esportives i ruïnes industrials. La platja, gairebé inexistent, era un espai inaccessible, el pati del darrere d’una ciutat que vivia d’esquena al mar. Però Oriol Bohigas i tota la seva gent ja havien començat a imaginar la Vila Olímpica, una continuïtat de l’ideal Eixample enjardinat que havia somniat Ildefons Cerdà que el 1992 acabaria acollint els esportistes dels Jocs. Un barri amb les dues torres, la Mapfre i la de l’Hotel Arts, homenatge als gratacels cartesians mai realitzats que havien imaginat durant la República els racionalistes Sert i Le Corbusier per al Pla Macià, batejat així en record del president català mort el 1931.

El fotògraf Pere Virgili va tornar fa uns dies al lloc exacte on el 1991 va fotografiar un solitari home fent exercicis gimnàstics enmig d’una ciutat en construcció, en una platja que semblava qualsevol cosa menys un lloc on posar-se en forma o relaxar-se per prendre el sol. Les torres de l’Hotel Arts i de Mapfre ja s’havien enlairat en un entorn encara per urbanitzar. La Barcelona preolímpica bullia amb grues i moviments de terra. Ni els barcelonins més entusiastes de la Barcelona olímpica podien imaginar que vint-i-sis anys després l’indret seria una de les zones més concorregudes i emblemàtiques per al lleure diürn i nocturn. Avui, el vòlei platja, esport cada cop més de moda a la ciutat, conviu amb restaurants i discoteques en unes platges on mai no falta gent i que són l’inici d’un gran parc urbà marítim que s’allarga fins al riu Besòs. És un dels llegats d’aquella miraculosa Barcelona del 92.

Els Jocs de Barcelona 92 van tenir quinze subseus olímpiques, tretze de les quals a Catalunya, entre les quals la pirinenca Seu d’Urgell, que va acollir les proves de piragüisme. Igual que Barcelona havia donat l’esquena al mar, la Seu no mirava precisament al riu Segre. Avui, com testimonia el canvi que documenten aquestes dues imatges del fotògraf Robert Ramos -la primera del 1989 i la segona de fa pocs dies-, aquesta façana de la ciutat té tot un altre aspecte. El Parc del Segre, amb el canal olímpic d’aigües braves, ha seguit sent una infraestructura molt utilitzada on es formen molts nens de la comarca i d’Andorra, apta també per al lleure familiar i que periòdicament acull competicions d’alt nivell. El parc olímpic és un dels orgulls de la Seu, una ciutat carregada d’història que de la mà de la cita olímpica va enganxar-se a la modernitat, va reconquerir el riu i va rellançar-se com a destí turístic.

La conquesta de Montjuïc ha sigut un procés secular per a Barcelona que va tenir una primera fase en l’Exposició Internacional del 1929 i que es va accelerar amb els Jocs del 92. El fotògraf Robert Ramos va captar la primera imatge el 1989, en plena construcció del Palau Sant Jordi, obra del japonès Arata Isozaki, i en plena reconstrucció de l’Estadi Olímpic Lluís Companys, batejat així en record del president de Catalunya afusellat pel franquisme a la mateixa muntanya. El 1936, a causa de l’inici de la Guerra Civil, l'equipament no va poder acollir els Jocs alternatius als de l’Alemanya nazi. La imatge actual, presa vint-i-vuit anys després, ja és la que coneixem: una muntanya verda amb el nou Parc Botànic, un gran pulmó urbà, gairebé tot al servei del lleure, l’esport i la cultura. Fins i tot el castell, al cim, ha perdut la seva funció militar de trista memòria.

Tanquem aquesta sèrie de l’abans i el després dels Jocs Olímpics de Barcelona 92 amb una imatge icònica: la dels salts de natació, que hem volgut replicar avui, tot i que l’enquadrament no ha pogut ser exactament el mateix perquè part de les graderies olímpiques es van desmuntar després de la cita. Les dues fotos, amb vint-i-cinc anys de distància, són de Pepe Encinas. A la segona es pot apreciar que la Sagrada Família ha crescut, i amb ella també ha anat canviant la ciutat, que a remolc dels exitosos Jocs del 92 cada dia atreu més i més visitants. Efectivament, aleshores Barcelona va fer un espectacular salt endavant, de l’impuls del qual encara som deutors o, segons com es miri, presoners. Perquè, com el nedador de la segona imatge, la Barcelona d’ara rumia si fa un nou salt sense acabar de decidir-se. Un quart de segle després, potser ja tocaria tornar a repensar el futur.