Roger Requena Entrevista a

Dani Ballart

Exwaterpolista

Arriben a les finals els equips que saben créixer al llarg del campionat

EFE

Dani BallartAmb 19 anys, Dani Ballart era el més jove d’una generació de waterpolistes que va marcar un abans i un després a Espanya: entre el 1991 i el 2001 van sumar un or i una plata olímpics, dos ors i dues plates mundials i una plata i un bronze europeus. 25 anys després, l’amargor per la desfeta contra Itàlia a les piscines Picornell de Barcelona ja queda enrere.

Quin record té d’aquells Jocs 25 anys després?

És un record ja agradable, després de tants anys. Tant de temps fa que oblidis moltes coses dolentes que van passar, en el sentit que vam perdre. I sobretot per l’or d’Atlanta, que fa que la plata de Barcelona la puguem veure amb més valor, un valor que en aquell moment no li vam veure. Després de guanyar els dos ors mundialistes també fan que tinguis la perspectiva de tot el que vam fer.  

Jugar a casa implicava més pressió o més motivació?

És una pressió afegida, quan tot un país està pendent de tu. A més, hi va haver personalitats com Jordi Pujol que van dir que la de waterpolo seria la seva medalla preferida per la quantitat de catalans que formàvem aquell equip. Una pressió pel públic, per les famílies, per la responsabilitat. A més, nosaltres érem molt joves. Aquesta va ser la gran diferència entre Barcelona 92 i Atlanta 96. És l’experiència de maduresa, que a Barcelona érem molt joves, i quatre anys més tard érem prou madurs per afrontar una final amb un tarannà totalment diferent.

En què creu que van canviar en aquests quatre anys, pel que fa a l’experiència?

És una qüestió de temps, d’anys, d’experiència, que passi el temps, i l’esport i la vida et vagin ensenyant coses. El 1991 vam arribar a la final del Mundial d’Austràlia i a la final de l’Europeu d’Atenes, dues finals que vam perdre. Després, el 1993 vam arribar a les semifinals de l’Europeu que també vam perdre a Anglaterra. El 1994 vam arribar a la final d’un Mundial, a Itàlia, que també vam perdre... arriba un moment en què la gran diferència és aquesta, que tu et vas nodrint d’experiència i acabes entenent que hi ha coses que no són tan transcendentals en un equip, com per exemple anar per darrere en el marcador durant dues parts, perquè saps que hi ha temps, i has de mantenir la calma i seguir focalitzat en les coses que has de fer per intentar guanyar el partit.

A Barcelona havíeu jugat la fase de grups contra Itàlia (9-9, després de guanyar 9-7). En vau poder treure res, d’aquell duel?

No, no tinc el record d’afrontar aquella final pensant en el partit anterior. En un campionat llarg els equips sempre van creixent, per això acabes arribant a la final. No és que arribi a la final el millor equip. Arriben a les finals els equips que saben créixer al llarg del campionat de la millor manera, i nosaltres és evident que, per exemple a les semifinals contra els Estats Units, vam jugar a un altre nivell. També a la fase de grups contra Itàlia o Hongria.

Tornant a la final. Va tenir tres pròrrogues i molta igualtat, però quins detalls van tenir els italians a favor seu?

La pressió era molt gran per a nosaltres, i els italians van fer servir unes tàctiques per descentrar-nos bastant diferents. No ens hi havíem trobat mai, que intentessin ficar-nos els dits als ulls i coses d’aquest tipus. Nosaltres vam necessitar un temps per saber què estava passant i com havíem de contraatacar els atacs que ens estaven fent. Després hi va haver sobretot un detall, quan a la segona pròrroga, quan faltaven uns 30 segons per ser campions olímpics, allà ens equivoquem clarament en la defensa que hem de fer en l’últim atac. En lloc de fer defensa en zona, que era tirar-nos enrere perquè el boia italià no rebés la bola sol, l’entrenador va dir que féssim pressing i això va provocar que ens fessin el gol i, al final, acabéssim perdent.

En aquell moment vau sentir que tota la preparació que havíeu fet, que havia sigut molt exhaustiva, se n’anava en orris?

No, pensa que per a nosaltres, el que estàvem fent als Jocs Olímpics de Barcelona 1992 era històric. Jugar una final ja era història. En waterpolo, Espanya mai havia aconseguit cap medalla olímpica, i la realitat és que la història ja l’havíem fet, ja havia valgut fer tot el que havíem fet abans per arribar en les millors condicions tal com vam arribar. Nosaltres si teníem alguna cosa és que érem un equip físicament molt ben preparat, i que per això érem bastant temuts pels altres rivals, perquè sabíem que la nostra capacitat física era bastant superior a la dels altres.

Més enllà d’aquella preparació que vau fer, què creu que tenia aquella generació per ser tan especial?

Érem molt ambiciosos i molt excel·lents. Cadascú dins nostre tenia el somni de petit d’arribar a ser campió del món i olímpic, i la gran sort d’aquesta vida és que el destí ens va reunir a una sèrie de jugadors que teníem el mateix pensament en el mateix esport. Va ser un petit miracle poder coincidir amb els altres companys per poder complir els nostres somnis.

A més, us vau trobar en un moment on els Jocs es feien a casa.

Quan Samaranch va fer pública Barcelona com a seu olímpica, el 1986, tots vam fer els nostres números per veure si podíem arribar a aquells Jocs. Jo, en el meu cas, era el més petit d’aquell equip, i no podia pensar a ser olímpic aleshores, ja que quan hi va haver la designació tenia 13 anys, així que no em passava pel cap arribar-hi. Al final, a mesura que vas creixent i s’acosta, vas creixent per acostar-t’hi al màxim, i el màxim eren uns Jocs Olímpics a Barcelona, que era el gran aparador per al waterpolo i per a nosaltres mateixos de cara al país.

Edició: Georgina Ferri i Francina Bosch / Disseny: Ricard Marfà / Programació: Idoia Longan, Marc Funollet i Marc Camprodon / Vídeos: Alba Om, Marta Masdeu, Jordi Castellano i Laura Arau