CRÒNICA DE XAVIER THEROS
Pont aeri i turisme
CAPÍTOL 6
El dia de la inauguració de la nova terminal del pont aeri a l'aeroport del Prat, el 29 de gener del 1991, no hi va haver prou taxis per recollir els usuaris.PERE VIRGILI
Quan va recaure en Barcelona l’organització dels Jocs Olímpics del 1992, l’aeroport del Prat havia quedat antiquat. Hi feien falta inversions i calia modernitzar un edifici que ja no responia a les previsions que la ciutat es feia per al futur. Les últimes ampliacions dataven del 1976, quan s’havia fet la primitiva terminal del pont aeri i la terminal de càrrega. Obligats per les circumstàncies, finalment van destinar-hi una partida pressupostària, i van encarregar les obres a Ricardo Bofill, que va començar els treballs el febrer del 1989. Dos anys més tard, el febrer del 1991, ja es va inaugurar la nova terminal C, per al pont aeri. I l’any 1992 van entrar en servei la nova terminal A, per a vols internacionals, i la remodelada terminal B, ja existent des del 1968. Totes tres incorporaven les primeres posicions d’accés directe als avions, mitjançant passarel·les telescòpiques.
L’ampliació de Bofill aviat va provocar crítiques. Molts deien que les instal·lacions ja havien quedat petites abans d’estrenar-se. L’Ajuntament es queixava que el pressupost de 28.000 milions de pessetes, pactat amb el ministeri, tot i haver-se ampliat respecte a la xifra inicial, era petit, en vista de les necessitats d’una ciutat en expansió com Barcelona. La mateixa Associació de Línies Aèries (ALA) va presentar diverses objeccions al disseny, sobretot pel que fa al llarg passadís que comunicava les terminals nacional i internacional. L’arquitecte Frank Gehry va arribar a declarar que l’havia decebut, i que era una edificació “dèbilment moderna”. Molts van veure en aquella remodelació una prova del que afirmava el crític d’art Robert Hughes, que Barcelona patia una sobredosi de disseny. Un dels elements més polèmics van ser les escales de marbre, responsables de més d’una caiguda, i de més d’una denúncia. Però, sobretot, les vuit palmeres que es van situar dins de l’aeroport, sota grans lluernes, que un any més tard, en risc de morir, es van dissecar, en comprovar-se que ni la il·luminació ni la ventilació feien possible la seva supervivència.
El nou aeroport estava construït sobre l’humit sòl del delta del Llobregat i es componia de terminals independents, dissenyades com a mòduls triangulars. Tot aquest sistema s’articulava gràcies a un llarg passadís comercial, d’un quilòmetre de llarg, anomenat les Rambles, que comunicava les diferents terminals de vol i la terminal d’autobusos. La facturació i recollida d’equipatges es feia a la planta baixa, mentre que el control de passatgers i l’embarcament es feien pel primer pis. Aquest disseny modular va permetre construir-lo en fases, sense haver de tancar-lo en cap moment al públic.
Botero a l’aeroport
Als anys 80 estava de moda l’artista colombià Fernando Botero, a qui l’Ajuntament havia comprat, el 1987, la famosa estàtua del 'Gat' que hi ha a la rambla del Raval, que abans havia estat a la Ciutadella i després darrere les Drassanes. L’any 1992 van col·locar al vestíbul de l’aeroport una escultura semblant, titulada 'Cavall', del mateix autor, que molt aviat es va convertir en el punt de trobada per als usuaris.
Un dels elements que van forçar la reforma del Prat va ser la necessitat d’ampliar la terminal del pont aeri, una línia que, des del 1974, comunicava per avió les ciutats de Barcelona i Madrid. El servei s’havia iniciat amb 28 vols setmanals, i el 1977 ja superava els 5 milions de viatgers anuals. En previsió de l’augment de passatgers que els Jocs Olímpics afavoririen, es va decidir donar-hi més importància en el disseny general de l’aeroport. La primera nau del pont aeri que es va enlairar des d’aquesta terminal va sortir a tres quarts de set del matí del 29 de gener del 1991, amb 80 persones a bord.
Molt aviat es va fer evident que les noves instal·lacions de l’aeroport barceloní eren petites, cosa que va fer necessàries noves intervencions. La ciutat s’havia situat en el mapa i només dos anys després, el 1995, el Prat estava entre els 15 aeroports més importants d’Europa, i entre els 50 millors del món. Desafortunadament, no es va poder finançar l’arribada de la línia 2 del metro, com estava previst en el projecte inicial. Malgrat això, entre el 1987 i el 1992, va doblar el nombre de passatgers. Mentrestant, en el mateix període, la ciutat va incrementar les places hoteleres en un 59%.
De la mà d’aquelles noves terminals, el 1992 es va disparar el turisme internacional que arribava a Barcelona. Fins al punt que, el 1993, l’Ajuntament va promoure el nou Consorci de Turisme. Una nova indústria que, el 2009, va obligar a la construcció de la moderna terminal 1, mentre l’antiga terminal B, ara terminal 2, quedava per a aerolínies de baix cost.
Edició: Georgina Ferri i Francina Bosch / Disseny: Ricard Marfà / Programació: Idoia Longan, Marc Funollet i Marc Camprodon / Vídeos: Alba Om, Marta Masdeu, Jordi Castellano i Laura Arau