CRÒNICA DE XAVIER THEROS
L'altra Vila Olímpica
CAPÍTOL 5
El març del 1990, les obres de la vila olímpica de la Vall d'Hebron, a tocar de la ronda de Dalt, estaven a punt de finalitzarJULIÁN MARTÍN / EFE
A un nivell semblant al de la mateixa Vila Olímpica del Poblenou, la remodelació del barri de la Vall d’Hebron va ser un dels grans projectes urbanístics, dels que van canviar la fesomia de la ciutat. En el que era una muntanya fins feia molt poques dècades, el Pla Comarcal del 1953 hi havia fet aparèixer grans polígons d’habitatge vertical, sense gaire personalitat. Quan va començar a sonar el seu nom en els plans olímpics, tot just hi acabava d’arribar el metro, l’any 1985. La ciutat coneixia la Vall d’Hebron, quasi exclusivament, per l’hospital. Així doncs, els Jocs Olímpics del 1992 eren una gran oportunitat per modernitzar i centralitzar aquella perifèria.
La Vall d’Hebron era una de les quatre àrees on se celebrarien competicions esportives. I al mateix temps, acolliria la vila dels periodistes, reservada als mitjans de comunicació de tot el planeta que havien confirmat la seva assistència. Molt a prop, al mateix districte d’Horta-Guinardó, ja disposava d’unes instal·lacions d’importància, com eren les del Velòdrom d’Horta, obra dels arquitectes Esteve Bonell i Francesc Rius, inaugurat el 1984, que va acollir el ciclisme en pista durant els Jocs. A més, s’hi va edificar el Centre Municipal de Tenis de la Vall d’Hebron, de l’arquitecte Tonet Sunyer, que va acollir les competicions de tenis. I el Camp Olímpic de Tir amb Arc, de Carme Pinós i Enric Miralles, un equipament que va desaparèixer després de la cita olímpica. Just al costat, encara existeix el Pavelló Municipal d’Esports de la Vall d’Hebron, dels llavors joves arquitectes Enric Sòria i Jordi Garcès, format per dos recintes autònoms: el Palau Municipals d’Esports, amb diverses pistes de bàsquet, handbol i futbol sala, i el Centre Municipal de Pilota, amb tres frontons, on es van poder veure partits de pilota basca, un esport convidat pel COI com a exhibició.
El principal dissenyador de la nova Vall d’Hebron va ser Eduard Bru, que va apostar per una imatge molt avantguardista per al barri, d’estètica pròpia. La gran obra de Bru va ser el Parc de la Vall d’Hebron, que envoltava l’àrea olímpica, amb indrets de gespa artificial groga, o voreres confeccionades amb cautxú reciclat. Dins del parc s’hi va construir una rèplica del Pavelló de la República a l’Exposició de París del 1937, on es pot veure una reproducció del 'Guernica' de Picasso, situat al mateix lloc on era en la mostra francesa. També s’hi troben les estàtues 'Mistos' de Claes Oldenburg, 'Forma i espai' d’Eudald Serra, i 'Digue’m, digue’m, estimat' de Susana Solano. Tres peces que exemplifiquen la important renovació d’escultura pública que hi va haver a tot Barcelona gràcies als Jocs.
Habitatges per als periodistes
A més d’instal·lacions esportives, a l’àrea olímpica de la Vall d’Hebron s’hi va edificar l’anomenada vila dels periodistes, entre el Segon Cinturó de Ronda i els turons del Coll i el Carmel. Aquesta va ser la principal transformació que es va dur a terme en aquest sector de la ciutat, prop de 500 nous apartaments, reservats als informadors dels diferents mitjans acreditats per cobrir els Jocs.
Per a l’ocasió, els enviats van ser allotjats en dues viles diferents, totes dues conformadores de barriades noves, com va ser la vila dels periodistes del barri de Montigalà, a Badalona, i la vila de la Vall d’Hebron. Totes dues formaven part d’un conjunt d’habitatges pensat per acollir un gran volum de forasters, que estava integrat per tres viles olímpiques reservades als esportistes, al Poblenou, Banyoles i la Seu d’Urgell, la vila d’àrbitres i jutges del Parc de Mar, i les dues de periodistes. Unes promocions immobiliàries, primer utilitzades per donar allotjament als milers de visitants que s’esperaven, posteriorment venudes a particulars, i aprofitades per crear nou teixit urbà.
La primera pedra de la vila dels periodistes la va posar l’alcalde Pasqual Maragall l’any 1990. Els arquitectes Carles Ferraté, Josep Maria Cartañá i Robert Suso van dissenyar una sèrie de blocs molt senzills, encarats al Parc de la Vall d’Hebron. Tot i ser una de les transformacions olímpiques menys conegudes, els pisos es van vendre en molt poc temps, cosa que va fer que el nou barri es dotés aviat de serveis. Cent cinquanta d’aquells apartaments van quedar en mans de l’Ajuntament, i van ser venuts a baix preu pel Patronat Municipal de l’Habitatge, en condicions d’habitatge social. Els nous propietaris van començar a rebre les claus dels pisos aquell mateix Nadal del 1992. Com anunciava la promoció en premsa de la nova Vall d’Hebron: “Àrea olímpica, per viure i fruir de Barcelona sense estar-se de res”.
Edició: Georgina Ferri i Francina Bosch / Disseny: Ricard Marfà / Programació: Idoia Longan, Marc Funollet i Marc Camprodon / Vídeos: Alba Om, Marta Masdeu, Jordi Castellano i Laura Arau