Hi va haver errors i ningú se’n va adonar

”

Pere Miró(Manresa, 1957) va ser un dels quatre directors generals dels Jocs, juntament amb Miquel Botella, Marta Sanmiguel i Ferran Duran. Avui és el director general adjunt del Comitè Olímpic Internacional (COI).

Antoni Bassas — Què recorda dels últims dies previs?

Pere Miró — Recordo la teoria de l’Abad de la bola de neu: deia que el punt crític seria quan arribés la cerimònia inaugural. Si anava bé, tot seria fantàstic encara que cometéssim errors. Si realment anava malament, podríem fer-ho tot perfecte els altres dies i seria un desastre igualment. I no es va equivocar. Hi va haver errors i ningú se’n va recordar.

A.B. — Què els feia patir de la cerimònia inaugural?

P.M. — La seguretat. Principalment terrorisme, però també la reivindicació nacionalista catalana. Es va aconseguir un pacte entre tots amb el seny que ens caracteritza. Si sortia bé era bo per a tots: per a Barcelona, per a Catalunya i també per a Espanya. Per tant havíem d’anar junts. La famosa entrada de les banderes es va fer conjunta: van entrar alhora la de Barcelona, la catalana i l’espanyola. Per evitar qualsevol mena de xiulada o acció que hagués pogut trencar la màgia del moment.

A.B. — Les instal·lacions es van acabar a temps?

P.M. — En certs llocs vam anar molt justos. En algun cas els pintors sortien per una porta i els atletes entraven per una altra. Ens va preocupar, i n’hi va haver de més difícils que d’altres. L’hípica va ser de les més complexes que he vist mai. I no parlem ja del canal de la Seu d’Urgell. Va ser modèlica, amb un equip fantàstic, però molt difícil.

El jugador de bàsquet Epi portant la torxa olímpica durant l’últim relleu en l’acte inaugural dels Jocs.EFE

A.B. — Altres crisis?

P.M. — Una de les seus que més problemes ens van suposar va ser la de Banyoles. Al llac hi havia una multitud de complicacions. Una era que es col·locaven els pontons de les embarcacions en una zona amb la qual certs grups locals no estaven d’acord. Ens hi anàvem acostant i no s’arreglava. Un dia em va cridar el Josep Miquel Abad directament per dir-me que estava fins als nassos d’aquell tema. Em va dir que anés a Banyoles i que no tornés fins que ho arreglés. Vaig parlar amb tothom i de mica en mica, i no per la meva intervenció, ho vam anar arreglat.

A.B. — Vostè va seguir la major part dels Jocs tancat al centre principal d’operacions.

P.M. — Sí, al costat del Camp Nou. El segon diumenge després de la inauguració, ja amb una setmana de Jocs, el Pedro Fontana va dir que comencéssim a sortir. Va ser el primer dia que vaig sortir al carrer a veure què passava de veritat. Vaig anar a passejar per l’Anella Olímpica i vaig sentir realment per primera vegada l’ambient olímpic. Després de veure tanta cosa a través dels monitors d’imatges, em va fer realment feliç. La gent estava contenta, era una festa. Barcelona 92 va sortir bé per la gent: hi va haver un engrescament popular que no he vist mai més enlloc.

A.B. — Va rebre alguna petició inesperada?

P.M. — Recordo que un dia de la Vila Olímpica ens van informar que hi havia un atleta africà de marató que estava al llit francament malament. Probablement no podria participar-hi i necessitava un metge. Aquell noi, a qui ningú va controlar, quan va veure el bufet es va passar dos dies menjant sense parar i va agafar una indigestió tan forta que no es va poder recuperar.

A.B. — I l’endemà dels Jocs?

P.M. — Samaranch em va trucar l’endemà mateix per si volia anar a treballar al COI, a Suïssa. Des d’aleshores he estat en 156 països dels 206 del moviment olímpic. Moltes vegades m’han fet la pregunta de quins han sigut els millors Jocs. I jo penso que els de Barcelona han sigut dels millors, juntament amb els de Sydney.

Edició: Georgina Ferri i Francina Bosch / Disseny: Ricard Marfà / Programació: Idoia Longan, Marc Funollet i Marc Camprodon / Vídeos: Alba Om, Marta Masdeu, Jordi Castellano i Laura Arau