La Vila Olímpica, la ciutat jardí nascuda de l’era industrial

 “A la Vila Olímpica no hi ha caliu de barri”. La sentència és d’un veí del barri que el coneix molt bé. Jordi Borja, urbanista, va ser tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona des de l’any 1983 fins al 1995 i viu a la Vila Olímpica des que es va crear el barri, és a dir, des de fa 25 anys. En tot el barri, on viuen 9.261 persones, no hi ha ni una sola peixateria i només queda una carnisseria, la de la María José. “Al matí gairebé no tinc clients... Però em truquen per fer-me encàrrecs i els venen a buscar al vespre, quan surten de treballar”, explica. Al barri hi ha molt pocs comerços. Algun restaurant i poca cosa més. Al matí no es veuen veïns caminant pel carrer. “És que tothom està treballant. Per pagar aquests pisos cal treballar molt i tenir alguna carrera, també”, explica el vigilant d’una illa de cases amb piscina inclosa.

“Els interiors d’illa no haurien de ser tancats, però la veritat és que en aquest barri hi ha molt espai públic”, explica Borja. El problema més important que pateix el barri, segons reconeix, és que “hi ha molt poca densitat”. “A l’hivern, a partir de les cinc de la tarda ja no s’hi veu ningú”, explica Carme González, que va obrir una botiga de roba ara fa vuit mesos. Per ara, la botiga no té gaire activitat, tot i que està en plena avinguda Icària i a pocs metres del carrer Marina, però la Carme confia que a l’estiu s’animi. El gran pol del comerç del barri és el Centre de la Vila, amb cinema en versió original inclòs. Però encara que el centre comercial sembli completament aliè a la vida del barri, també pateix el problema de les persianes abaixades. Tot i que és un barri amb poc caliu, amb zones privatitzades i vigilants de seguretat, la transformació que aquest espai va viure gràcies als Jocs Olímpics és espectacular. Però no va ser gens fàcil. La transformació d’aquesta zona va estar a la corda fluixa i només l’obstinació del govern municipal de l’època, encapçalat per Pasqual Maragall, va poder convèncer tothom que aquesta era la millor opció.

Contra l’Estat i Samaranch

La proposta tenia l’oposició de Joan Antoni Samaranch i del govern de l’Estat i també la d’alguns empresaris que havien previst una altra ubicació per als habitatges dels esportistes i ja havien comprat terrenys esperant fer un bon negoci. Borja recorda que “era una zona marginal, amb barraques, amb indústries abandonades... on havien afusellat la gent en acabar la guerra”. “Per allà passava el canal de Bogatell a cel obert i amb aigües brutes. Era fastigós. Ni els barcelonins trepitjaven aquell barri”, afegeix. I és que el barri no tenia ni clavegueres. “Samaranch ens va arribar a amenaçar de retirar la candidatura però no podia ser un català qui tanqués la porta a Barcelona. A més, pel seu passat franquista, era fràgil”, etziba. La prova de foc va ser durant la visita que van fer els comissaris del Comitè Olímpic tres anys abans dels Jocs per certificar que les obres avançaven correctament i que les instal·lacions esportives complien les condicions: “Sabíem perfectament que no els podíem portar a la Vila Olímpica, de manera que vam decidir ensenyar-los les obres des d’una avioneta. Li vam demanar al pilot que sobrevolés el mar i que quan entrés a la ciutat anés més de pressa, perquè no tinguessin temps de veure allò. Van quedar encantats”. Poc després es creava el barri de la Vila Olímpica. “Ara seria impossible fer el que es va fer amb aquella rapidesa”, reconeix Josep Maria Montaner, arquitecte i actual regidor de Sant Martí, el districte on hi ha la Vila Olímpica. Montaner, a més, va treballar per a l’Institut Municipal per a la Promoció Urbanística durant els Jocs.

Ni un sol pis de protecció

La veu de Montaner és una de les veus crítiques amb la Vila Olímpica. “No es va fer ni un sol habitatge de protecció oficial” del total de 2.200 pisos que es van construir, critica l’arquitecte. Tampoc comparteix que la creació de la Vila Olímpica es fes sense tenir en compte “el respecte pel patrimoni” i denuncia “l’eliminació de gran part de l’arquitectura industrial del barri del Poblenou”. Pel que fa a la transformació que va viure tota la ciutat, recorda que tampoc hi va haver cap aposta “ni pel transport públic ni per criteris de sostenibilitat”. Tot i aquestes crítiques, que es poden consultar en el seu article publicat a l’Arxiu crític model Barcelona 1973-2004, Montaner reconeix que amb el poc temps de què es disposava era gairebé impossible transformar la ciutat i tenir en compte tots aquests criteris que amb els anys ha calgut corregir.

“Ara els processos són molt més lents, ja que cal fer licitacions obertes, parlar amb els veïns...”, continua Montaner. De fet, tal com recorda Borja, des que es va decidir que es faria el barri de la Vila Olímpica fins que es va acabar de fer només van passar dos anys. El projecte el va dirigir el despatx d’Oriol Bohigas, que havia sigut conseller urbanístic de l’Ajuntament de Barcelona. Davant la impossibilitat de fer un concurs públic (el temps no ho permetia), Bohigas va optar per una decisió salomònica: “Per no tenir problemes, va donar els projectes als despatxos que tinguessin algun premi FAD. Ningú va protestar”, recorda Borja.

El resultat final va ser un espai residencial més semblant a una ciutat jardí que no pas a l’urbanisme dels barris de l’entorn. Malgrat això, els habitatges estan ocupats, els espais públics són de primer nivell i es pot afirmar sense por que, 25 anys després, la Vila Olímpica ja és un barri més de Barcelona. Això sí, un barri sense caliu.

Les rondes, la plaça de les Glòries
i l’aposta per l’Eix Besòs

Els Jocs Olímpics van ser l’empenta econòmica que necessitava Barcelona per actualitzar algunes de les seves infraestructures i activar algunes remodelacions. La majoria, des de les rondes fins a l’obertura al mar, feia anys que estaven pensades però no havien pogut desenvolupar-se per falta de diners. Les rondes, necessàries per connectar les diferents instal·lacions olímpiques, són imprescindibles per a la mobilitat de la ciutat però han quedat petites. La falta de vorals, a més, provoca que la senzilla avaria d’un cotxe inutilitzi un carril sencer i generi quilòmetres de cues.

L’ampliació d’aquesta infraestructura no està sobre la taula. La plaça de les Glòries, que volia convertir aquell espai en una de les portes de Barcelona, va ser una altra de les grans construccions dels Jocs però va ser un error. El nus viari va ordenar el trànsit però va quedar obsolet. L’any 2014, 22 anys després de la seva construcció, es va enderrocar. És l’única gran obra dels Jocs Olímpics de la qual no queda ni rastre. A més de les grans infraestructures, els Jocs també van permetre esponjar una part de Ciutat Vella, obrint la rambla del Raval. El procés d’esponjament va continuar durant els anys següents. Malgrat aquesta remodelació al cor de la ciutat, la gran transformació que va viure Barcelona va ser al litoral. A part d’obrir la ciutat al mar, aquella aposta va ser el primer pas per dirigir la ciutat cap a l’Eix Besòs. “Després va venir el 22@, el Fòrum –encara que no va ser una operació reeixida– i Sant Andreu-Sagrera”, explica Jordi Borja. Encara avui, l’Eix Besòs continua sent una aposta municipal.

L’impuls necessari per
al foment de l’esport

Dels 6.728 milions d’euros que es van invertir pels Jocs Olímpics, només un 7,8% es van destinar a instal·lacions esportives. Tot i així, la inversió que va anar a parar al món de l’esport no té precedents. Pavellons, com el de l’Espanya Industrial i el de la Mar Bella; el Port Olímpic (que té 1.200 abonats i que també usen gairebé 6.000 persones no abonades); el Palau Sant Jordi (que s’ha convertit en l’escenari dels grans concerts), i algunes remodelacions, com la del Velòdrom de la Vall d’Hebron, han facilitat als barcelonins la pràctica de l’esport. L’actual comissionat d’Esport de l’Ajuntament de Barcelona, David Escudé, destaca que la grandesa d’aquella inversió és que va servir per fer “equipaments de proximitat” als diferents barris enlloc de grans estadis allunyats de la ciutat. “Aquesta característica ha facilitat molt la pràctica esportiva”, explica Escudé. L’evolució que han tingut tots aquests equipaments ha sigut diferent, i la majoria han sigut capaços d’adaptar-se i actualitzar la seva funcionalitat.

L’alcalde Pasqual Maragall durant les obres de clavegueram a la Vila Olímpica. JULIÁN MARTÍN / EFE

Nens i competicions d’alt nivell

Les piscines Picornell han servit després dels Jocs per organitzar el Mundial de natació, i l’any vinent s’hi celebrarà l’Europeu de waterpolo. Les instal·lacions, i la feina de promoció que ha calgut fer, han posat Barcelona en el mapa de la natació. Però més enllà de les competicions d’alt nivell, els equipaments olímpics han beneficiat els barcelonins. Al pavelló de la Mar Bella, cada any 40.000 alumnes participen en les competicions del Consell de l’Esport Escolar de Barcelona, i 72.000 infants i joves l’usen cada any també durant el programa l’Escola Fa Esport a la Ciutat. “Els pares dels Jocs van saber adaptar els Jocs a la ciutat i no a l’inrevés”, diu Escudé. Si les instal·lacions esportives s’haguessin construït en grans equipaments lluny de la ciutat possiblement no haurien tingut la mateixa sort.

Pilotes al camp de tir

Durant els jocs es va construir un nou camp de tir amb arc a la Vall d’Hebron, que es va sumar al que ja hi havia a Montjuïc. La seva construcció va potenciar la pràctica d’aquest esport. “El tir amb arc va agafar molta força arran dels Jocs”, explica David Pérez, secretari del Club d’Arc de Montjuïc. Però les fletxes no poden competir amb les pilotes de futbol, i el Camp de Tir de la Vall d’Hebron no va sobreviure. L’espai es va acabar transformant en tres camps de futbol, un altre de rugbi i dues pistes de pàdel. Pura adaptació. Els edificis que s’hi van construir durant els Jocs, obra d’Enric Miralles i Carme Pinós, van anar a terra per la construcció del túnel de cua de la línia 5 del metro. De tots els equipaments esportius que es van construir pels Jocs Olímpics, aquest és l’únic que ha passat a millor vida. L’altra gran desaparició és el camp de Sarrià de l’Espanyol, que tot i que no es va construir pels Jocs (era del 1923), va ser una peça clau durant la competició on es van celebrar alguns dels partits de futbol.

Altres ciutats que també han celebrat els Jocs Olímpics no han pogut mantenir les instal·lacions esportives: o bé estan abandonades o bé ja han sigut enderrocades. La ciutat que va organitzar els Jocs Olímpics després de Barcelona, Atlanta, va haver d’enderrocar l’estadi olímpic un any després de la competició per crear-hi un aparcament de 4.000 places. Un altre exemple més recent és l’estadi de voleibol platja d’Atenes 2014, que està completament abandonat.

L’herència catalana dels Jocs:
un país d’esportistes

Les 15 subseus olímpiques també van ser un èxit. A nivell esportiu, en molts d’aquells equipaments encara s’hi continuen entrenant esportistes d’elit, però també són espais utilitzats per amateurs o, fins i tot, per famílies. Molts s’han hagut de repensar, però només un ha hagut de tancar les portes.

Piragües, ràfting, pilotes de bàsquet
i Guns N’ Roses

Guns N’ Roses, Bruce Springsteen i Pitbull han tocat al mateix lloc on l’Escola Baldomer Solà, entre moltes altres, han ballat dansa. En aquest espai, el Pavelló Olímpic de Badalona, és on el Dream Team de Magic Johnson i Michael Jordan va jugar a bàsquet ara fa 25 anys, que avui en dia és el camp del Joventut de Badalona. Els Jocs Olímpics van deixar repartits pel territori camps d’hoquei, de beisbol i fins i tot un Canal Olímpic. En total, es van construir set noves instal·lacions (amb el Pavelló de Badalona inclòs) i se’n van remodelar tres més. De tots els equipaments que van servir per als Jocs Olímpics només l’hípica de Montanyà (Osona) ha quedat en desús. La resta, sobreviuen o, en alguns casos, fins i tot triomfen. Però tots, encara que també s’utilitzin per fer concerts de primer nivell, han continuat desenvolupant la tasca per a la qual van ser creats: fomentar l’esport.

El públic que permet afirmar que els equipaments esportius dels Jocs Olímpics gaudeixen de bona salut són tant els professionals com els amateurs. En alguns casos, com a la Seu d’Urgell, les instal·lacions, a més, han servit per dinamitzar la ciutat. “Com a Barcelona, a la Seu d’Urgell també es va plantejar què havia de passar després dels Jocs Olímpics” i una de les conclusions va ser que “el binomi esport i turisme” podia funcionar, explica Francesc Ganyet, el gerent del Parc del Segre, l’empresa que gestiona l’equipament. “El campió del món s’hi pot estar entrenant de 9 a 10 del matí i a les 10 entra-hi una escola”, diu Ganyet. Els competidors professionals, els alumnes de les escoles i les famílies utilitzen aquest espai per practicar ràfting, piragüisme, BTT i Hydrospeed, entre altres disciplines. “El Parc ni guanya ni perd”, ja que amb els ingressos de les entrades és sostenible. El crèdit que van demanar per construir-lo durant els Jocs es va acabar de pagar el juliol de l’any passat. L’espai, que ara es diu Ràfting Park, també ha donat una empenta al turisme de la zona. “Com a Barcelona, hi ha una Seu d’Urgell anterior als Jocs i una de posterior”, assegura Ganyet, orgullós.

Un grup d’atletes arribant amb la torxa olímpica a Reus, subseu olímpica d’hoquei sobre patins, en el seu recorregut des de Tortosa fins a Tarragona.EFE

L’èxit de les subseus, segons el projecte Barcelona Olímpica que reivindica el llegat dels Jocs, rau “en la bona entesa amb els ajuntaments participants, combinat amb la il·lusió dels ciutadans aficionats als esports acollits en cada subseu”. I és que els Jocs Olímpics van ser capaços d’engrescar els barcelonins i també bona part de la resta del territori.

Castelldefels: El Canal Olímpic,
un model a imitar per altres països

La setmana passada una delegació d’Hongria, un dels països que vol organitzar els Jocs Olímpics del 2024, va anar fins al Canal Olímpic de Castelldefels per prendre’n nota. “Aquestes visites són habituals”, explica Arseni de Palma, director de la instal·lació. “Cada cop és té més en compte el llegat que els Jocs deixaran un cop s’acabin”, explica i, en això, el Canal Olímpic és un model a imitar. Com en el cas del canal del Segre, es tracta d’una instal·lació que utilitzen tant els esportistes professionals com els alumnes de les escoles i les famílies. En total, visiten el canal més de 200.000 persones a l’any. A part de les disciplines olímpiques, també ha calgut adaptar-se als nous temps. Per això el canal té també un Cable Park, un gimnàs i pistes de pàdel. Aquest equipament és autosuficient.

Sant Cugat: El Centre d’Alt Rendiment
ha entrenat el Liverpool

“Nosaltres posem tots els serveis per ajudar els esportistes de diferents disciplines a millorar el rendiment, com les instal·lacions, els metges, fisioterapeutes, nutricionistes o psicòlegs”, explica Ramon Terrassa, director del Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat. Es va decidir construir de seguida que es va saber que els Jocs Olímpics se celebrarien a Barcelona. Va obrir les portes el 1987. En aquest temps ha ajudat esportistes de primer nivell, tot i que el centre, que també funciona com a residència, procura no revelar-ne els noms. Però, entre ells, hi ha passat, entre altres equips, el Liverpool. El centre és exclusiu per a professionals: “La base creix si hi ha referents a dalt. Si hi ha base hi ha cim i al revés”, explica Terrassa.