REPORTATGES

D’icones arquitectòniques, poques

Desenes de despatxos van tenir l’oportunitat de treballar en les obres olímpiques, però l’èxit internacional de Barcelona va venir més pel seu urbanisme que pels edificis arquitectònics

Catalina Serra

Imatge aèria de l’Anella Olímpica, amb l’Estadi Olímpic i el Palau Sant Jordi en primer terme.PERE TORDERA

Barcelona va aconseguir, als anys noranta, un gran prestigi arquitectònic a escala internacional. El tenia, però, més pel seu model urbanístic –per l’èmfasi que va posar en l’espai públic i en l’organització de la ciutat– que no pas per les icones arquitectòniques que es van construir durant els Jocs, la majoria d’un gran nivell però en cap cas de l’impacte del Guggenheim de Bilbao, que sí que va fer canviar la disciplina. Tot i això, la transformació urbana va obligar a convocar molts concursos i va mobilitzar desenes de despatxos d’arquitectura, per la qual cosa són pocs els que es van quedar sense possibilitat de lluïment. A la Vila Olímpica –un projecte amb disseny de MB, el despatx d’Oriol Bohigas– es van repartir el disseny dels diferents blocs entre els arquitectes que havien guanyat un FAD els anys anteriors. L’Anella Olímpica tenia un pla d’ordenació dissenyat per Correa-Milà -autors amb d’altres de la remodelació de l’Estadi–, que es van enfadar molt quan Telefónica va contractar Santiago Catalatrava per fer la seva torre, que trencava, deien, l’orde rigorós del conjunt. També va ser polèmic l’INEFC, de Ricard Bofill, que s’hi va posar d’esquena.

A la ciutat hi havia obres significatives, com el Moll de la Fusta, de Manuel de Solà Morales, autor també amb Rafael Moneo de l’Illa Diagonal. La llista seria llarga, i Llàtzer Moix, a 'La ciudad de los arquitectos', en va donar tots els detalls, però no es pot oblidar l’esclat del disseny, que va ser molt present en mítics bars de copes com el Network o el Velvet, d’Alfredo Arribas. Era la rauxa que faltava a una pedra amb una mica massa de seny.

Torre Calatrava

L’esplanada del davant de l’Estadi Olímpic, amb la torre Calatrava, que va ser molt mal rebuda pels arquitectes barcelonins.FRANCESC MELCION

Santiago Calatrava (1989-1992). Una escultura, un rellotge de sol i, sobretot, una torre de telecomunicacions. Impulsada per Telefónica, que la va finançar, va ser molt mal rebuda pels arquitectes barcelonins. Ara és símbol de l’Anella Olímpica.

Torre de Collserola

La Torre de Collserola és considerada la gran icona arquitectònica i simbòlica dels jocs.FRANCESC MELCION

Norman Foster (1989-1992). És la gran icona, arquitectònica i simbòlica, de l’arquitectura dels Jocs. La torre de telecomunicacions és hipertecnològica i esvelta. Amb els seus 288 d’alçada, és visible des de tot Barcelona i també a l’altre costat de Collserola.

Hotel Arts

L’Hotel Arts i la Torre Mapfre, amb 154 metres, són el símbol de la platja de la Vila Olímpica i del Port Olímpic.MARC ROVIRA

Bruce Graham (SOM) / Frank. O. Ghery (1988-1992). Torre de 154 metres que, amb la seva bessona, la Torre Mapfre, encara és el gratacel més alt de Barcelona. Als baixos l’arquitecte del Guggenheim hi va dissenyar un peix daurat i brillant.

Pavelló Olímpic i Velòdrom

Vista aèria del velòdrom on es van disputar les proves ciclistes, una de les zones més emblemàtiques de l’àrea olímpica de la Vall d’Hebron.Andreu Dalmau / EFE

E. Bonell-F.Rius (1987-1991).  Aquesta instal·lació olímpica de Badalona va acollir els partits del Dream Team. Dissenyat per al bàsquet, els seus arquitectes, autors també del Velòdrom de la Vall d’Hebron, van guanyar aquell 1992 el premi d’arquitectura Mies van der Rohe.

Palau Sant Jordi

La coberta del Palau Sant Jordi fa 136 metres de llarg i 110 d’ample.getty

Arata Isozaki (1985-1990). El més espectacular d’aquest lleuger però compacte i multifuncional pavelló poliesportiu de Montjuïc, construït sobre un antic abocador, es la coberta, amb una volta central de 136 metres de llarg per 110 metres d’ample.

Els edificis culturals van haver d'esperar

Barcelona ciutat cultural, amb les façanes del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba), de l’Auditori i del Teatre Nacional de Catalunya (TNC).GETTY, PERE TORDERA, ARA, CÈLIA ATSET

MNAC — L’encàrrec a Gae Aulenti per remodelar el Palau Nacional s’havia fet el 1985, però el 92 només es va obrir la Sala Oval, i no es va acabar fins al 2004.

Macba — L’encàrrec a Richard Meier perquè dissenyés el museu és del 1986, però el centre, símbol de la remodelació del nord del Raval, no es va inaugurar fins al 1995.

L’Auditori — Amb projecte del 1988, l’auditori concebut per Rafael Moneo a la zona de Glòries tampoc va estar a punts per als Jocs i no es va poder inaugurar fins al 1998.

TNC — Ricard Bofill, que va fer l’aeroport i l’INEFC per als Jocs, va fer el projecte del Teatre Nacional el 1988. Es va inaugurar el 1997.

Edició: Georgina Ferri i Francina Bosch / Disseny: Ricard Marfà / Programació: Idoia Longan, Marc Funollet i Marc Camprodon / Vídeos: Alba Om, Marta Masdeu, Jordi Castellano i Laura Arau