ANTONI BASSAS ENTREVISTA

Ramon Piqué

La Guàrdia Civil em va detenir i torturar dinou dies abans de la inauguració

Ramon Piqué(Montcada i Reixac, 1962) és professor titular de tecnologies de la traducció a la Universitat Autònoma de Barcelona, regidor per la CUP a l’Ajuntament de Sant Cugat i president de l’Associació Memòria Contra la Tortura. Va ser un dels detinguts de l’operació Garzón.

Antoni Bassas — Què feia l’any 92?

Ramon Piqué — Jo formava part de la plataforma Comitè de Solidaritat amb els Països Catalans, que denunciava la situació dels presos independentistes. També estava a l’MDT, Moviment de Defensa de la Terra.

A.B. — Pertanyia a Terra Lliure?

R.P. — No.

A.B. — Aleshores, què li va passar?

R.P. — L’any 92 semblava que tothom estava d’acord amb els Jocs, però no és veritat. Hi havia sectors que els qüestionàvem per l’intent d’espanyolitzar-los (el 89 hi havia hagut una gran xiulada al rei durant la inauguració de l’Estadi) i pel que implicava de construcció d’una megaciutat. En aquell context, el dia 6 de juliol del 92 la Guàrdia Civil em va detenir a Montcada i Reixac, on havia anat a veure els meus pares. Se m’emporten de nit a Manresa, m’acusen de pertànyer a Terra Lliure i m’apliquen la llei antiterrorista. A Manresa em tenen tota la nit lligat en una canonada de la calefacció, ajupit. Cap a les sis del matí, se m’emporten a Madrid, a la direcció general de la Guàrdia Civil, a Tres Cantos. Així que vaig baixar em diuen que ara sabria el que era bo. Ens van portar cap a una cel·la i el primer que vaig fer va ser seure. Es va obrir una espiell de la cel·la i em van cridar que qui m’havia donat permís, que m’estigués dret. Vaig estar dret unes 18 hores, fins que em van posar una bossa de plàstic al cap i em van portar a una cel·la del costat, on em deien que ho expliqués tot. Evidentment, jo no sabia què volien saber. Recordo que em pegaven amb una guia telefònica, perquè em deien que eren milers de persones de Madrid. Anaves caminant i et donaven empentes contra alguna columna, sempre amb la bossa al cap. Intentava respirar i el plàstic se m’enganxava a la boca. Ells en deien “la màquina de parlar”. Al final t’acabes inventant el que volen sentir: que havia quedat amb una persona al bar El Glaciar de la plaça Reial i que la manera de connectar-hi era amb el llibre 'La caza del Octubre Rojo' (que jo mai no havia llegit). Sentia crits en una cel·la i em deien que tots acabaven parlant. Em van fer agafar uns cables elèctrics amb les mans. Al Pep Musté li van posar a la panxa i els van connectar. Amb mi no ho van fer, però psicològicament em vaig ensorrar. Em van portar a la metge forense i em van dir que si li deia res dels cops, seria pitjor. Només mirant la cara d’espant de la metge, em vaig imaginar la meva. Tenia una fractura a l’os de la cara, trencament de timpà i diversos senyals als braços. Vaig explicar-li els cops, però cap dels informes que va fer aquesta dona no van servir per obrir cap investigació. I em van portar davant el jutge instructor, Baltasar Garzón.

A.B. — I què li va dir?

R.P. — Em feia tant de terror tornar a baixar als calabossos que vaig dir-li el relat que m’havia après. Era molt irracional tot. Però, al cap d’un moment, li dic que la resta és mentida perquè m’han fet inventar la declaració i li explico les tortures del soterrani.

A.B. — I què li contesta?

R.P. — Que ja ho explicaria després. Garzón va declarar la meva presó provisional eludible amb fiança.

A.B. — Com el va afectar psicològicament?

R.P. — Uf. Al cap de quatre dies comencem a sortir en llibertat provisional. Vaig anar a un acte a Sabadell per denunciar els fets. Era la primera vegada que en parlava. Després d’allò ja no podia mirar a la cara la gent.

A.B. — [Ramon Piqué s’emociona i no pot continuar parlant.] Vol que parem?

R.P. — Sí, sisplau.

[Parem un moment l’entrevista.]

R.P. — Relatar-ho i compartir-ho és bo. Els agents eren gent jove. Els sentia com parlaven de quedar per anar a sopar mentre eren capaços de fer de botxins. També recordo l’advocada d’ofici, que em va dir: “Claro, si no hicierais lo que hacéis...”

A.B. — Com va viure els 15 dies dels Jocs?

R.P. — Absent. No vaig mirar res. Molts anys després, vaig anar a l’Estadi Olímpic a acompanyar una filla meva a un concert. Per a mi, els Jocs estan vinculats a una experiència brutal. I, en canvi, sents gent voluntària que t’ho explica com una alegria. I és difícil de gestionar. Molt contradictori.

A.B. — Deu haver vist la imatge de l’arquer encenent el peveter amb una fletxa.

R.P. — Ho he vist moltes vegades, però a mi no m’emociona gens. Ja no ho veig amb rancúnia, però em costa veure-hi coses positives. Em costa.

A.B. — Què va fer del 92 al 95?

R.P. — Em vaig dedicar a denunciar-ho, però tothom estava tan content dels Jocs que era com posar aigua al vi. Els responsables eren Corcuera, Vera, Roldán, Garzón... Tots han anat caient com un castell de cartes. El Roldán va dir que mentíem. Vaig entrar en contacte amb Cristians per l’Abolició de la Tortura. Semblava que el cas moriria. Al judici del 95 som condemnats. Denunciem les tortures a la Audiència Nacional i a la sentència demana que es dedueixi testimoni, que vol dir que s’hauria d’haver obert una altra causa d’ofici. I mai es va obrir. I ens condemnen per col·laboració amb banda armada. Mesos després, la mateixa Audiència Nacional que ens condemna demana l’indult per a tots.

A.B. — Per què?

R.P. — Terra Lliure ja s’havia dissolt, no creava alarma social i nosaltres no teníem per què queixar-nos perquè no érem a la presó, i les tortures ens les mengem. Però el 97, dos anys després del judici, gran part dels encausats intentem que s’executi la part de sentència que demanava que es deduís testimoni i s’investiguin les tortures. I ens vam posar en mans del Sebastià Salellas, el pare del Benet. Ho van tornar a arxivar. I en un acte dels molts que fèiem pels pobles, el Pep Musté va dir “Si cal, anirem a Estrasburg”. Era una frase d’impotència, però vam demanar-li al Sebastià Salellas si podíem anar a Estrasburg. L’hi va portar i ens ho van admetre a tràmit, moralment era un reconeixement, però estàvem convençuts que no tiraria endavant. I quan el 2003 ens diuen que hi havia vista oral a Estrasburg no ens ho crèiem. I, a sobre, guanyem.

A.B. — El 2004 el Tribunal Europeu de Drets Humans condemna el Regne d’Espanya per no haver investigat les tortures.

R.P. — Va ser estrany. No érem nosaltres els processats, era l’estat espanyol. El gran argument de l’advocat era que mentíem perquè tota la gent de grups armats té l’obligació de mentir. Un advocat de l’Estat va dir que, amb el trasllat d’una presó a l’altra, els documents es perden. Finalment surt la sentència, que obliga l’Estat a indemnitzar-nos però no a investigar, que hauria sigut el més coherent perquè els fets eren greus. Amnistia Internacional, que ens va ignorar durant molts anys, quan el cas estava guanyat a Estrasburg va venir a parlar per disculpar-se i incorporar el cas als seus dossiers.

A.B. — Com viu aquest 25è aniversari?

R.P. — Em va sobtar que ja haguessin passat 25 anys! I vaig pensar que estaria bé que se’n pogués parlar amb serenor. Els Jocs van ser moltes coses i amb el temps adquireixes una perspectiva crítica necessària. El nostre cas de tortures no és el centre del que va passar, però va ser rellevant i, malauradament, no va ser l’últim. Però el vam aconseguir portar a Estrasburg i guanyar. 

Edició: Georgina Ferri i Francina Bosch / Disseny: Ricard Marfà / Programació: Idoia Longan, Marc Funollet i Marc Camprodon / Vídeos: Alba Om, Marta Masdeu, Jordi Castellano i Laura Arau