ANTONI BASSAS ENTREVISTA

Miquel Botella

Si després del 92 no haguessin vingut el ‘low cost’ i els creuers, l’èxit hauria sigut efímer

Miquel Botella(Barcelona, 1943) havia de tenir al cap tot el que havia de passar als Jocs per tenir-ho planificat. Economista de professió, va ser dels primers a entrar al Comitè Organitzador, de la mà de Josep Miquel Abad, amb qui havia coincidit a la Fira i a l’Ajuntament de Barcelona. Va ser responsable de planificació, de recursos i també d’operacions. Acabats els Jocs, va fundar els Castellers de Sants.

Antoni Bassas — En què consistia la seva feina?

Miquel Botella — El que s’ha de fer en uns Jocs està molt delimitat. Per exemple, quants saltadors hi ha, com s’eliminen... El problema era: perquè al juliol del 1992 hi hagi un saltador que salti, ¿què hem de fer cada dia del 1986, 1987, 1988, 1989, 1990, 1991 i 1992? Aquesta era la meva feina.

A.B. — En què es va inspirar?

M.B. — En el sentit comú. Havia treballat a l’Ajuntament de Barcelona i a la Fira. Havia d’integrar especialistes que en el món normal no col·laboren: metges, enginyers, esportistes, informàtics... La clau de l’èxit va ser integrar la planificació separada que estava fent cada funció en cada seu i instal·lació. No vaig veure res dels Jocs. Vaig estar tancat a la Maternitat, al centre d’operacions.

Vista aèria de la ronda Litoral i de la zona de la Vila Olímpica el 15 de juliol del 1992. S’hi poden observar la Torre Mapfre i l'Hotel Arts, al carrer de la Marina.EFE

A.B. — Havia militat en algun partit polític?

M.B. — Havia sigut militant del PSUC, que era un partidàs. Jo tenia una arrel cristiana, de parròquia, i des de sempre molt del costat dels pobres, que no dels rics. Soc un fill de la menestralia de Sants que va tenir el privilegi d’estudiar. Vaig anar al Col·legi Sant Ignasi, el més car de Barcelona, i no em va despertar cap simpatia el que hi vaig veure. I jo em trobava bé al PSUC. Situem-nos a finals dels anys 60: Concili, Nova Cançó, mort de Franco.... Era un moment utòpic i generós. El PSUC va ser capaç d’aglutinar gent com jo. Per això, durant els anys olímpics vaig tenir una certa crisi personal.

A.B. — De quin tipus, la crisi?

M.B. — Sentia que no podia ser que la feina fos l’únic àmbit de la meva vida. Quinze dies després que s’acabessin els Paralímpics, amb un amic vam fundar una colla castellera a Sants. És una de les millors decisions que he pres a la vida.

A.B. — Què passava? Que havia estat sis anys vivint per treballar?

M.B. — Sí, molt. I patint molt. Allò era molt gros. Mirava sempre de no transmetre patiment sinó mostrar seguretat a l’entorn.

Inici de les obres d’enderroc de l'Estadi de Montjuïc, construït el 1929, per convertir-lo en Estadi Olímpic pels Jocs. La imatge és del 8 de novembre del 1985.ROBERT RAMOS

A.B. — Vostè va conèixer Maragall quan eren estudiants. Com era el jove Maragall?

M.B. — Vam fer classe junts, de professors ajudants del Josep Maria Bricall. Maragall era d’una empatia extraordinària. Un personatge genial. Tenia una gran intuïció i una capacitat de lideratge que portava una mica amagada. Quan el van fer alcalde hi havia dubtes de com aniria.

A.B. — Va tenir molta feina durant els Jocs?

M.B. — No. De fet, jo estava en una taula amb molts telèfons i pantalles múltiples, però els telèfons no sonaven. Només vam tenir l’incident inicial dels xòfers dels autobusos, que entre que alguns no coneixien Barcelona, i que s’acabaven d’obrir les rondes i la senyalització era la que era, es desorientaven. El punt més delicat van ser les setmanes abans.

A.B. — Per què?

M.B. — Les competicions regulars en la majoria d’instal·lacions acabaven dos mesos abans, i s’havia d’entrar i muntar premsa, vestidors, seguretat, i s’havia de fer simultàniament. Hi havia 400 contractistes. Quan es crea una bola de neu d’aquest estil, tothom se sent compromès. I a Barcelona va haver-hi el sentiment que el món ens mirava. I això va fer que tots els incidents es convertissin en anècdotes. Del que no estic content és del desmantellament, que se n’ha parlat poc. Una decisió a la qual vaig donar moltes voltes era l’acomiadament del personal. Abans que els Jocs comencessin, en ple esforç final, havíem d’enviar una carta a cada treballador del COOB dient que la seva feina acabava al cap de tres setmanes.

Barcelonins i turistes coincideixen als xiringuitos de la platja de la Barceloneta, a prop de la Vila Olímpica, el 29 de juliol del 1992.TONI GARRIGA / EFE

A.B. — Per què en 25 anys no ha sortit cap cas de corrupció econòmica en els Jocs de Barcelona?

M.B. — Perquè els que érem allà davant no som ni érem d’aquesta mena. L’estil del que fa una organització està molt marcat per les persones qui hi ha al davant. Qui li digui que els diners els porta el tresorer, com diu el Rajoy, malament.

A.B. — ¿Li han vingut a demanar consell les ciutats candidates?

M.B. — En els últims 25 anys, no han passat tres mesos que no hagi parlat amb alguna ciutat candidata. Et fan una entrevista, generalment a la platja de la Vila Olímpica. I els dic que no s’enganyin. Que si després del 92 no hi hagués hagut vols low cost, creuers, 300 milions de persones viatjant els caps de setmana, i no haguéssim tingut el Gòtic i el Modernisme, ni tres quilòmetres de platja, hauria sigut tot molt efímer. Barcelona ja tenia un potencial. Els hi vaig dir als de Rio, però la part final no la van posar. Volien veure la platja i sentir que els Jocs serien la pera.

Edició: Georgina Ferri i Francina Bosch / Disseny: Ricard Marfà / Programació: Idoia Longan, Marc Funollet i Marc Camprodon / Vídeos: Alba Om, Marta Masdeu, Jordi Castellano i Laura Arau