ANTONI BASSAS ENTREVISTA

Los Manolos

A vegades no donem importància a l’amistat i és creadora, aglutina

Los Manoloscom a grup va començar el 1989 i el 1993 es va dissoldre. Ara s’han tornat a unir per ressuscitar el que va ser la banda sonora dels Jocs. Especialment, les seves versions de l''All my loving', dels Beatles, i l''Amics per sempre', la cançó olímpica amb música d’Andrew Lloyd Webber. A l’entrevista hi participen el Josep Lluís Muñoz, l’Andreu Hernández, el Ramon Grau i el Rogeli Herrero.

Antoni Bassas — Qui us va encarregar que féssiu la versió manolera d''Amics per sempre'?

Los Manolos — Ho va portar tot el tema. Estàvem fent versions i l’himne de les Olimpíades era aquell; era una mica de calaix. És una gran cançó i sonava bé. De seguida va enganxar. Hi ha gent que es pensa que és nostra, i ens fa sentir orgullosos.

A.B. — Quan la vau gravar?

L.M. — Hi ha una llegenda, i la gent pensa que la vam tocar el dia de la cloenda dels Jocs. Ho hem estat recordant i la vam gravar entre el final dels Jocs Olímpics i els Paralímpics. La vam tocar en directe a la cloenda dels Paralímpics.

Actuació de Los Manolos a la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics.EFE

A.B. — Que quedi clar. ¿Vau participar o no a la cloenda dels Jocs Olímpics?

L.M. — Érem nosaltres, sí. Més joves, amb més cabells. Però no es va tocar mai 'Amics per sempre'. Es va tocar un 'medley', en què cantaven el Peret, Los Amaya i nosaltres, on hi havia 'All my loving', 'Una aventura', 'El meu avi', 'Vete' i, al final, 'La hechicera', que era la cançó oficial de la cloenda dels Jocs de Barcelona.

A.B. — Estàveu gaire nerviosos?

L.M. — Es va fer una producció germànica. Era tot fantàstic. Supermil·limetrat. Estàvem als vestidors i senties que hi havia un ambient a fora molt bo. Vam pujar amb un ascensor a la zona on hi havia el peveter. Vam sortir i se sentia com un circ romà. Però just quan estàvem a punt de sortir, vam veure que els atletes eren sobre l’escenari.

A.B. — Expliqueu-me això dels atletes.

L.M. — Sortia el Peret sol, primer ell. I nosaltres no el vèiem. Se l’havien menjat, i això no ho havia previst ni calculat ningú. Ens van dir que anéssim tots a l’esglaó de ciment perquè no passés una desgràcia. La nostra sensació durant un moment va ser que se n’havia anat tot a la merda. No podies deixar de cantar perquè era 'Playback'. Però quan ho veus amb el temps, el que ha quedat és la imatge de comunió, de bon rotllo, de festa.

El Cobi marxa cap al cel i s'acomiada de Barcelona en la cerimònia de clausura.GETTY

A.B. — El Constantino va arribar a dir: “Atletes, baixin de l’escenari”.

L.M. — I per això el nostre nou disc es diu 'Los Manolos, pugin a l’escenari'. La gira comença el dia 30.

A.B. — Quina repercussió professional va tenir això?

L.M. — Personal, molt bona. Vam ser molt afortunats de poder posar la banda sonora a un moviment que queda en l’imaginari col·lectiu de la nostra generació. Això és impagable. A nivell de repercussió del grup, no va ser tan gran. La notem més ara. Tothom s’enrecorda del grup com si fos ahir. I que després de 25 anys ens hàgim retrobat i que sembli que hagin passat 24 hores vol dir molt del poder de l’amistat i de la bona sintonia que hi ha i que hi havia. A vegades no donem importància a l’amistat, i és creadora. Aglutina.

Edició: Georgina Ferri i Francina Bosch / Disseny: Ricard Marfà / Programació: Idoia Longan, Marc Funollet i Marc Camprodon / Vídeos: Alba Om, Marta Masdeu, Jordi Castellano i Laura Arau