ANTONI BASSAS ENTREVISTA

Josep Maria Casanovas

O seríem reconeguts per sempre més o hauríem de marxar de Barcelona

Josep Maria Casanovas(Barcelona, 1947) és periodista esportiu i coneixia a fons els Jocs perquè ja n’havia informat des de Munic 72. El diari 'Sport', del qual era fundador i editor, va optar al disseny de les cerimònies olímpiques en col·laboració amb el publicista Lluís Bassat. Aquell concurs no va tenir un guanyador únic sinó que es va forçar la sinergia entre els dos finalistes: Bassat-Sport i Pepo Sol - Ovideo.

Antoni Bassas — Què hi ha de cada un en la cerimònia?

Josep Maria Casanovas — Crec que en la part artística, pel que fa al concepte creatiu, inicialment hi havia molt de Bigas Luna. Després va plegar i va entrar Manuel Huerga. Tenien clar que havien de participar-hi grups emergents d’aquí, i per això La Fura dels Baus i Comediants hi van tenir protagonisme. El Lluís Bassat hi va donar el caràcter de ser un espot que veurien 400 milions de persones i que havia d’oferir una imatge impactant de Barcelona. I jo vaig vetllar perquè la litúrgia esportiva i la tradició hi tinguessin el seu pes, que l’espectacle no es mengés res. Ni l’encesa del peveter, ni les banderes, ni els discursos. I crec que vam fer un molt bon equip. Vam estar treballant tres anys que van ser molt durs. Teníem només dues sortides: o seríem reconeguts per sempre més o hauríem de marxar de Barcelona. O blanc o negre. O sortia bé o sortia malament.

A.B. — Va haver-hi resistència per la fletxa?

J.M.C. — Molta. Al principi al COI rebutjaven la idea. I quan vam dir que el millor era l’Antonio Rebollo deien que no podia ser, que un paralímpic no podia inaugurar els Jocs Olímpics. Vam haver de garantir que, passés el que passés, la fletxa encendria el peveter.

Imatge de la cerimònia inaugural, del moment en què la torxa olímpica és llançada cap al peveter i s’encén.Peter Read Miller / Getty

A.B. — ¿La idea de la bandera olímpica cobrint els 8.000 atletes que hi havia a la pista va ser teva?

J.M.C. — Sí, i el Samaranch se’n va enamorar. Era una bandera que havia de córrer per uns rails perquè pogués cobrir tothom i quedar estesa sense cap arruga. No vam poder assajar mai en plenes condicions. 48 hores abans, a l’assaig general, teníem només 2.500 persones. Eren moltes, però no eren les 8.000 que hi hauria i la velocitat d’extensió de la bander a no va ser la mateixa. Va ser en directe i va quedar fantàstic. Això sí, vam parlar amb els caps de delegació perquè diguessin als atletes que ho fessin ràpid, que no busquessin cap protagonisme. Com que tothom va amb la bandereta per saludar la seva família, ens feia por que en sortís un i no volgués jugar a això. Vam treballar molt les delegacions, i la nostra sorpresa va ser que es va desenvolupar tot molt bé i es va estirar la bandera molt més ràpid del que pensàvem.

A.B. — Quan tenies un problema i només t’ho podia solucionar el que manava, ¿pensaves en l’Abad, en el Samaranch, en el Maragall...?

J.M.C. — Hi havia un director de cerimònies que era el Josep Roca, però qui manava de debò era el Josep Miquel Abad. Recordo una vegada que fèiem presentacions a les televisions estrangeres, i amb els danesos vam anar a dinar a la Barceloneta. Tot perfecte, però al cap de 15 dies em va trucar la secretària de l’Abad dient que em volia veure. Vaig anar-hi i tenia la factura del restaurant. Havíem menjat gambes, i va dir que coses fora de la carta no es pagaven. Aquest control hi havia! Ara riem molt, però em van cridar per això! L’Abad manava de veritat, i manava bé.

A.B. — Quin era el punt més crític de la cerimònia?

J.M.C. — El moment de l’arquer. Era a un terç de la cerimònia. Si funcionava, la festa i els discursos anirien bé. Sempre hi havia el neguit que les pulsacions del Rebollo el traïssin en aquell moment. Quan va passar la fletxa per sobre vam respirar tots, va ser el moment màgic. Jo era a la cabina de realització i ens vam treure un pes de sobre.

A.B. — Hi havia un munt de camions de realització.

J.M.C. — Sí, però enviaven la imatge a un de centralitzat. I la realització la va fer el Ramón Díez, de TVE.

A.B. — Què et va passar quan es van acabar?

J.M.C. — Em va agafar una crisi d’estrès, per primera vegada. Quan van acabar els Jocs vaig anar a Menorca, tenia 15 dies perquè venia la cerimònia dels Paralímpics, i quan portava cinc o sis dies amb una sensació de buidor, em van trucar i em van dir que havia d’anar a Barcelona perquè els Paralímpics necessitaven el nostre escalf. I al cap d’una setmana tornava a ser aquí. Va ser molt dur. Em va coincidir que era l’any que el Grup Zeta va comprar l''Sport', i jo a més portava el diari.

A.B. — Vas tenir com una depressió postpart?

J.M.C. — Quan el Pep va dir que s’havia buidat vaig recordar el que havia notat aleshores. Soc un tipus molt positiu i entusiasta, i he pencat moltes hores. I m’asseia a la terrassa, mirava el mar i em preguntaven si estava bé. M’havia buidat.

A.B. — Per a la gent de la vostra generació no només era important que els Jocs vinguessin a Barcelona sinó que deixessin una empremta.Sempre dic que hem sigut una generació privilegiada. De gent de l’esport, que hagin tingut la sort de viure en la seva plenitud professional uns Jocs Olímpics a casa seva, n’hi ha molt poca.

Edició: Georgina Ferri i Francina Bosch / Disseny: Ricard Marfà / Programació: Idoia Longan, Marc Funollet i Marc Camprodon / Vídeos: Alba Om, Marta Masdeu, Jordi Castellano i Laura Arau