Vam tenir bastantes reunions amb Pujol sobre la campanya Freedom for Catalonia, a Palau i a fora

”

Joaquim Forn(Barcelona, 1964). Advocat. Actualment és conseller d'Interior. Durant els Jocs va organitzar la campanya Freedom for Catalonia.

Antoni Bassas — Què va fer vostè el 1992?

Joaquim Forn — Ja havia acabat els estudis, treballava en un bufet d’advocats i era un dels membres d’Acció Olímpica, des d’on vam impulsar la campanya Freedom for Catalonia. El grup havia nascut el 1989 amb un altre nom, una setmana abans dels mundials d’atletisme de Barcelona. Vam pensar que seria una bona ocasió per internacionalitzar el fet català. Ho vam fer a corre-cuita, però va tenir una gran repercussió. Al grup hi havia Marc Puig, Toni Rovira, Albert Giménez, Marc Prenafeta, Jordi Pujol fill...

A.B. — Quin paper va jugar-hi el president Pujol?

J.F. — N’estava molt informat, volia conèixer tot el que fèiem, i vam tenir bastantes reunions a hores intempestives. A Palau i a fora.

A.B. — El 1989 la xiulada al rei en la reinauguració de l’estadi va portar la Generalitat a fer una nota d’adhesió a la Corona.

J.F. — No vam organitzar en cap moment una xiulada al rei. Ell va arribar una hora i mitja tard. Plovia molt i l’ambient estava caldejat. La policia s’havia dedicat a esquinçar totes les banderes catalanes, ja no estelades. Vam intentar entrar una senyera molt gran i no ens van deixar. Vam entrar unes pancartes retallades que portàvem amagades al cos, i les vam poder desplegar. Si tot hagués començat amb normalitat i puntualitat, la xiulada no s’hauria produït. Va ser totalment espontània.

A.B. — Quin va ser l’objectiu, el 92?

J.F. — Contràriament al que pensaven alguns moviments minoritaris, vam veure que els Jocs eren una cosa positiva acceptada per una gran majoria de la població de Catalunya, i que en tot cas podien servir per internacionalitzar el fet nacional català. Volíem que es veiés que Catalunya era una nació sense estat. Vam trobar aixopluc en Òmnium i vam col·laborar puntualment amb la Crida a la Solidaritat.

A.B. — Vostès eren convergents.

J.F. — No. Hi havia un nucli que ho era, però quan vam créixer es va diluir. No ens interessava anar amb una etiqueta de partit. Si no, no hauria sigut transversal ni reeixit. Era una cosa de país, això ho teníem molt clar.

A.B. — Quina va ser la seva relació amb el COI?

J.F. — Poca. Amb el president d’aleshores d’Òmnium, Josep Millàs, van aconseguir concertar una entrevista a Lausana amb Samaranch, però a última hora es va suspendre.

A.B. — I amb l’Ajuntament?

J.F. — Inicialment van ser refractaris a fer cap concessió. Ho ridiculitzaven. Per contrarestar la nostra campanya de posar senyeres als balcons, van pagar anuncis que convidaven a posar tot tipus de banderes. Fins i tot van distribuir la bandera falsa de Barcelona, amb l’escut de sant Jordi i només dues barres. Recordo una reunió amb Enric Truñó d’absolut menyspreu. Érem joves i ens deien que no sabíem de què anava el món. Que érem d’un país i no teníem dret a sortir amb els nostres símbols i la nostra llengua. Sorprenent.

A.B. — A la cerimònia inaugural no van fer res.

J.F. — Pujol ens va dir que decidíssim nosaltres. I vam decidir no fer res. La por era que ens posessin l’etiqueta de voler-nos carregar els Jocs, i no era així. Però sense la nostra mobilització el català no hi hauria sigut present.

A.B. — Quin és el seu balanç dels Jocs?

J.F. — Van fer veure a molta gent que podíem pensar en gran, sense complexos. Tant Barcelona com Catalunya. Érem una capital d’un país i ens volíem projectar com a tal. I això havia de ser l’aspiració com a catalans i barcelonins.

Edició: Georgina Ferri i Francina Bosch / Disseny: Ricard Marfà / Programació: Idoia Longan, Marc Funollet i Marc Camprodon / Vídeos: Alba Om, Marta Masdeu, Jordi Castellano i Laura Arau