ANTONI BASSAS ENTREVISTA

Carles Sans

Quan la creativitat mediterrània es posa en marxa, és imparable

Carles Sans(Badalona, 1925) és actor i humorista, membre fundador del Tricicle juntament amb Joan Gràcia i Paco Mir. El seu gag corrent la marxa atlètica va obrir amb rialles la cerimònia de cloenda dels Jocs Olímpics.

Antoni Bassas — Qui eren el Tricicle l’any 92 perquè els vinguessin a buscar per a la cerimònia? 

Carles Sans — El 92 ja érem un grup d’èxit notable. Vam ser convocats per una de les candidatures d’aquell moment, la que portava Ovideo, i després hi va haver la coalició amb Bassat-Sport. Es va crear un grup fantàstic de gent.

El Tricicle en la paròdia que van fer sobre la marxa atlètica durant la cerimònia de clausura dels Jocs.EFE

A.B. — ¿Però vostès van anar només a parlar d’allò seu, o van donar idees per a la cerimònia?

C.S. — A nosaltres, des d’Ovideo, se’ns va incloure com a portadors d’idees. Allà vam començar a fer propostes. Es va fer una barreja del que proposàvem nosaltres, el Bigas Luna, Ovideo i Bassat. A nosaltres, pel que fa a la nostra participació puntual, se’ns va deixar treballar molt bé, amb absoluta llibertat. Ho recordo tot com un núvol meravellós. Amb molta por. La nostra participació va ser una petició del mateix Samaranch, que era un gran fan nostre.

A.B. — ¿La idea era que el Tricicle actués a la inauguració o a la cloenda?

C.S. — Inicialment era per a la inauguració. Però els feia por, perquè mai hi havia hagut humor en cap de les dues cerimònies. Sempre havien sigut coses molt metafòriques, molt visuals. Però mai ningú havia apostat per l’humor, segurament perquè a vegades no viatja bé. Depenent de les cultures, algunes coses fan riure i d’altres no. I es considerava que el nostre sí. De fet, estava comprovat, havíem viatjat a l’estranger i funcionàvem. Al final ens van dir que potser millor que fos a la cloenda. Era complicat trobar una idea i se’ns va acudir la volta amb marxa atlètica perseguits pel gran grup, que ens volia atrapar i els posàvem obstacles. Va funcionar molt bé. Vam distribuir una sèrie de gags per tot l’estadi. N’hi havia un que als del COI els feia por: quan ens aturàvem a la llotja on hi havia el rei, fèiem una reverència gairebé medieval. Pensaven que es podia malinterpretar. Quan va arribar el moment, vam fer la primera, i hi ha un pla del rei rient. I és com a les pel·lícules, riu el rei i riu tothom. I llavors ja relaxament.

A.B. — Quan va acabar el seu paper, què van fer?

C.S. — Jo me’n vaig anar a les grades amb la meva dona, que era allà. Ens vam casar aquell any. I vaig acabar de veure la cerimònia com un més. Absolutament relaxat i gaudint d’aquell dia.

A.B. — A la narració que fa Olga Viza a TVE, diu que per primera vegada s’introduiria l’humor en una cerimònia. Després no ha aparegut gairebé mai, excepte el 2012 amb el Mr. Bean.

C.S. — Exactament. De fet, havíem treballat una vegada amb el Rowan Atkinson, en un festival al Canadà. Ens havien arribat a comparar. No ens queixem de com ens ha anat, però sempre he dit que si nosaltres haguéssim sigut britànics en lloc de catalans ens hauria anat a la britànica, encara millor.

A.B. — Pot recordar l’esperit del 92? Estem dient a les noves generacions que vam viure un moment extraordinari, que hi havia una eufòria de viure. Com ho recorda?

C.S. — Eufòria. Sensació de tots a l’una. Un moment de molta creativitat, de moltes ganes de fer coses i de llibertat per fer-les. Tot aquest agrupament de voluntaris que van sortir del no res disposats a fer que tot sortís bé. Quan s’acumula energia en una quantitat tan gran és impossible que surti malament. Sembla xovinisme, però que van ser uns Jocs que van marcar un abans i després, crec que és claríssim. Va ser així.

Un altre dels moments de la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics que va comptar amb la participació del Tricicle.EFE

A.B. — Això que deia de la concentració del talent artístic de l’època, el “Dissenyes o treballes” que es deia a finals dels 80... El Cobi, el mateix peveter o la torre Foster. Hi havia una certa explosió del bon gust o del disseny.

C.S. — Sí. Crec que és el moment més àlgid, que justificava que es digués que per aquí entrava la modernitat. Entrava Europa. Hi havia una gran diferència entre Catalunya i la resta de l’Estat, precisament perquè hi havia molt d’interès a modernitzar-se. I el Cobi, per exemple, en va ser una mostra. En el seu moment va ser polèmic. Recordo que ara a tothom li sembla bé, però aquell gos estrany i mal dibuixat era una aposta valenta. Com ho van ser moltes de les que es van fer en aquell moment. Crec que hem d’estar molt orgullosos d’aquells Jocs. Van anar molt per sobre d’altres països que ens haurien pogut superar en tecnologia, diners... En altres Jocs s’han vist coses magnífiques. Però quan la creativitat mediterrània es posa en marxa, és imparable. I allà hi havia molta mediterraneïtat.

A.B. — Els va canviar la vida la cerimònia?

C.S. — Gens. Un pensa que el veuran milions de persones i li plouran els contractes, i no. Crec que vam quedar immersos dins d’un acte en què, encara que aquí la gent sabia molt bé qui érem, no ens va suposar una projecció com a grup a nivell internacional.

Edició: Georgina Ferri i Francina Bosch / Disseny: Ricard Marfà / Programació: Idoia Longan, Marc Funollet i Marc Camprodon / Vídeos: Alba Om, Marta Masdeu, Jordi Castellano i Laura Arau