CRÒNICA DE XAVIER THEROS

Quan Barcelona estava fora del mapa

CAPÍTOL 1

La Barceloneta a finals dels anys vuitanta, amb els xiringuitos sobre la platja poc abans que els demolissin.Pepe Encinas

La Barcelona anterior als Jocs Olímpics era una ciutat petita i barata, amb un gran mercat immobiliari de lloguer, on era habitual que la gent jove s’emancipés sense gaires dificultats, malgrat que als primers 80 ja havia conegut l’atur i la crisi econòmica. Arrossegava una imatge bruta i deixada, de metròpoli a mig fer, amb greus problemes de circulació i de transport públic.

El centre, que no havia rebut inversions en dècades, era marginal i obscur, estava ple de pensions i de carrers per on costava caminar. De nit, les façanes estaven colgades d’anuncis lluminosos, en una fosforescència contínua. I la Rambla no dormia mai, amb els quioscos sempre oberts, venent diaris i llibres.

Més enllà, la ciutat presentava un litoral colgat de construccions portuàries, que impedien físicament l’accés al mar. Barrejant tipisme i activitat mercantil, la costa estava segrestada per magatzems, tallers, cases de bany i restaurants a peu de sorra. Un Aquàrium tronat i l’escullera –encara accessible des de la Barceloneta–, amb els seus blocs de formigó i les plataformes de fusta dels pescadors amb canya, era el gran passeig marítim per als barcelonins, no n’hi havia d’altre. Als matins hi anava la mainada, amb un cranc viu penjant d’un cordill; i de nit, les parelles hi aparcaven amb el 600.

En aquella Barcelona encara hi quedaven barraques, i polígons d’apartaments d’època franquista, fets per acollir l’emigració andalusa, en suburbis on la gent del centre mai havia estat. Llocs fins on no arribava l’autobús, sense serveis, i on abundaven els solars buits.

Una barraca sota el sol a tocar de l’Estadi de Montjuïc.Pepe Encinas

La feina dels primers ajuntaments democràtics va ser respondre a aquestes mancances, a vegades en confrontació, i altres en col·laboració, amb les potents associacions de veïns d’aquella època. Així, es van urbanitzar barris, on abans només hi havia habitatges, cosa que va enfortir la seva identitat local, portant-hi el metro i l’autobús, posant-hi semàfors i revaloritzant el seu patrimoni històric. Amb aquesta intervenció es van crear serveis i zones verdes, i es va dissenyar una valuosa xarxa de biblioteques i centres cívics, que va ser la gran iniciativa d’aquell procés. La ciutat es va acostar als seus marges, els va recentralitzar, i va expandir la idea de territori que tenien els barcelonins.

Una de les preocupacions d’aquells anys era la projecció a l’exterior, fer aparèixer la ciutat als mapes. Quan, cíclicament, Barcelona quedava buida, cada agost, sempre hi havia qui es preguntava per què els turistes no ens visitaven. Amb l’expressa voluntat de canviar la seva imatge grisa, es va activar la famosa campanya institucional Barcelona, posa’t guapa, dirigida inicialment per Ferran Ferrer Viana, dins del Programa de Mesures per a la Protecció i Millora del Paisatge Urbà, que va permetre rehabilitar un terç dels edificis de la ciutat, netejar moltes façanes i dignificar aquelles parets mitgeres al descobert que presentava el paisatge barceloní. Aquesta campanya va ser un dels programes municipals més llargs i exitosos: va començar a finals del 1985 i es va allargar fins al 2009.

Les iniciatives municipals d’aquella primera meitat dels anys vuitanta eren solucions equivalents a les possibilitats de la mateixa ciutat, que somiava a ser una candidata olímpica en bona posició. Quan finalment es va saber que seria la seu dels Jocs Olímpics del 1992, més que una modificació en els objectius, es va produir un canvi de mida i de proporcions. El que fins llavors eren intervencions d’emergència, ara eren grans transformacions que afectaven barris sencers, que canviaven la circulació rodada, obrien la ciutat al mar i li donaven nova imatge. Com escriu Alessandro Scarnato a Barcelona supermodelo: “A les portes dels Jocs Olímpics, Barcelona s’havia convertit en l’obra més gran d’Europa”.

En història, és ben sabut que la solució d’avui serà el problema de demà. Barcelona necessitava obrir-se a l’exterior, captar inversions i diversificar la seva economia, en un moment que la ciutat industrial que havia sigut ja no era viable. I tenia experiència fent-ho, gràcies a esdeveniments com una exposició universal, o un congrés eucarístic. Sigui quina sigui la lectura que es pugui fer d’aquells anys, la ciutat es volia modernitzar. Aquell va ser un rentat a fons, d’essència i de presència, que la va posar de cop al mapa. I també l’inici del seu imparable encariment, de la gentrificació dels barris i d’un turisme massificat que ens va detectar com un destí interessant a partir dels Jocs Olímpics.

Edició: Georgina Ferri i Francina Bosch / Disseny: Ricard Marfà / Programació: Idoia Longan, Marc Funollet i Marc Camprodon / Vídeos: Alba Om, Marta Masdeu, Jordi Castellano i Laura Arau