CRÒNICA DE XAVIER THEROS

La Icària desapareguda

CAPÍTOL 3

Vista aèria des de la Torre Mapfre amb l'Hotel Arts en primer terme. A l'esquerra, part de la Vila Olímpica.XAVIER BERTRAL

La Vila Olímpica del Poblenou va ser el projecte més polèmic de tots els que es van dur a terme durant els Jocs Olímpics. I el que va generar un grau més alt de preocupació, tant per la futura conservació del patrimoni urbà en general, com pel patrimoni industrial en concret. El motiu va ser el tractament que es va donar a una de les zones amb més concentració de fàbriques i magatzems de la ciutat, que van ser enrunats sense cap mirament, deixant de banda consideracions històriques o patrimonials.

A aquest sector del Poblenou se’l va tractar com si fos un solar buit, sobre el qual es podia construir sense respectar el que hi havia abans. Es va fer de la Vila Olímpica un barri sense referents, com a resultat d’una mena d’urbanisme amnèsic, que es va endur construccions fabrils, edificis residencials i petites empreses, que ocupaven l’antic barri d’Icària.

Molt sovint, aquestes obres s’han comparat amb l’obertura de la Via Laietana, pel que va significar com a triomf de la piqueta. La ciutat ja venia d’una llarga tradició de destrucció de recintes industrials, sobretot gràcies al pla de la Ribera, en la dècada del 1960, que ja havia afectat aquest tram del litoral, entre el port i la desembocadura del Besòs. Un lloc on s’havia pensat inicialment la construcció de les residències per als atletes va ser el Baix Llobregat. Però finalment es va imposar l’opció d’Icària, per la seva marginalitat, i alhora per la seva proximitat al centre.

La urbanització va ser encarregada a un equip d’arquitectes format per Oriol Bohigas, David Mackay, Josep Martorell i Albert Puigdomènech, que van dissenyar un barri residencial amb carrers amples i zones enjardinades. S’actuava de zero, dibuixant una xarxa d’edificis i carrers fets de nou. Així van desaparèixer espais tan emblemàtics com els Crèdits i Docks d’Elies Rogent, els Tallers Ferroviaris del Poblenou, la Catalana de Gas, l’antiga fàbrica Rocamora (després Ford, i més tard Motor Ibérica), o la farinera Folch, de la qual només ha sobreviscut la xemeneia, als actuals Jardins d’Atlanta.

Al seu lloc va sorgir la Vila i el Port Olímpic, entre les platges de la Barceloneta i les de Nova Icària, on se situen dos dels edificis més emblemàtics de l’urbanisme d’aquells anys, com l’Hotel Arts de Bruce Graham i la Torre Mapfre d’Íñigo Ortiz i Enrique de León. Dos gratacels de 44 plantes que van canviar l''skyline' de la ciutat, amb l’estàtua 'Peix d’or' de l’arquitecte canadenc Frank Gehry al davant. Un indret molt visitat pels turistes, gràcies a la seva proximitat al mar i als seus restaurants i locals d’oci nocturn.

Així era la sortida del col·lector d’aigües residuals a platja de la Mar Bella l’agost del 1989. Avui s’hi banyen milers de barcelonins i turistes.Robert Ramos

A part dels blocs d’apartaments i les edificacions singulars del barri, la Vila Olímpica va destacar pel conjunt dels Parcs del Litoral, una successió d’espais verds que segueixen la línia de la costa.

Parcs i escultures

El Parc de les Cascades, tallat en dos pel carrer Ramon Trias Fargas, i que dona entrada a la barriada, compta amb les escultures 'David i Goliat', d’Antoni Llena, o 'El poder de la paraula', d’Auke de Vries. Al Parc de Carles I, travessat per diversos carrers, i amb forma de grill de taronja, hi ha l’escultura 'El cul', d’Eduardo Úrculo. El Parc del Port Olímpic conté diversos monuments, com el dedicat a la inauguració de la Vila Olímpica, amb una escultura del Cobi dissenyada per Xavier Mariscal, o l’estàtua titulada 'Marc', de Robert Llimós. El Parc del Poblenou, de Manuel Ruisánchez i Xavier Vendrell, inclou diverses restes de l''Ashraf II', un vaixell libanès naufragat. També destaquen les escultures 'Aquari-Piscis-Tauro', d’Antoni Roselló. O el Parc de la Nova Icària, amb la plaça dels Campions, una iniciativa del diari 'El Mundo Deportivo', que pretenia conservar la petja de les grans estrelles de l’esport com si es tractés del Passeig de la Fama a Hollywood. Pocs anys més tard, les 250 plaques metàl·liques, amb els motllos de les mans dels atletes, van ser robades pels lladres de coure. També s’hi troben les platges de la Nova Icària, un dels espais costaners recuperats per a la ciutadania.

Tot i viure uns anys d’abandonament, amb poc comerç i escassa vida al carrer, la Vila Olímpica s’ha transformat finalment en un barri més de la ciutat, dotat amb molts espais oberts i al costat del mar.

No obstant, la manera com va ser edificat va servir d’alarma per a projectes urbanístics posteriors, com el Fòrum de les Cultures del 2004 o el barri del 22@, que es van trobar amb més resistències veïnals. Com un senyal d’avís per a futures intervencions, la preocupació pel patrimoni industrial de Barcelona va començar amb aquest projecte.

Edició: Georgina Ferri i Francina Bosch / Disseny: Ricard Marfà / Programació: Idoia Longan, Marc Funollet i Marc Camprodon / Vídeos: Alba Om, Marta Masdeu, Jordi Castellano i Laura Arau