Espais Víctor Català

Daniel Romaní

20/09/2020

“N o es visita”, em diu en Gabriel Maragall, guia del Museu de l’Escala, barceloní instal·lat a l’Escala des de fa molts anys, quan contacto amb ell per demanar-li si em vol acompanyar a la casa on va viure Víctor Català. “Hi viu la família de l’escriptora”, m’explica. No soc de decebre’m a la primera: a l’Escala s’hi troben altres espais relacionats amb Víctor Català i decideixo anar-hi. De seguida confirmaré que valia la pena: en aquest poble empordanès hi ha unes quantes cases relacionades amb aquesta escriptora, que narrava excel·lentment la part més fosca de l’ànima humana, i les injustícies, per rebel·lar-s’hi. Ella ho era, de rebel, i solia navegar contra corrent. De petita li agradava anar descalça, com les filles dels pescadors; de més gran no es va casar, va ser una dona lliure.
“¿Anem a veure la seva casa pairal per fora?”, proposo a en Gabriel després de saludar-nos. “I tant!”, em respon en Gabri (així l’anomenen els amics). Em diu que la casa de Víctor Català –on va néixer, viure i morir– no ha canviat des que el seu pare va fer-la més senyorial, unint en una sola balconada els tres balcons del primer pis, i afegint balcons al segon. Tan sols ha canviat el nom del carrer on es troba: es deia Major i ara es diu Enric Serra.

A quatre passos de la casa hi ha l’església. Em sorprèn la seva grandària. L’explicació és senzilla: construïda a l’època de l’esplendor del comerç del corall, estava pensada perquè tot el poble hi cabés. Víctor Català va escriure sobre el rellotge de l’església, que no anava mai bé. El manyà que havia d’arreglar-lo s’oblidava la cinta mètrica i prenia les mides amb les mans d’allò que havia de reparar. El manyà anava pel carrer amb les mans obertes, amb la mida que havia pres. Víctor Català deia que li feia molta companyia, aquell rellotge que no feia la seva funció. Ella, esclar, no tenia horaris: escrivia fins ben entrada la matinada.

Un pseudònom per evitar l'escàndol

“¿Se sap per què Caterina Albert va triar el pseudònim de Víctor Català?”, pregunto a en Gabriel. “És el nom del protagonista d’una de les novel·les que estava escrivint, que no va acabar. Va triar un pseudònim masculí després que el seu monòleg teatral La infanticida fos motiu d’escàndol: no va ser gens ben vist que una dona escrivís d’aquest tema. Però abans ja havia utilitzat un nom masculí: havia publicat poemes a L’Esquella de la Torratxa amb el pseudònim de Virgili Alacseal, em diu en Gabriel. “¿I se sap per què va escollir aquest pseudònim?”, li pregunto. “Virgili és un gran poeta romà. Ella tenia les ruïnes greco-romanes d’Empúries ben a prop”, em respon. “I Alacseal?” “També li era proper... ¿Sabries dir-me per què?”, em repta. “Ostres, no hi caic”. “Fixa-t’hi, és el nom de La Escala invertit”.

“¿I en els ambients intel·lectuals se sabia qui s’amagava darrere del pseudònim de Víctor Català?”, pregunto a en Gabriel Maragall quan som al passeig marítim, que du el nom de Lluís Albert, pare de l’escriptora. “Es va acabar sabent”, em respon. I em mostra un escrit que l’escriptora escalenca va adreçar al poeta Joan Maragall (besavi d’en Gabriel) en el qual ella li revela que s’amaga darrere del pseudònim (“careta”, diu) de Víctor Català, i firma com a Caterina Albert.

Va escriure sobretot sobre el món rural, però el mar també té protagonisme en l’obra de Víctor Català. Bona part dels espais relacionats amb l’escriptora són a tocar del mar. Com ara el cementiri mariner, on és enterrada. Situat als afores del nucli antic, blanc rutilant, és una mostra d’arquitectura popular mediterrània. Un dels pocs elements singulars que conté són els timpans triangulars que coronen les tombes. Hi ha molt pocs panteons. Els pescadors eren humils. Moltes tombes no tenen ni placa amb el nom.

Aquest cementiri es va clausurar als anys 70. S’hi volia fer una plaça i un aparcament. Molts escalencs van fer campanya perquè no l’enderroquessin: no només perquè és un monument d’interès sinó també perquè no volien que traslladessin els difunts. I ho van aconseguir.

El jardí de les tertúlies literàries

A poca distància del cementiri, al passeig marítim, hi ha l’anomenat Clos del Pastor. És un jardí on Caterina Albert solia fer tertúlies literàries amb les amigues, especialment amb Antònia Bartomeu, dona d’un industrial de Reus. “Antònia Bartomeu va fer construir una casa modernista amb aquest jardí. La va batejar amb el nom de Solitud; la casa va ser quarter de soldats, republicans durant la guerra i franquistes durant la postguerra; ara hi viu Lluís Albert, nebot de Víctor Català, que té 97 anys”, m’explica en Gabriel mentre seiem a l’anomenat banc del si no fos, situat a l’exterior del Clos del Pastor (el banc de la gent gran que diu “Si no fos pel mal d’esquena...”, “Si no fos pel reuma...”). Antònia Bartomeu va llegar aquesta finca a Víctor Català en reconeixement a la seva obra. Un gest que demostra la gran estima que sentia per l’escriptora.

Caminem fins a l’Alfolí, l’antic magatzem de la sal, que va estar a punt de ser enderrocat. Com el cementiri, es va salvar gràcies a la pressió dels escalencs. L’Alfolí acollia l’or blanc –la sal–, procedent, en diverses èpoques, del delta de l’Ebre, d’Eivissa i de Torrevella. Al segle XVIII venien a buscar sal a l’Escala d’un munt d’indrets, fins i tot de Vic i de Puigcerdà. El negoci va propiciar el creixement de la indústria de la salaó –d’anxoves i sardines– que continua viva a l’Escala.

L’Alfolí és la seu del Museu de l’Escala. En Gabriel em condueix allà on hi ha peces de Víctor Català. Em crida l’atenció una urna de vidre procedent d’una tomba d’incineració de les necròpolis romanes d’Empúries. Forma part de la col·lecció de Víctor Català. A Caterina Albert li agradava col·leccionar i inventariar peces d’arqueologia. La família va arribar a comprar un terreny per fer-hi excavacions. A la sala dedicada a Víctor Català hi destaca una cronologia molt ben feta de la seva biografia. Em sobta veure-hi pintures originals realitzades per ella. “Abans d’escriure, dibuixava, pintava i feia escultura”, m’explica en Gabriel. Hi veig exemplars de Solitud traduïts al francès, castellà, alemany, neerlandès, polonès, esperanto, italià, braille... “Solitud és una obra d’una gran riquesa lingüística, sobretot quant a registres, lèxic i estilística. Va ser un gran èxit, un bestseller. I això que quan es va publicar Víctor Català no la donava per acabada: encara la volia millorar. Va fer un pròleg on explicava que no estava gaire contenta de l’obra, que volia un any més per acabar-la bé... però l’editor es va negar a incloure’l. Va ser sobretot gràcies a Solitud –especialment després del ressò que va tenir a Europa i a Sud-amèrica– que semblava que Víctor Català podria rebre el premi Nobel de literatura. No era habitual que una dona rebés aquest guardó fa un segle... però se’l va endur l’escriptora italiana Grazia Deledda.

Acabem la ruta a Cinc Claus, un conjunt de masos situat a l’interior, a escassos quilòmetres del nucli de l’Escala. La família de Víctor Català hi tenia dues masies i l’església. De tots els indrets visitats, el de Cinc Claus és el que permet fer-se més la idea que Víctor Català era de casa bona. Certament, vivia de renda, però amb una austeritat monacal –sobretot els seus últims anys– i no era pas d’idees conservadores. Estava sempre al costat dels més febles. Esclar que podia fer-ho, diran alguns. Però molts en la seva privilegiada situació no ho feien.